La fotografia Valenciana
En fotografia cal destacar el pictoralisme valencià (Pep Benlloch, València: pictoralisme i avantguardes en els anys trenta), corrent fotogràfic que es desenvolupa a nivell mundial (encara que principalment a Europa, Estats Units i Japó) entre finals dels anys 1880 i el final de la primera guerra mundial, que persegueix mitjançant l'ús de diferents tècniques aproximar la fotografia, fonamentalment paisatgística, als gravats i dibuixos, el seu objectiu és la recerca de la fotografia artística. Un factor per al seu desenvolupament a València és l'existència del Foto-Club, fundat en 1929, des de la seua seu, situada en el carrer de la Pau nº 26, s'impulsa una gran activitat expositiva
 |
 |
 |
 |
Les avantguardes fotogràfiques s'expressen a València a través del fotomuntatge i el fotoperiodisme. Del fotomuntatge destaquem les figures de Josep Renau i de Manuel Moleón
 |
 |
JOSEP RENAU. Pintor, cartelista, fotomontador, revolucionario… (Valencia 1907 –Berlín Este 1982), texto de Ferran Mañez (fotógrafo):
Els seus inicis i primera època.
Els seus primers passos artístics els va donar de la mà del seu pare, Josep Renau Montoro, professor de dibuix en l'Acadèmia de Belles Arts de San Carlos de València. Acabats els seus estudis en 1925, i carregat d'ànims renovadors en el camp artístic, mentre treballava com pintor explorava les possibilitats del disseny gràfic, amb vista a la seua aplicació en les tècniques del cartell. El cartellisme passava per un gran moment, sobretot a València, on es donaven figures tan destacades en aquest camp com Artur Ballester o Ruano Llopis, pel que no era tasca senzilla la innovació. Amb tot, Renau va trobar les vies per a expressar-se en aquesta especialitat de manera creadora, obtenint diversos premis pels seus treballs des del primer moment i convertint-se en un dels especialistes més prestigiosos. A més, com intel·lectual rigorós i crític, ens va deixar diversos i interessants escrits sobre el cartellisme. (1)
En 1929 torna a Madrid, on un any abans havia obtingut gran èxit amb una exposició en el Cercle de Belles Arts, exposició que va sorprendre a públic i crítica per la seua “modernitat”. Sent la necessitat de relacionar-se amb els cercles intel·lectuals i artístics de la capital de l'Estat, però no triga a regressar defraudat a València, on pren contacte amb el moviment anarquista i freqüenta els clandestins Ateneus Llibertaris, convencent-se que l'única forma possible de modificar els corrents artístics, que en res li motiven, és mitjançant el compromís amb la classe obrera i camperola, la revolució, que es comença a albirar com possible al final del període dictatorial primorriverista.
La República.
Proclamada la República, amb els seus primers aires de llibertat arriben publicacions de altres països que refresquen i enriqueixen l'ambient artístic i intel·lectual. Renau, imbuït del compromís amb el poble en el seu quefer artístic, descobreix a través de la revista AIZ els fotomuntatges dels artistes antifeixistes, Jonh Heartfield, George Grosz, etc., de la República de Weimar. Aquest descobriment, la conjunció d'art i compromís polític en l'obra creativa, li obre un immens camp de possibilitats. Per fi l'art va a estar al servei dels treballadors i no de la burgesia més o menys liberal. En aquells dies les seues idees polítiques han anat cristal·litzant i, abandonant les files anarquistes, s'ha inscrit en el Partit Comunista.
Però Renau sap que no només els artistes han d'estar al servei del poble; també han d'estar-ho els intel·lectuals. En València, després de la proclamació de la República, es multipliquen els mitjans d'expressió, entre ells sis diaris, diverses revistes culturals, ateneus, sales d'art. El dels mitjans de comunicació és un camp en el qual Renau incideix significativament amb il·lustracions i altres recursos gràfics. Això en alguns casos, ja que en uns altres és ell mateix qui promou aquestes publicacions, com va succeir amb la revista més prestigiosa de l'època: Nova Cultura, en la qual no només col·labora gràficament, sinó que fins i tot la subvenciona, a part d'ocupar-se de la maqueta i exercir com redactor cap. En ella col·laboraven escriptors de la talla de Juan Gil Albert, Max Aub, Carles Salvador…
En 1932 Renau és professor de l'Acadèmia de Belles Arts de San Carlos de València, i col·labora gràficament en la revista Orto de la mateixa ciutat, on publica els seus primers fotomuntatges i difon l'obra de Heartfield. Aquest mateix any participa en La Vaga Revolucionària, sent detingut. Certament no va ser aquesta l'única vegada, ja que en 1934 va tornar a ser detingut, al costat dels seus companys del PC, en la vaga pels successos d'Astúries.
