Sovint els alumnes desconfíen que les activitats en parella o en grups de tres siguen realment útils perquè el professor no pot controlar durant tota la conversa els errors gramaticals o les mancances de vocabulari de cada grup.

Cal enfrontar-se a aquesta situación sabent que el professor está actuant encobertament, en absolut desvinculant-se de la seua funció. Cada docent té un sistema per a recopilar tots els errors que el grup va cometent, mentres es fon més o menys amb l’alumnat, i repassar-los posteriorment. Veurem que en alguns casos está en silenci i apunta sense cridar massa l’atenció o que s’uneix a les parelles i participa a la conversa (molt probablement per insistir en paraules noves o estructures que s’estan explicant en aquest moment), fins i tot pot pasar, si l’errada és molt rellevant, que faça la correcció sobre la marxa. En general, això no será gaure freqüent atès que, en aquest tipus d’activitat, la correcció no és totalmente l’objectiu.

Què es pretén aleshores? Fer desaparèixer la pressió que la mirada del professor exerceis sobre l’alumne quan es fa una pràctica. Ja és prou difícil no trencar el fil de l’argumentació que estem teixint, afegir continguts i tenir en compte el company com per, damunt, sentir que el professor escruta cadascuna de les paraules que diem.

Un nombre excessiu de correccions, lluny d’ajudar, corre el risc de fer oblidar el parlant la raó de la comunicació i, fins i tot pitjor, fer-li pensar que no és capaç de dur-ho a terme amb èxit i cohibir-lo fins a fer-lo desistir en els pitjors casos.

Per a ser capaç d’elaborar un monòleg o fer una interacció amb eficàcia cal haver adquirit una certa fluïdesa que ve donada per la confiança. És molt comú que l’alumne s’haja enfrontat prèviament a estructures que no domina prou com per a utilizarles perquè no ha dedicat prou temps a practicar-les fora d’un exercici de completar oracions. És necessari enfrontar-se a la improvisació i la imprevisibilitat del company i, encara que semble contradictori, no tenir la presència i la mirada del professor tan directa pot ser beneficiós. Amb seguretat, insistim, el professor està prenent nota, mental o física, d’algunes mancances, però, sobretot, l’alumne està comprovant que el que ha après és útil, que és capaç de comunicar-se i, si no, on és la decisió o la inseguretat per a buscar després una solución. El professor será sempre més eficaç si és l’alumne qui pregunta que si és ell/ella qui prevé errors.

Tenir confiança sona molt bàsic i sembla un tòpic irrellevant, peró qualsevol alumne de cursos inicials, o més avançats als quals se’ls demana una competència formal específica, sap que bàsic no vol dir fácil.

D’altra banda, hi ha alumnes que necesiten reforçar-la més que no pas altres.

Sols pasar a tots els grups que hi ha un o dos alumnes que naturalment adopten el rol de portaveus. Això és útil perquè la classe fluïsca i per a ells mateixos ja que aprofiten al màxim les opcions per interactuar. No obstant això, simultàniament hi ha estudiants més introvertits, o que simplemente es senten menys segurs en aquell moment, que no tenen temps per a reunir prou forces com per a intervindre i no s’enfronten a la situación. Això no és important si passa esporàdicament, però sistemàticament pot desembocar en una mena de repartiment de rols en què les menys segurs adopten el de passius per a la resta del curs. Si això es dóna, trencar la inèrcia és encara més complicat perquè, a més a més, la diferència entre els dos grups augmenta i empitjora la seua propia percepció de si mateixos.

Tot allò que el professor ha plantejat fer a l’aula té alguna funció, encara que no sempre estiga clar des d’un principi.