Les Falles de 1937, en plena Guerra Civil , són una creació de La Aliança d´Intel.lectuals per a la Defensa de la Cultura i del Sindicat d´ Art Popular ( CNT ) d'utilitzar com suport propagandístic el monument faller . La publicació d'un nombre extraordinari de la revista Nova Cultura amb el nom de Els enemics del poble a l´ infern explica la temàtica fallera del 37.
Emili Gómez Nadal, Francesc Almela i Vives , Gori Muñoz i Joseph Renau participen en aquesta publicació. Encara que les falles no van arribar a cremar-se els ninots, no obstant això, es van exposar en la Llotja en l'abril de 37.
Les quatre falles plantades eren crítiques amb la revolta feixista i duien com noms: Cuses d´ Llaura , La Catedral, El Belem d´ engany i La Balança del Mon

 

La Gaceta de la República editarà un decret pel qual s' autoritza la subvenció corresponent per a les falles de 1937 i que també dóna mostres de la voluntat del govern del Front Popular en aquest àmbit.


 

Josep Renau en la revista Nova Cultura va publicar un article titulat "Sentit popular i revolucionari de la festa de les falles" del que transcrivim alguns paràgrafs:

"I van anar aquestes mateixos Gremis—el de la fusta concretament—qui van transformar la seva festa sindical en l'instrument qüe canalitzava l'alleujament del poble en la tragicomedía de vestir els troncs rituals—el «parot» o madero encrucijado que els fusters penjaven el candil de les seves vigílies fabrils—amb l'aspecte i efigie dels odiats o de la seva encarnació immediata: el comerciant lladre, el alguacil dèspota, l'edil aprofitat... Les flames compleixen després la seva missió litúxgica de purificació. El aquelarre maleït es consumeix en contorsions, mentre el poble riu satisfet en dansa simbòlica d'alliberament. I la jornada festiva va cobrant transcendència, arrel i finalitat en l'ànima del poble. I sobreviu a la descomposició dels Gremis, acusant en creixent amidada el seu perfil d'expressió legítima del poble valencià.
Els barris populars, petits universos artesans amb vida pròpia, recullen l'herència legítima dels Gremis i desenvolupen la falla com cartell afirmatiu de la seva vitalitat social, naixent del fet aquest sentit universal de l'art que fa de la improvisació popular una realitat gloriosa i original de València.
La festa comença en el seno mateix del poble, que una vegada a l'any resumeix els seus dies passats posant en la picota els fets, les coses o persones que van provocar la seva crítica. En les converses rondaires, en les hores de tertúlia es pressenteix ja la falla, es determina, en corrent espontani i col·lectiva d'opinió, el que ha de ser inexorablement destruído pel foc popular. El barri, dia després de dia, va gestant laboriosament la seva pròpia falla, i l'artista popular, la vida del qual i interessos són consubstanciales amb el barri mateix, no té més missió que donar relleu de realitat al sentir madur de les gents.
A través d'aquesta llarga evoluvión San José va quedant a un costat, estrany al desenvolupament de la festa, més lluny cada vegada el mite catòlic del poble, que consolida la festa arrelant el seu sentit sensual i crític, és a dir, materialista i revolucionari - El contingut critico de les falles anava adquirint, a través del seu desenvolupament, un cert caire polític, l'abast del qual depassava ja els límits de la crítica local, de la política municipal, per a dirigir la seva sàtira enverinada cap a l'esferes de la política.

....
La festa de les falles, per aquest sentit dramàtic que recullen i irradian, juga un paper de cabdal importància en la psicologia de les masses. Per això la història de les falles és la història del desenvolupament de la seva pròpia consciència crítica, amb els seus alts i els seus baixos, amb els seus grans defectes les seves fresques virtuts. La seva raó d'ésser està vinculada a la pròpia línia d'aquesta gloriosa tradició liberal del poble, que, arrencant d'aquelles jornades èpiques de les Germanías, conduïx a la València antifascista d'avui, que lluita contra els enemics d'Espanya.
...
trobar la llera per al seu procés ulterior, la raó de la seva continuïtat, en el desenvolupament i transformació dialèctica de les seves formes nacionals d'expressió, adaptant-les al sentir de les noves masses que maduren la seva consciència històrica i. política. I la potència funcional de les falles, com instrument per a reforçar aquest procés creixent, és de primer ordén en la lluita revolucionària d'aquests temps. Majorment. eficaç que qualsevol altre mitjà de propaganda gràfica, perquè parla a un poble amb llengua del seu propi temperament, amb paraules plàstiques de regust familiar, de tradició autèntica, carregades de raó...
Per això ara, precisament ara i no més tard, en la conjuntura tràgica d'aquests moments que Espanya lluita amb més raó que mai en defensa de les seves destinacions, amenaçats pels eterns salteadores de la nostra història, el poble valencià ha de mobilitzar les seves millors potències, süs més eficaces armes de lluita per a ajudar a la realització de la victòria antifascista.


Que aquest any històric les flames populars de València reivindiquin el seu sentit d'antany. :. Que, el foc simbòlic aniquili el que la crítica del poble condemna amb sufallo inapel·lable. I si les pavesas de les nostres falles contribuïxen a accelerar la victòria espanyola, del munt de tot el destruído, de tot el negatiu i antipopular abrasat, sorgirà el miracle de la nostra llibertat consolidada, la realitat tangible de la nostra cultura nacional salvada per a sempre".

 

Testimoniatge de Peter Weis

"....Habían dirigido sus miradas hacia nosotros, el Empecinado, Espoz y Mina y el cura Merino, los precombatientes de la época heroica de la guerra de ocho años contra los ejércitos de Napoleón, figuras gigantescas de cartón piedra transportadas en andas sobre carros llenos de flores secas, cuando atravesamos el patio de la Casa Consistorial de Valencia. No habían salido a las fallas, el diecinueve de marzo de este año, habitualmente la gran fiesta de ese día, que encendía la ciudad bajo el sonar de los timbales y los tambores, las flautas y las gaitas, los petardos correcalles, las ruedas de artificio y los cohetes. Todos esos muñecos grotescos que se construían tras los muros de las casas, en las angostas callejuelas, no habían podido ser transportados ese año en ruidosa procesión de antorchas, meciéndolos por las calles, hasta la Plaza de Castelar donde debían acabar consumidos por las llamas mientras la multitud cantaba y bailaba. Pero otros fuegos no artificiales sino bélicos y otras detonaciones dominaron la noche Por esa razón las figuras de las fallas que aún se alzaban serias y drásticas, con grandes ojos muy abiertos e inmóviles, las espadas y los estandartes en alto, nos parecieron magníficos y huecos y también burlones cuando, desengañados, salimos de la sala barroca y llegamos al vestíbulo rechazados por la comisión militar, pues ya no podían ser alistados, o reenganchados, los voluntarios extranjeros. No había tiempo para la instrucción militar, pues en el plazo de un mes las Brigadas Internacionales debían abandonar el país. De nuevo adquirimos conciencia de hasta qué punto nos resultaba inimaginable el final de la guerra sin nuestra victoria. Ahora, de repente, en ese día agitado convulso de la segunda semana de septiembre ya no éramos necesarios. Habíamos perdido toda función y teníamos que pensar de en dedicarnos a otra tarea".

España, antesala de la tragedia. La estética de la resistencia.
Peter Weis (1916-1982). Novel·lista i dramaturg autor de Marat Sade. Va participar en la Guerra Civil formant part de les Brigades Internacionals .