UVCulturaUV Logo del portal

  • La Nau

D'ahir a avui, 250 anys de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles

Joaquín Bérchez Gómez, Eurídice desciende..., Colegio de Minería © Joaquín Bérchez
Joaquín Bérchez Gómez, Eurídice desciende definitivamente al mundo de los muertos, Palacio de la Minería. Ciudad de México, 2007 © Joaquín Bérchez
 
 
 
 
 
Francisco Alberola, Jael dando muerte a Sísara 
 
 
 
L'any 1754, un grup d'artistes valencians, assumint l'esperit de la Il·lustració, van decidir reunir-se per crear una Acadèmia de Belles Arts, amb la finalitat de sistematitzar l'ensenyament de les diferents disciplines que, fins al moment, es continuava impartint als tallers i als obradors. Així, van crear una inicial institució, que es va dir Acadèmia de Santa Bàrbara, en honor a Bàrbara de Bragança, esposa del rei Ferran VI. Aquest projecte inicial tingué una vida molt curta, perquè les necessitats per al seu manteniment no van poder ser cobertes ni per les corporacions locals ni, tampoc, per la societat civil.
 
 
 
Rafael Esteve Vilella, Las aguas de Moisés. (La sed s/libro invent) 
 
 
 
Uns anys més tard, els mateixos artífexs de la idea primigènia, entre els quals hi havia el pintor Josep Vergara, i Ignasi, el seu germà, l'escultor, reprengueren la iniciativa i es dirigiren a la recentment creada Real Academia de San Fernando de Madrid, per a rebre’n suport i mediació a fi que el rei Carles III poguera sancionar uns estatuts que els permeteren una estabilitat major i afavoriren la seua utilitat docent. Després de prolongades gestions, que van incloure l'aprovació de la idoneïtat del professorat, el 14 de febrer de 1768, el monarca aprovava la creació definitiva de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, els espais docents de la qual es van situar en aquest mateix edifici de la Universitat-Estudi General i, en aquesta mateixa sala, que des d’aleshores continua anomenant-se de l'Acadèmia.
 
 
 
José María Yturralde, APSU, 2018 © Yturralde
 
 
 
Els ensenyaments van incloure diverses matèries, dites Estudis Menors: Principis i Estampes o Primers Rudiments; i els Majors: Pintura, Escultura, Gravat i Arquitectura, a les quals es va afegir des de 1784 una nova disciplina: Dibuixos de Flors i Ornats Aplicats als Teixits, orientats a la confecció de models destinats a la indústria sedera, per aquell temps de gran importància per a l'economia valenciana, amb la finalitat d'evitar la importació de models estrangers, cosa que permetia la consegüent reducció de costos. Paral·lelament, la nova institució va anar acumulant un extens patrimoni artístic, procedent tant de les peces dels seus professors i alumnes com de les donacions dels valencians, que hi van trobar l'espai idoni per a salvaguardar les seues obres. Uns anys més tard, l'Acadèmia va començar a fer en aquest mateix lloc (La Nau) les primeres exposicions públiques de belles arts, amb un èxit tan notable que es formaven llargues cues per a accedir-hi i que obligaren la milícia urbana a regular-les.
 
 
 
José Vergara Ximeno, Autorretrato 
 
 
 
Era, per tant, una proposta, per fortuna, inevitable, que després d'haver signat recentment un conveni marc de col·laboració amb la Universitat de València, amb motiu del seu dos-cents cinquantè aniversari, la primera mostra biennal de la Reial Acadèmia se celebrara ací (Sala Acadèmia), tant en homenatge a l'esperit i la tasca dels seus fundadors, com a mostra i testimoniatge de la seua pervivència com a institució d'àmplia utilitat per a la societat valenciana del segle XXI. D'ací ve el seu títol: “D'ahir a avui, 250 anys de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles”.
 