Davant la imminent amenaça feixista a Europa, i sobretot a Espanya, Renau impulsa la creació de la UEAP (Unió d'Escriptors i Artistes Proletaris) (2), amb la finalitat d'alertar sobre tals perills i armar-se ideològicament. La revista Nova Cultura era l'òrgan d'expressió de tal unió. Però no només es valien de la revista, també organitzaven mítings, debats, exposicions, sessions de cinema. Es tractava d'un ampli front que tenia l'objectiu de dur la cultura i les idees progressistes a tots els àmbits populars, proletariat, pagesia, etc. Era una manera, en paraules del propi Renau, d'aventar les primeres llavors.
La seua activitat artística i revolucionària no cessa. En 1933 pinta un gran mural per als treballadors del Sindicat d' Estibadors en el Grau de València, mural que va ser destruït després de la guerra civil. Col·labora en algunes revistes de cinema, com El nostre Cinema, i participa a Madrid en la Primera Exposició d'Art Revolucionari. En 1936 és nomenat Director General de Belles Arts pel ministeri d'Instrucció Pública de la República, participant en les tasques de salvació del Tresor Artístic Nacional. Un any després, com delegat del Govern de la República en l'Exposició Internacional d'Arts i Tècniques a París encarrega a Picasso un mural per al pavelló espanyol. El pintor accepta i pinta el gran mural que seria conegut en tot el món com Guernica. En 1938 és nomenat Director de Propaganda Gràfica del Comisariat General d'Estat Major, i realitza per encàrrec del Govern de la República la famosa sèrie de fotomuntatges: Els tretze punts de Negrín, per a la Fira Internacional de Nova York de 1939.
L'exili.
Amb la victòria del feixisme, Renau es trasllada a França, posteriorment a Mèxic i després a la República Democràtica Alemanya. En Mèxic roman en contacte amb els exiliats espanyols, que mantenen gran activitat, tant política com cultural. És redactor de la revista espanyola El nostre Temps, editada en aquell país, així com del Butlletí de la Unió d'Intel·lectuals Espanyols a Mèxic. Realitza un mural en la ciutat de Cuernavaca. En 1958 està a Berlín Est, on fixa la seua residència i presenta diverses exposicions. Allí, en la República Democràtica Alemanya realitzarà espectaculars murals. En 1976 participa en l'exposició Espanya, Avantguarda artística i realitat social, en la Bienal de Venècia.
La seua primera mostra després del retorn a Espanya la realitza a Girona, en 1977. Posteriorment se succeeixen les exposicions en el nostre país, i Renau, que per a les noves generacions era gairebé un desconegut, es revela en tota la seua grandesa, com una de les figures claus de la cultura, l'art i la lluita per un futur lluminós, i no només d'aquest país.
Potser, de tota manera, la faceta més popular de Renau segueixi sent la de fotomuntador, i una de les seues sèries de fotomuntatges més conegudes siga la titulada The American Way of Live, realitzada entre els anys 1952 i 1966, però, per descomptat hi ha molt més.
Va morir a Berlín Est, en 1982.
(1) Aquests escrits van ser recopilats i editats en 1976 per Fernando Torres amb el títol: Funció social del cartell.
(2) En realitat es tracta de la secció espanyola de AEAR (Association donis Ecrivains et Artistes Révolutionnaries), creada a París dos anys abans.Sus inicios y primera época.
MANUEL MONLEÓN BURGOS. València, 23 febrer 1904-Mislata, 1976
 |
 |
Per: Fundació Salvador Seguí
Dissenyador gràfic d'avantguarda en la dècada dels trenta. Interessat pel pensament anarquista, va centrar la seua activitat professional en l'àmbit editorial, amb incursions en el cartell mural durant la Guerra Civil. Les ferramentes que va utilitzar evolucionen de les clàssiques –grafit, pinzell i plomí- a l'aerògraf, el collage d'estampes amb inclusió de fotos, la il.luminació de positius fotogràfics i l'ús de l'acoblament de fotos per a compondre els denominats fotomuntatges. La seua arrel llibertària, adquirida inicialment en el taller de ventalls de Mariano Pérez, apareix reflectida en la recreació d'atmòsferes pròpies, preses del naturalisme, de les quals són exemple alguns números de publicacions com Helios i col.leccions d' Estudios . Amb un cert distanciament dels patrons realistes huitcentistes, es va sumar a les avantguardes a través del deco: síntesi, un cert geometrisme, pintures planes i matisos cubistes i futuristes queden plasmats en Cuadernos de Cultura , 1931-1933, i en la revista Estudios , del període 1932-1933.
Com a integrant de la Unió d'Artistes i Escriptors Proletaris (UAEP), fundada a Valencia, va participar en la convocatòria d'”Art Revolucionari” en l'Ateneo de Madrid l'any 1933, aportant un fotomuntatge. El bienni negre republicà i l'arribada al poder de Hitler van endurir el contingut dels seus missatges. En efecte, va adoptar dos postures reivindicatives: la surrealista, de caire sarcàstic, en plena consonància amb els fotomuntatge de Heartfield, tendència que va executar acoblant fotos dispars amb el suport de l'aerògraf o sense (revista Orto , 1932-1934; revista Estudios , 1933-1937; i cartells del Partido Sindicalista, 1936-1938, CNT, 1936-1938 i dibuixos a tinta per al periòdic Verdad ) Va mantindre certa coherència entre les postures que va defendre i la manera d'expressarles. Va col.laborar en el periòdic Umbral , 1936-1938. L'any 1937 va participar en el Pavelló Espanyol de l'Exposició Internacional de París amb altres cartellistes republicans.
A l'acabament de la Guerra Civil , el parèntesi de reclusió (1939-1942), no li va impedir exercir la seua labor creativa. Amb el pseudònim de Lenko –en clara al.lusió al seu fill- va firmar caricatures amb rostres que oscil.laven entre l'esperpent i la màxima síntesi del personatge. També es va recrear amb dibuixos narratius sobre activitats quotidianes de presos i carcellers. Va mantindre la continuitat amb el disseny gràfic donant prioritat al món infantil; va compondre baralles de cartes amb llenguatge de xiquets, portades de contes, alfabets, etc. Va completar la seua activitat carcerària amb algunes peces escultòriques d'influència neocubista realitzades en fusta.
L'any 1942 va reprendre l'activitat laboral amb els seus companys de la presó Model de València, Carrogio i Antonio Castaño, creant DIARCO (Diseño Artístico y Comercial) on després treballarien també Manuel Iranzo, Cuadrado, Pérez Contel, Edo, el seu fill Lenko, i altres. El grup compaginava la publicitat amb la maquetació de la revista Triunfo fundada a València l'any 1946.
L'esperit inquiet de Monleón, l'impulsà a fer un canvi a la seua vida i traslladar la seua residència a Colòmbia, on va entrar a treballar en l'empresa gràfica Retina.
L'any 1957 es va traslladar a Caracas (Veneçuela) on va treballar en l'empresa de disseny gràfic Young & Rubicam. Més tard va crear la seua pròpia empresa freelance amb el seu fill. En marcada contraposició amb la seua activitat laboral, va executar un nombrós conjunt d'olis, aquarel.les, dibuixos i escultures, en els quals va predominar la influència del to mestís i el traç muralista, clar reflex de la societat marginada llatinoamericana.
L'any 1962 torna a Espanya i, instal.lat a Mislata (València), va esgotar els anys previs a la jubilació en l'agència de publicitat Cid. Fins a l'últim moment mantingué viva la seua imaginació creadora, amb pinzells, espàtules o talla de la fusta. Qualsevol ferramenta li va ser útil, i quasevol temàtica el va continuar captivant.
