Les aportacions de la Institució Lliure d'Ensenyament, la recepció ací del moviment de l'Escola Nova i l'il·lusionat interès del regeneracionisme per reconstituir la vida nacional impulsen, des de finals del XIX, un important procés dirigit a reorientar i modernitzar l'ensenyament primari. Idees i pràctiques que estimulen una educació integral, un ensenyament que desplegue l'activitat de l'alumnat, una organització escolar i una metodologia renovada, l'avanç de la graduació a les escoles, etc.
Aquest propòsit avança esforçadament entre resistències, lentituds, i inflexibilitats administratives. I des d'una política escolar que va aconseguint assoliments: el pagament als mestres per part de l'Estat, o l'ampliació de l'escolaritat obligatòria fins als 12 anys; o l'establiment en 1909 de l'Escola Superior del Magisteri, perquè els seus ensenyaments “tinguen un caràcter pràctic, educatiu i d'aplicació […] perquè el caràcter dels futurs professors d'Escoles Normals i inspectors de Primer Ensenyament es forge en exercicis pedagògics, intel·ligentment dirigits […]”. (RD 3-VI-1909)