 
 
Rafael Armengol,  A Tiepolo, “Al·legoria de Venus i el Temps”, 2018 © Armengol
 
 
 
Els mestres que la van configurar en el segle XVIII, procurant més modernitat, es van desprendre d'un primer període rococó (Ignasi Vergara va ser l'autor de la façana del Palau del Marquès de Dosaigües) per a assumir l'academicisme il·lustrat i, precisament per això, la primera part de la mostra que presentem inclou obres pròpies d'aquesta tendència conceptual creadora, en la qual l'ordre i la raó es distancien de les hipèrboles postbarroques precedents, tant en la pintura, com en l'arquitectura, l'escultura i el gravat. I també hem inclòs breus, però valuosos exemples de la “pintura de flors”, aquella que, com hem apuntat prèviament, va ser dirigida a la producció industrial, de tal manera que amb un nombre reduït, però molt significat de peces, el visitant puga adquirir informació directa del període. Entre les peces, hem de destacar l’Autoretrat de Josep Vergara, sens dubte el més important autor de frescs del període, i primer director de l'assignatura de Pintura de l'Acadèmia, i dues obres molt rellevants de Vicent López, un dels academicistes més destacats de l'àmbit nacional.
 
 
 
Manuel Camarón Meliá, Alegoría de la Academia y Carlos III/ Alegoría de Carlos III 
 
 
 
 
 
En la segona part, més extensa, hem incorporat una selecció d'obres dels acadèmics actuals, que engloben pintura, escultura, fotografia, arquitectura i restauració, que mostren la pervivència de la seua capacitat creadora, i la seua participació, molt important, en el discurs de la modernitat estrictament contemporània. Un salt qualitatiu, elaborat conscientment, que proposa posar en evidència la pervivència de la participació d'una institució que acaba de complir els seus dos segles i mig al servei de la societat valenciana.
 
En les successives biennals tenim previst mostrar en aquest mateix àmbit una cuidada selecció de les més de quinze mil peces que componen el patrimoni de la Reial Acadèmia, segons agrupacions temàtiques, històriques o procedimentals, amb la finalitat d'acostar més els seus fons i les seues experiències al servei d'una comunitat de la qual és deutora i on la nostra institució sempre s'ha sentit profundament arrelada.
 
 
 
 
 
Amparo Carbonell Tatay, Desencuentro © Amparo Carbonell
 
 
 
 
 

Arquitectura

 
La Sección de Arquitectura de la Real Academia de San Carlos está formada por siete miembros, de los cuales dos, son prestigiosos historiadores del arte con un alto grado de especialización en la materia, como Salvador Aldana y Joaquín Bérchez.
 
Los otros cinco, de acuerdo con los estatutos, deben de ser arquitectos que hayan alcanzado una especial relevancia en su trayectoria profesional.
 
En el vídeo preparado para la exposición realizada con motivo del 250 aniversario de la creación de la Academia, se recogen unas muestras elocuentes de la labor desarrollada por los arquitectos componentes de la sección en el momento de cumplirse la fecha del aniversario. Desgraciadamente, el académico Antonio Escario Martínez, fallecería pocos meses más tarde.
 
El orden de la proyección se ha realizado de acuerdo con la antigüedad de la toma de posesión en la Academia. La muestra, como se ha indicado, es reducida, si bien los currículums completos de los arquitectos se hayan a disposición de los interesados, en la página web de la institución.
 

Alvaro Gómez-Ferrer Bayo

resenta una de sus primeras obras, la Iglesia del Teologado de los dominicos de Torrente (Valencia) realizada bajo las pautas de la modernidad, en la que destaca la estructura espacial  de sus cubiertas, y que cumple ahora 50 años, conservándose en perfecto estado.
 
La rehabilitación del antiguo convento de San Carlos Borromeo es una de sus últimas obras de restauración, en la que se adecúan los elementos conventuales, para sede del Rectorado de la Universidad Católica de Valencia, yuxtaponiendo un nuevo edificio para su Facultad de Medicina, en el vacío que dejó una antigua demolición de las traseras del convento.
 

Francisco Taberner Pastor

Muestra una vivienda unifamiliar en La Cañada (Paterna) de ladrillo rojo, con una expresiva diferenciación funcional entre las zonas diurna y nocturna, dentro de un lenguaje austero y racional. Obra seleccionada en los Premios de Arquitectura del COACV, en 1989.
 
La Iglesia del antiguo convento de franciscanos de Benicarló (Castellón) con una compleja intervención  sobre las pinturas, supone la culminación, tras diversos proyectos realizados durante los últimos 20 años, de la restauración del convento que, desde el año 2005, desempeña una importante función museística.
 

Arturo Zaragozá Catalán

Desde su labor como arquitecto inspector de patrimonio, nos muestra un sugerente video de las pinturas de la techumbre de la Iglesia parroquial de Vallibona (Castellón). Este es un ejemplo singular de la decoración medieval de una iglesia de arcos de diafragma y cubierta de madera. Las imágenes son ejemplo de uno de los muchos patrimonios ocultos, de muy difícil acceso y contemplación, que existen en nuestra Comunidad. El video ha sido realizado conjuntamente con Carlos Martínez existiendo imágenes de Fernando Vegas-Camila Mileto.
 

Antonio Escario Martinez

Su primera obra, el oratorio de San Felipe Neri, en Albacete, 1963, constituye un ejemplo singular de edificio religioso de cuidada volumetría en el que una estudiada utilización de las entradas de luz, unidas a la eficaz combinación de los materiales: madera y piedra, logran un espacio que, por su indudable valor, fue expuesto en el Pabellón de España de la XIV Bienal de Arquitectura de Venecia, en 2014.
 
Con la Torre Ripalda, ejecuta una obra difícil, tanto por sustituir al derribado Palacete de Ripalda de gran predicamento en Valencia, como por ocupar un hito urbano, resuelto con brillantez expresiva, a pesar de su gran carga inmobiliaria. Las franjas horizontales y las amplias terrazas abiertas en dirección a la ciudad, junto con una ordenación axial de la edificación hacia el puente del Mar, los acabados de zaguanes, las carpinterías, etc., nos hablan de un arquitecto que, en colaboración con los compañeros de su estudio J.A. Vidal y J. Vives, nos ha dejado un legado de gran interés.
 

Alberto Peñin Ibáñez

La restauración de la Colegiata de Gandía, fue lleva a cabo a lo largo de diez años (1999-2009), con la ayuda directa de la población de la ciudad, la Conselleria de Cultura, Ayuntamiento, Diputación, Caja de Ahorros y Agencia de Turismo, en un ejemplo de colaboración a resaltar. Se trata del edificio histórico más importante de la localidad, habiendo sido declarado Monumento Histórico Artístico en 1931. En su día fue iniciado por los duques reales y terminado por los Borja con la intervención de insignes artistas como los Forment, Paolo de S. Leocadio, Joan Franch y Pere Compte. La restauración es integral –a excepción del ábside descontextualizado-, desde cubiertas a fachadas e interior y que hoy se presenta en todo su esplendor.
 
La segunda obra, es el edificio de acceso del Colegio de la Fundación Teresiana en el Vedat de Torrent; es muy reciente (2015-16) y completa una construcción escolar ya existente. Contiene salón de actos, administración y servicios, en edificación exenta situada en el acceso principal. Sobre él se abre la edificación en un vano cubierto, como gran porche, que integra la pinada posterior y sirve de acceso y patio de juegos y de refugio, en una solución tipológica de gran tradición.
 
 
 
 
 
Distribució de les aules de la Acadèmia al antic Estudi General. Plànol atribuït a Vicent Gascó, 1764.
Col·lecció Reial Acadèmia de Sant Carles

 

 
 
Lista artistas/académicos participantes:

 

Siglo XVIII: Siglo XXI:
Benito Espinós Joaquín Michavila
Vicente López Portaña José María Yturralde
Manuel Camarón Carmen Calvo
José Vergara Joan Cardells
Rafael Esteve Rafael Armengol
Pascual Pedro Moles Enric Mestre
Francisco Alberola Aurora Valero
José Esteve Bonet José Saborit
José Puchol Rubio Amparo Carbonell
Juan Bautista Mínguez Nassio Bayarri
Jerónimo Martín Joaquín Bérchez
  Joaquín Collado
  Pilar Roig Picazo

 

 
 
 
Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies