«Fotografia i societat des dels seus orígens fins al segle xxi. Història de la fotografia a Espanya.» mostra l’evolució de la fotografia feta a Espanya des de la introducció del daguerreotip el 1839 fins a la frontera dels segles xx i xxi. L’exposició constitueix, a més, un enlluernador espill gràfic de la imatge de la vida espanyola, com també de la intrahistòria política, social, cultural, industrial i urbanística del país. A través de més de quatre-centes fotografies, procedents de més de cent arxius i col·leccions espanyoles i estrangeres, ens acostem a la realitat de l’Espanya pretèrita i al canvi profund que s’hi ha produït, especialment en els anys posteriors a la transició democràtica. Les imatges ens mostren els primers i tremolosos trens i diligències; retrats de toreros, polítics, escriptors, artistes i personatges cèlebres; esdeveniments rellevants, des de les guerres carlines, la revolució del 1868 o les desgraciades campanyes del Marroc, fins a la guerra civil i la llarga i esforçada lluita per la democràcia; les transformacions industrials i urbanístiques; i una galeria de personatges populars, com ara santers, lladregots, bouers, arriers, especiers, quincallers i tota la fauna transhumant de l’època, inclosos els mateixos fotògrafs ambulants.

Cadascuna de les tres sales en què s’exposa la mostra acollirà un període de la història de la fotografia: Sala Estudi General, ‘Inicis de la fotografia fins a la fi del segle xix’; Sala Thesaurus, ‘Fotografia i societat des del llindar del segle xx fins a la fi de la guerra civil’; i Sala Martínez Guerricabeitia, ‘Fotografia i societat des de l’inici del franquisme fins a la consolidació de la democràcia’.

L’exposició ha sigut organitzada per la Universitat de València i Lunwerg Editores i ha comptat amb la col·laboració del Ministeri de Cultura. Aquest projecte ha estat comissariat per Publio López Montejar (Historiador de la fotografia)

Primera part: ‘Inicis de la fotografia fins a la fi del segle XIX’

Sala Estudi General

Composta per un centenar d’imatges, la primera part mostra l’evolució de la fotografia, des del daguerreotip i el calotip fins al desenvolupament tècnic del col·lodió, l’albúmina i el gelatinobromur, que va fer possible el naixement de la fotografia de viatges, el retrat i el periodisme gràfic. Les fotografies han sigut seleccionades tant per la qualitat tècnica i artística com pel valor de testimoni de persones, costums, oficis, efemèrides històriques i formes de vida i mort de l’Espanya vuitcentista. Així, hi veiem l’aspecte dels nostres pobles i ciutats, les diligències i els primers i tremolosos ferrocarrils; retrats de figures cèlebres (toreros com Cúchares i Frascuelo, escriptors com Bécquer o Carolina Coronado, polítics com Castelar o Cánovas del Castillo, personatges com Narváez i Espartero, actors com Julián Romea); esdeveniments històrics, com les guerres carlines, la sublevació cantonal de Cartagena, la revolució del 1868 o les campanyes del Marroc; transformacions industrials i urbanístiques; i una galeria de tipus populars, com ara santers, bouers, quincallers, melers, especiers i tota la fauna transhumant del segle, inclosos els mateixos fotògrafs.

Per la seua importància tècnica i documental, destaquen les fotografies que reflecteixen la construcció de ponts, ferrocarrils, fars, viaductes i canals. Mereixen ser recordades les fotografies de Charles Clifford i Jean Laurent, dos autors emblemàtics en el desenvolupament fotogràfic espanyol del xix. Juntament amb ells van destacar uns altres fotògrafs estrangers que no van arribar a quedar-se a Espanya però que ens han deixat imatges excel·lents, com per exemple R. P. Napper, els membres de la companyia Levy, W. Atkinson o el mateix Paul Nadar, el treball del qual a Espanya és pràcticament desconegut. Cap al 1860 es van establir al país els membres de la primera generació de fotògrafs espanyols, com José Spreafico, Martínez Sánchez, Martínez Hebert, Facio, Alonso Martínez, José Rodrigo, Casiano Alguacil Garzón o Francisco Zagala. S’hi inclou el millor de la seua obra, com l’extraordinari treball de Spreafico amb motiu de la construcció del ferrocarril de Còrdova a Màlaga en els últims anys del regnat isabelí, o les esplèndides estampes d’un fotògraf tan sorprenent com Martínez Sánchez.

