UVCulturaUV Logo del portal

L´ANGUILA
Açò és un quadre, no una opinió. Paula Bonet

© Paula Bonet.
© Paula Bonet.
 
 

Parlar de Paula Bonet i del seu treball és parlar de dibuix, gravat, pintura i escriptura. En totes i cadascuna d'aquestes disciplines s’ha introduït de ple com un cicló, reflex de la seua pròpia personalitat. S’ho pot permetre: no li falta formació ni –qualitat principal– ganes de continuar aprenent, d'investigar en noves disciplines. La intensitat que desplega desborda i es fa present en la seua obra.

 

Va fer els seus primers passos en la pintura i des d'ací va protagonitzar un gir cap al dibuix que la va conduir a l'escriptura. Els llibres il·lustrats van ser la porta d'entrada a un món en què podia combinar les seues dues aspiracions artístiques: pintar i escriure. Durant anys, imatge i paraula s’han aplegat en les seues obres. Han sigut anys d'una vasta producció, en què no es no pot obviar el talent d'una feina constant i austera que l’ha convertida, de manera impactant, en una referent primerenca d'un determinat univers estètic.

 

Amb la publicació de La sed (Lunwerg, 2016), estil i tema es van tornar més durs i molt emocionals. Paula Bonet va mantenir la figuració, però va remoure la iconografia i el color es va fer pàl·lid i ombrívol, i van ressorgir l'escombrada i la veladura en la seua pintura. En aqueix moment l'autora posa en marxa un procés creatiu d'incontinència, marcat per un creixement personal que troba el reflex en el pla professional i en una experimentació gràfica feroç. D'aquesta manera, transforma el seu pensament en una obra d'un talent plàstic cada vegada menys figuratiu i més matèric, elaborat a partir de vivències personals i d'una sèrie de reflexions sobre el significat de ser dona. A partir d'aqueix moment, Bonet centra la seua obra en una eina que coneix molt bé, la pintura.

 

Evolucionar implica un canvi d'estat, la cerca d'un nou aspecte o forma en qüestió i comporta recórrer nous camins. I això és el que trobem en l'exposició L'anguila. Açò és un quadre, no una opinió: el desenvolupament evolutiu natural de la pintora Paula Bonet.

 

Es tracta d'una mostra a base d'obra original i única. Pintures en gran format i políptics distribuïts en tres parts: “L'herència”, “La carn” i “La pintura”, que formen un tot, però que bé podrien ser sengles exposicions independents, on, en un primer colp de vista, ja veiem un evident desenvolupament plàstic en les formes, els colors i les textures.

 

Cadascuna d'aquestes seccions narra una història i un moment determinats, però totes tres conviuen en una connexió inevitable, fonamentalment les dues primeres, en què els fets imposen el seu pes. En l’una i l’altra se’ns trasllada a experiències personals per mitjà d'un expressionisme molt tenebrós, quasi abstracte, en llenços que van dels grans formats a les composicions a base de petites obres, i que converteixen aquest relat íntim no en una anàlisi d'interpretació literal sinó en una reflexió sobre la realitat. Un relat que continuarà i que, com l'anguila, pondrà en la part final.

 

L'anguila. Açò és un quadre, no una opinió no és una confessió, sinó una sèrie d'obres de gran intensitat formal dotades de qualitat poètica i compromís social.

 

Cristina Chumillas

 
 
 
 
© Paula Bonet. Fotògraf: Jordi Martí Costa
 
 
 

Soy una anguila.

Me contorsiono y conozco las partes que me forman.

Y no dejo que me atrapen.

 

La palabra y la pintura son herramientas de reivindicación. El yo libre y autónomo se sucede en la página y en el lienzo en blanco antes que en nuestra intimidad o en nuestra vida pública.

 

Desde que leí a María Luisa Bombal imagino que mis abuelas y mis tías lo entendieron todo un poco después de muertas, cuando descansaban en la superficie blanca del interior de la caja de madera y el resto las velábamos. Las imagino mirando las caras de las personas que nos acercamos mientras reconstruyen su vida. Pienso que es entonces cuando comprenden cómo de cruel ha sido el mundo con ellas. Fueron las hijas de Juan, las mujeres de Alfonso, las madres de Agustín. Pero muertas se saben Carmen Mompó, Pura Mompó, Juanita Sorita. La anguila es una carta de amor a todas ellas y una lanza a favor de las que vienen detrás. Es pintura y es palabra que observa y denuncia las agresiones que sufrimos, un relato caliente y palpitante que se escurre cuando quieres amarrarlo, igual que cuando una intenta señalar la injusticia que el contexto patriarcal aplaude. La anguila habla de lo que se estuvo a punto de ser pero no existió porque lo nuestro tiene que ver con la alteridad, con el accesorio, con lo que el cánon rechaza.

 

En "La anguila" pinto aquello que no puedo nombrar con palabras.

 

Paula Bonet