Malgrat la terrible circumstància compartida de la mort dels tres professors universitaris protagonistes d'aquesta exposició (Manuel Broseta, Ernest Lluch i Francisco Tomás y Valiente, allò que es pretén és emfatitzar la seua vida i obra i oferir al visitant la possibilitat d'accedir a les seues àmplies aportacions tant a la vida universitària com a les seues contribucions a la democràcia i a la convivència. Van ser tots tres rellevants professors i destacats polítics, compromesos amb la democràcia en l'època tardofranquista i partícips de primer pla en la construcció de la democràcia que ara compartim.

 

Per això creiem que, en aquesta exposició, explorar les possibilitats educatives de la seua vida i obra i difondre ambdós aspectes és la millor aportació que es pot fer per rememorar els tres professors. I rememorar en aquest cas és una manera de continuar el seu compromís i la seua competència. Es tracta d'incorporar a la nostra activitat concreta els principis pels quals es van regir i pels quals van lluitar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per tant, el principal objectiu de l'exposició és reflexionar sobre la vida i l'obra dels professors Broseta, Lluch i Tomás y Valiente, i destacar tant la seua aportació com a universitaris en els seus respectius camps d'especialització i la formació de deixebles, com la seua praxi de ciutadans que van apostar per la democràcia. La trajectòria acadèmica i política, doncs, és el nucli de la narració que es proposa.

 

Els tres pertanyen a la mateixa generació: naixen el 1932 (Broseta i Tomás y Valiente) i el 1937 (Lluch). Estudien a la Universitat de València (dret) i Barcelona (ciències econòmiques) en els anys cinquanta (1950-55 i 1956-61). Completen i amplien els seus estudis, s'integren en la Universitat com a ajudants i investigadors, es doctoren i opositen a una plaça de funcionari (catedràtic o agregat) i l'aconsegueixen: el 1964, Broseta i Tomás y Valiente, i Lluch, el 1970. Això els permet desplegar una fecunda tasca com a investigadors en les seues àrees de saber, com a docents i mestres de deixebles.

 

 

 

 

Pertanyen a una mateixa generació, la dels “estudiants amb inquietuds”, de la qual són representatius. Aquesta generació d'universitaris es caracteritza, principalment, per superar amb el seu propi esforç la mediocritat i l'aïllament cultural que havia imposat al país la dictadura. Aquests estudiants, se'ls ha anomenats a vegades la Generació del 56, en referència a la data de les primeres accions que van protagonitzar. Però les principals d'aquestes accions, més enllà de les protestes públiques o la infiltració i el desgast del SEU, foren dues. D'una banda, canviar el rumb de l'activitat universitària: aconseguir que aquesta ocupara la vida dels ciutadans i se'n preocupara, obrir-la al món, adaptar a un pensament modern del que els correajes l'havien sostret. D'altra banda, a més de i juntament amb aquesta transformació, van ser la primera generació que va repudiar la iniqua divisió de les dues Espanyes, la de vencedors i vençuts, i el seu primer manifest començava demandant un sindicat lliure amb la cèlebre frase “Nosaltres, els fills dels vencedors i els vençuts”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pertanyen a la generació d'universitaris que, ja catedràtics, renovaren el saber: de la història política de curta mirada passaren a la història social; cercaren la raó pràctica del dret i hi veieren un instrument per a defensar els ciutadans i la justícia. Tret comú dels tres és que, com a òptims professors joves del moment, cregueren en la utilitat de les ciències socials per a ajudar a canviar la vida. Van ser demòcrates i la dictadura els tenia per subversius, però sobretot van ser competents. Els tres van tenir una profunda vocació universitària, que és vocació intel•lectual d'investigació, lectures, bona docència i direcció de treballs; els tres, quan cessaren en política, van tornar a les aules.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Van apostar per la democràcia amb flexibilitat d'idees, lucidesa crítica i sentit de l'oportunitat. Es van implicar en la conquesta de la democràcia, com a estudiants, com a professors, com a “degans demòcrates”, com a independents, simpatitzants o compromesos en organitzacions de l'oposició. Quan va arribar la democràcia, cadascun amb la seua llibertat i seguint les seues idees, van optar pel compromís amb el socialisme dos d'ells i el tercer, pel centrisme. Va arribar aleshores el moment de concretar en la pràctica tot allò que havien compartit quan eren joves. Tots tres van ocupar càrrecs importants des dels quals es van obstinar a canviar el país, i tots tres van escriure en la premsa fins al final, creant opinió, aspecte que consideraven essencial en la seua tasca d'intel•lectuals. El seu pas per la política no el van considerar definitiu sinó una fase de la seua vida, un servei i, de fet, no van abandonar mai la investigació. Pertanyen, en resum, a la generació que va fer renàixer la llibertat a Espanya, i aquest aspecte ha de ser emfatitzat en l'exposició.

 

Tots tres van viure amb vocació i plenitud la seua vida. Van ser acadèmics, intel•lectuals i polítics amb la força de la convicció més profunda. Van tenir les seues idees, compartides o pròpies, i les van defensar dialècticament a fons: en divers grau els tres professors foren polemistes i a vegades els seus punts de vista resultaren francament polèmics, cosa que forma part de la vida democràtic. Es van comprometre i van operar decididament en el medi acadèmic i en medi polític, els quals, amb les seues accions, van contribuir a reconstruir, senyal distintiu de la seua generació.

 

En fi, tots tres van conèixer un tràgic final. Però, sense ometre'l, creiem més interessant i cívicament més rellevant subratllar la seua vida, la seua aportació a la convivència cívica, a la construcció de la democràcia, al disseny del mapa autonòmic, a la sanitat universal… El factor humanista els va empentar tota la seua vida: en les seues “inquietuds” d'estudiants, en la renovació de sabers com a catedràtics i en la política com a ciutadans.

 

D'acord amb el que s'ha exposat, l'exposició s'organitza en quatre grans seccions temàtiques que comprometen i afecten els tres protagonistes d'aquest projecte:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L'exposició Mestres de Ciutadania, s'acompanya de 35 entrevistes fetes tant a persones que conegueren als professors Broseta, Lluch i Tomás y Valiente (fills, companys, deixebles, ciutadans) com a historiadors, periodistes i professors experts en dret o en el sistema de salut. Aquest treball, per un costat, enriqueix i contextualitza el període, la generació que va protagonitzar aquells canvis i els mateixos personatges objecte de l'exposició, i per l'altre és un valuós document d'informació sobre la transició democràtica espanyola on no hi falten reflexions sobre el present.

 

Per escoltar les entrevistes completes consulteu ací.

 

Persones entrevistades: