7 de de setembre de 2016

Charles Bally i Albert Séchehaye van trobar en la mort prematura de Ferdinand de Sassaure un lament afegit. El seu mentor mai havia cercat deixar constància en paper de les seues teories sobre el llenguatge, satisfet, possiblement, amb la transmissió oral dels seus principis; o potser considerava que la seua gran obra estaria encara, de ser publicada, incompleta. Quan els dos lingüistes van examinar el seu escriptori només van trobar uns pocs esbossos. Els seus esborranys, aquells en els quals treballava dia a dia, inexistents.

No obstant açò, les anotacions que havien pres els alumnes de Saussure en cadascun dels tres cursos que el suís va organitzar entre 1906 i 1911 van permetre, gràcies a l'inestimable bon fer dels seus dos pupils, l'elaboració d'una obra que marcaria la lingüística moderna: Cours de Linguistique Générale (Curs de lingüística general).

Aquesta reconstrucció de les seues càtedres definiria el seu llegat, ja que prompte es va convertir en una de les grans obres de les ciències del llenguatge (la seua influència s'estendria fins i tot a altres disciplines, com l'antropologia i la filosofia). Posteriors estudis d'altres manuscrits de Saussure qüestionen fins a quin punt l'obra és fidel amb les idees contrariades i la personalitat escèptica del professor (“explicaré per què no hi ha un sol terme emprat en lingüística al que concedisca jo sentit algún”), però l'impacte del Cours ja és innegable.

Què se li atribueix? Per exemple, establir l'estudi del llenguatge de manera sincrònica (en el moment donat) com a única manera per a comprendre la llengua com a sistema. Estableix una dicotomia amb la manera diacrònica, la recerca d'un determinat fet de la llengua.

Igualment important, mostra una distinció clara entre la “llengua” i la “parla”: el primer, com “a la seua vegada un producte social de la facultat del llenguatge i un conjunt de convencions necessàries” (un sistema de signes comú en el si d'una comunitat), mentre que el segon ho defineix com l'ús d'aquest codi per cada persona (“un acte individual de voluntat i d'intel·ligència”). En aquest sistema de signes destaca la separació natural i unió arbitrària entre el significant (la forma material del signe) i el significat (quina representació mental fem d'ell).

Aquesta concepció de el “sistema”, el llenguatge com a estructura, és potser l'aportació més important del Cours i dóna lloc al moviment de l'estructuralisme.

Encara que des de la seua publicació en 1916 s'han donat passos engegantits en l'estudi del llenguatge, l'obra segueix sent considerada com la referència intel·lectual de la lingüística moderna. Cent anys després, són moltes les institucions acadèmiques – des de la Universitat de Ginebra, on va impartir aqueixos essencials cursos de lingüística general, fins a la nostra Universitat de València – les que no han volgut perdre l'ocasió de retre-li homenatge.

La Facultat de Filologia organitzarà el 17 i 18 de novembre un simposi internacional entorn de la figura del lingüista suís, commemorant el centenari de la seua obra pòstuma. Poden consultar tots els detalls sobre la convocatòria ací.