La formació de Javier Calvo a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles acaba l’any 1965. Posteriorment perfecciona els estudis amb una beca del Ministeri d’Afers Estrangers a Paris, on va tenir per mestre l’abstracte líric Gustave Singier. Aquest viatge li permet estar en un context privilegiat, perquè viu de primera mà la revolució estudiantil del maig francès del 1968. Aquests anys de convulsió social i inquietud personal es reflecteixen en la seua obra, en una pluralitat de llenguatges artístics que van des de l’expressionisme i l’art pop al collage introduint elements al quadre. A poc a poc deixa veure com la problemàtica estructural, l’interès per l’espai i l’ordenació geomètrica són cada vegada més intensos, cosa que el portarà a abandonar definitivament la figuració. La recerca cap a la puresa plàstica i el llenguatge formal el connectarà amb una de les dues tendències bipolars que dominaven el panorama artístic espanyol des dels anys cinquanta, l’abstracció geomètrica. Des de les seues primeres equacions i exercicis modulars passa a composicions més complexes i simètriques usant figures geomètriques planes de color negre al centre del quadre i, arran d’aquesta, s’estén una malla lineal que al seu torn va originant altres elements octagonals i triangulars amb una gran percepció cromàtica, en la qual predominen roses i violetes (vegeu Quadrat inscrit).

En els anomenats Itineraris mostra l’estudi de composicions amb desplaçaments geomètrics que formen camins oberts cap a l’infinit amb tensions i moviments trapezoïdals; alhora, l’ús de la línia blanca es fa patent en la funció de subjecció del color i marcació del recorregut (vegeu Tríptic mòbil). El profund estudi de Javier Calvo sobre els seus Itineraris el porta a formes laberíntiques que trenquen l’espai amb políptics: estructures anguloses, volumètriques i tancades però sense corbes (vegeu Itinerari en forma G i Itinerari cap a la tardor). Ja en la seua última etapa geomètrica trenca amb la simetria i juga amb l’espai, dóna un canvi a la seua obra i sensibilitza la superfície mitjançant matèria i celatges; la factura ja no és plana sinó de caràcter més matisat, expressiu i gestual (vegeu Pregadéu). Els postulats geomètrics van perdent força a partir del 1977, moment en què inicia la sèrie de la Malvarrosa, en la qual fa una introspecció dels seus records d’infància i recupera la figuració, però amb una marcada influència lineal en l’estructura de la figura i del fons. En definitiva, l’etapa constructivista el col·loca en les primeres línies de l’art valencià, al mateix temps que serà una constant la dualitat figuració-geometrització al llarg de la seua carrera artística.

Com a nota final, afegim que l’interès per donar aquestes cinc obres de Javier Calvo als fons de la Universitat va ser per motiu d’una exposició realitzada al Centre Cultural de La Nau, Imaginary. Una mirada matemàtica, on es van exposar obres pertanyents als fons de la Universitat de coetanis geòmetres a Javier Calvo, però amb absència d’aquest, cosa que va portar a l'artista a activar aquesta donació a la institució universitària pel seu compromís amb la cultura.

Javier Calvo desenvolupa la seua etapa constructivista al final dels anys seixanta fins a la segona meitat dels anys setanta, heretant l’impuls d’acostament entre la societat cada vegada més tecnològica i científica i l’art reclòs en una visió molt allunyada de la postmodernitat. Aquest auge d’unió entre la cultura cientificotècnica i la cultura artisticoliterària va ser motivada entorn a la figura del crític d’art valencià Vicente Aguilera Cerni, que, basant-se en la psicologia de la gestalt, va crear el 1968 el grup Antes del arte, que va significar una experiència metodòlogica i una manera de correspondre a donar una explicació lògica i racional a la creació de l’obra d’art. En ella, els artistes col·laboradors no perdien la seua pròpia llibertat, perquè no estava tancada a tendències fixes i dogmatismes sinó que s’obria el camí cap a una renovació necessària de l’obra d’art basada en models científics, matemàtics i de càlcul. Javier Calvo va tenir trobades puntuals amb Antes del arte, d’una banda en l’exposició Antes del arte III. Serie Matemática, realitzada a la mítica sala Eurocasa de Madrid, el 1969; i de l’altra, dins el cicle Arte y Ciencia, que va tenir lloc a Sevilla el 1970. Les seues primeres obres geomètriques d’índole estructural, configuració simètrica i puresa plàstica evolucionen cap als anomenats Itineraris, en què experimenta amb l’angle trencat en un elegant recorregut a vegades tancat i a vegades obert, per donar pas a la seua última etapa, en la qual sensibilitza la superfície deixant veure distints acabats en un llenguatge formal i alhora subjectiu i poètic. Tot això ho consagra com una de les figures més rellevants de la segona generació de geòmetres abstractes valencians.