En el fotoperiodisme destaquen:
La família dels Vidal, Martín Vidal Romero ( València , 1872-1944) va ser un dels primers reporters gràfics valencians , i va iniciar una sagazaga familiar en 1895, a l'inaugurar el seu estudi en la plaça de San Esteban, nombre 4. Compaginava la realització de retrats amb tot tipus de reportatges que va publicar periòdicament en; Nou Món, Sol i Ombra, Blanco i Negre , Lletres i Figures i Palmells i Xiulets, ingressant en 1911 en el recentment estrenat periòdic Diari de València fins a 1920, quan va ser substituït pels seus propis fills, Martín, Luis i Vicente Vidal Corella que ja col·laboraven en el taller familiar.
 |
 |
| Comida en la entrada porticada de la plaza de toro | Calle de la Barchilla |
Luis Vidal Corella, corresponsal de l' agencia EFE, va fotografiar el front de Terol .
Del seu germano Martin, Tonico Ballester evoca el següent testimoniatge: “ la policia ens va anar detenint i internant-nos en el Col·legi del Sagrat Cor de Jesús, aquell col·legi de senyoretes situat en el carrer Muro de Santa Ana, habilitat momentàniament com presó preventiva, i des del qual ens anaven distribuint a diferents camps de concentració o presons.
En aquest col·legi ens trobem amics i camarades anteriorment capturats: el fotògraf i pintor Martín Vidal Corella, aïllat en un cel·la individual i sense dents a causa de les brutals pallisses rebudes” (L'últim dia de la República a València, Tonico Ballester). http://www.nodo50.org/age/colabor1/tonicoballester.htm)
Joaquín Sanchis Serrano, “Finezas” ( el malnom pel qual serà famosa la família de fotògrafs té a veure amb el seu vestir elegant)
Els reportatges de la valència republicana deFinezas constituïxen el millor document gràfic del moment. Per encàrrec de la CNT va ser fotògraf de premsa . Va recollir en milers d'imatges l' impacte de la guerra sobre València , els seus carrers , les seves gents, mítings, actes públics també petits i anònims gestos.
AL finalitzar la guerra va conservar part del seu arxiu que posteriorment el seu fill va catalogar. En l'actualitat el Fons Finezas, que reuneix volta d'un miler de fotografies, es troben en la Biblioteca Valenciana .
Pot consultar-se la seva obra també en el llibre recentment publicat: Joaquín Sanchis, Finezas, Fotografia de guerra ( València 1937-1938) editat per Pentagraf i la Biblioteca Valenciana .
 |
 |
 |
| Gente de la FAI | Escuela motorizada | Huelgas del 34 |
Vicente Barberá Masip
Nascut a València en 1871. Va ser especialista en reportatges gràfics .
 |
Agustí Centelles, possiblement amb Robert Capa el millor fotògraf de la nostra contesa. Va néixer en el Grau (València) i amb solament un any es trasllada a Barcelona, en 1925 comença a treballar d'aprenent en la secció fotogràfica del Dia Gràfic, publicant les seues primeres fotos i en 1927 entra a treballar amb Ramón Baldosa. S'independitza en 1932 fent reportatges de carrer, espectacles, esports, etc... per a vendre als periòdics. En 1934 compra a terminis per 900 Ptes la seua càmera Leica i treballa habitualment per a La Vanguardia, Diari de Barcelona, Última Hora, L'Opinió i La Rambla. En 1936 fotografia el fallit aixecament militar a Barcelona i la sortida de les columnes cap al front d'Aragó amb les quals marxa com reporter col·laborant entre altres amb la publicació La Revista, en 1937 és encarregat dels serveis fotogràfics del Comisariado de Propaganda. AL finalitzar la guerra civil marxa a França posant fora de perill uns 5.000 negatius en una maleta, després del seu pas pels camps de concentració francesos treballa en un laboratori en Carcasona, descobert per la Gestapo en 1944 decideix tornar a Espanya deixant la maleta amb els negatius a una família camperola. Ja a Espanya en l'any 1946 és jutjat i condemnat, obtinguda la llibertat condicional i encara que inhabilitat per a la seua professió de reporter gràfic es dedica a la fotografia industrial. Amb l'arribada de la democràcia recupera la maleta que havia deixat en Carcasona i comença a exposar el seu treball obtenint el merescut reconeixement. En 1984 se li concedeix el Premi Nacional d'Arts Plàstiques i l'1 de Desembre de 1985 mor a Barcelona.
 |
 |