Segona part: ‘Fotografia i societat des del llindar del segle XX fins a la fi de la guerra civil’

Sala Thesaurus

L’estructura d’aquesta segona part està determinada per la mateixa història dels moviments fotogràfics espanyols durant aquests quaranta anys, des del pictorialisme fins a l’avantguarda, passant pel retratisme, el fotoperiodisme i la fotografia popular. Un quadre general que ens deixa una imatge completa de la fotografia i de la vida espanyola i de les seues efemèrides més notables, així com les seues interrelacions amb la realitat política, social i cultural del país durant aquest apassionant període que va culminar amb l’alçament militar del 1936 i la guerra civil. Amb més de cent fotografies, aquest apartat constitueix una crònica sentimental, personal i apassionada d’uns anys en què la lluita secular entre el passat i el futur va portar Espanya a un dels enfrontaments civils més dramàtics de la seua desgraciada història contemporània.

Alguns dels més importants fotògrafs del primer terç de segle van ser retratistes. La seua obra ens permet acostar-nos a aquesta important especialitat fotogràfica i conèixer tant els personatges cèlebres com els anònims pobladors del carrer. En aquest apartat s’exposen obres de Káulak, Franzen, Audouard, Alfonso o Venancio Gombáu. Així mateix, al llindar del segle xx es va iniciar a Espanya el pictorialisme fotogràfic, que, per mitjà de les anomenades emulsions nobles, tractava d’accedir a la categoria artística de la pintura. La majoria dels fotògrafs enquadrats en aquest moviment realitzaven les seues obres d’una manera artesana, amb procediments avui en desús com les gomes bicromatades, el carbó o el bromoli. Entre ells van destacar Pla Janini, Goicoechea, Antoni Campañà i Ortiz-Echagüe. Des de plantejaments diferents i sense les pretensions d’artisticitat dels pictorialistes, van treballar desenes de fotògrafs modestos que van documentar exhaustivament la vida dels pobles i de la gent, com ara Luis Escobar, Felipe Manterola, Pacheco, Suárez o els membres de la família Alfonso. Molts d’ells van conrear el reporterisme gràfic i ens van deixar el testimoni dels esdeveniments més rellevants de la història d’Espanya, des de les campanyes del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona, la vaga general del 1917 o la mateixa guerra civil. L’eclipsi del pictorialisme va donar pas als moviments que van marcar la fotografia d’entreguerres, com la Nova Objectivitat o la Nova Visió. Encara que van tenir poca incidència a Espanya, sí que en queda l’empremta en l’obra de Nicolás de Lecuona, Català Pic o Josep Renau, representats en l’exposició.

Es tracta d’una ocasió única per a contemplar l’obra d’autors ja clàssics de la història fotogràfica espanyola.

Tercera part: ‘Fotografia i societat des de l’inici del franquisme fins a la consolidació de la democràcia’

Sala Martínez Guerricabeitia

La tercera part mostra l’evolució de la fotografia espanyola durant el franquisme i els anys de consolidació de la democràcia fins a la frontera amb el segle xxi. A través de més d’un centenar de fotografies, hi trobem un testimoni commovedor de l’Espanya mesquina de l’estraperlo, la fam, la repressió i les cartilles de racionament. “Aquí están”, escriu Muñoz Molina en el pròleg del catàleg, “la caras negruzcas, las alpargatas de la pobreza, el horror de los uniformes y de las cabezas rapadas de las cárceles, las manos alzadas en saludo fascista de los vencedores, los crucifijos y los retratos de Franco que yo veía en la escuela, la tiniebla siniestra y la miseria antigua de un país derrotado”.

Però les fotografies ens mostren també la lenta i esforçada evolució d’un país que pugna per recuperar la seua dignitat i per abandonar el territori desolat de la derrota, des de la tèbia liberalització del règim i el sorgiment dels primers moviments ciutadans de resistència; les convulses i esperançades vespres de la democràcia i la consolidació de la llibertat i la normalitat democràtiques.

L’exposició ofereix un recorregut analític pels moviments fotogràfics de l’Espanya del franquisme i del postfranquisme, des de la fotografia popular de l’Espanya autàrquica fins als corrents sorgits a partir de la pretesa avantguarda dels setanta i vuitanta i la revolució digital, passant pel crepuscular retratisme d’estudi, l’oficialisme academicista nascut d’una costella del tardopictorialisme, el fotoperiodisme i l’avantguarda documental dels anys cinquanta.

En aquest apartat trobem obres dels més grans mestres del període, des de Català Roca, Xavier Miserachs, Paco Gómez, Ramon Masats, Gabriel Cualladó, Pérez Siquier, Leopoldo Pomés, Paco Ontañón, Carlos Saura, Alberto Schommer o Sanz Lobato, fins als membres de les generacions més joves, com Cristina García Rodero, Koldo Chamorro, Ramón Zabalza, Isabel Muñoz, Marisa Flórez, Chema Madoz, García Alix, Kim Manresa, Ricky Dávila, Navia, Miguel Trillo, Xurxo Lobato, Lobo Altuna, Castro Prieto o Javier Bauluz.