L’estabilització i el desenvolupament econòmic provoquen un major interès per la inversió en educació i la vinculen fortament amb el creixement econòmic i la modernització de la producció. Impulsen així una orientació politicopedagògica que defineix a poc a poc una nova racionalització tecnocràtica del procés didàctic: eficàcia, rendiment, avaluació.
La reforma de la formació del magisteri, a partir de 1967, tendirà a elevar el nivell i aconseguir, en el pla d’estudis, un major equilibri entre els components/continguts científics i els tecnicopedagògics. Seria elevada al rang universitari el 1970.
Eixe mateix any la Llei general d’educació proclama la tasca de promoure “oportunitats educatives” i es presenta com “cridada a integrar els espanyols des de la base, des de l’escola”.
La falta de suport pressupostari i els temors de la iniciativa privada davant el desenvolupament d’un “servei públic de l’ensenyament” aviat constituïren una autèntica contrareforma. Amb tot, algunes experiències importants comencen ja amb els primers anys setanta.
