Orden Hospitalaria de San Juan de Dios. Ciempozuelos, Madrid.
Justificació científica i proposta
Les pintures de malalts mentals a Espanya han estat per a la psiquiatria, des de l’inici del segle XX, un instrument de suport al diagnòstic, una activitat ocupacional o una mena de psicoteràpia, que s’ha heretat en gran part de les tesis del forense italià Lombroso i la seua obra Genio e follia(1909), del psiquiatre Herman Simon en el seu Aktivere Krankenbehandlung in der Irrenanstalt(1929) o de les aportacions del psiquiatre i historiador de l’art Hans Prinzhorn, qui el 1922 va aplegar més de 5.000 obres de pacients en la col·lecció de l’Hospital de Heidelberg.
L’emergència de les avantguardes europees va possibilitar que la pintura psiquiàtrica es projectara fora dels murs dels manicomis gràcies a les visites que alguns artistes com Klee, Breton o Max Ernst van realitzar al Museu de Hans Prinzhorn. Els bojos, que podien ser artistes, van mostrar la seua obra, no sols com un reflex dels seus processos morbosos, sinó també com a obres d’art capaces de commoure per l’originalitat de les formes i dels continguts. Les obres mostraven els tènues límits entre la creació d’artistes sans o malalts, i s’erigien com un fet cultural més enllà de les etiquetes, sovint pejoratives, que imposaven els diagnòstics psiquiàtrics.
A Espanya hem pogut contemplar exposicions de pintura marginal, com la de “Visiones Paralelas” al Museu Reina Sofía de Madrid, l’any 1992, on es mostrava les confluències de perspectives entre la pintura d’artistes que havien realitzat la major part de la seua obra reclosos en un manicomi i la d’artistes d’avantguarda. Les obres procedien de museus, galeries i col·leccions particulars d’Europa i dels Estats Units. La tesi de la mostra plantejava encreuaments d’esguards que anaven més enllà d’influències formals i que mostraven a l’espectador i als investigadors múltiples interrogants sobre l’art, la bogeria, els moviments d’avantguarda, la psiquiatria o senzillament l’angoixa, el dolor, el patiment psíquic que transcendia a través de la bellesa de les obres exposades.
El 1997, al Museu de Navarra es va presentar la mostra “Neue Invention”, procedent del Museu d’Art Brut de Lausana, fundat per Dubuffet. L’any 2001, també vam poder contemplar al MACBA de Barcelona una mostra sobre la Col·lecció Prinzhorn, de la Clínica Psiquiàtrica de Heidelberg, i, l’any 2005, a Madrid, la Fundació La Caixa va presentar “Mundos interiores al descubierto”, on es posava des de l’òptica postmoderna la discordança del terme art marginal. En aquesta exposició, s’hi van incloure obres de Bispo de Rosario, Dubuffet, Klee, Schiele, Hauser, Louise Bourgeois, Aloise o Müller, entre altres.
En les exposicions de Madrid, Barcelona o Navarra, i pel que fa a la procedència de les obres, en cap cas no hi havia treballs pictòrics d’artistes malalts del nostre país, ni va formar part tampoc del debat quina havia estat la consideració a Espanya de la pintura psiquiàtrica. Tot i que aquests fets podrien portar-nos a la precipitada o errònia conclusió que no hi ha hagut a Espanya cap experiència d’aquesta mena i que als hospitals psiquiàtrics del nostre país no es pintava o no es col·leccionava pintura, no ha estat ben bé així. N’hi va haver, i encara que sense ser una preocupació preferent per als psiquiatres, se’n va fer col·lecció pel seu interès artístic i es va analitzar pel seu interès psicopatològic. Se’n van conformar museus específics, desapareguts durant la Guerra Civil, com el de l’Institut Pere Mata de Reus; se’n van organitzar exposicions com la del 1935 a l’Ateneu de Madrid, o la del IV Congrés Mundial de Psicoteràpia organitzat per l’Hospital Clínic de Barcelona el 1958, en què es va parlar per primera vegada de l’artteràpia, o al Casón del Buen Retiro de Madrid l’any 1966, amb motiu del IV Congrés Mundial de Psiquiatria, on es van reunir més de set-centes obres. Aquestes mostres sempre van ser organitzades, exclusivament, en l’àmbit i per a l’interès dels professionals de la psiquiatria. N’hi ha una excepció rellevant que es dóna en la darrera dècada del segle XX: l’Asociación de Artistas Plásticos Línea Paralela de Sevilla va apostar fermament per facilitar l’emergència en l’espai cultural dels artistes que per la seua situació mental romanien en l’anonimat.
La proposta d’aquesta exposició és mostrar des d’una perspectiva actual les principals produccions de pintura psiquiàtrica del segle XX a Espanya a partir de les obres que s’han localitzat a diversos centres hospitalaris espanyols i a diferents col·leccions privades.
L’exposició, que presenta més de tres-centes obres, documents originals, un documental sobre l’Hospital de la Santa Cruz realitzat per José M. Comelles i un altre sobre els 600 anys d’història del manicomi Pare Jofre de Cándido Polo, a més de material fotogràfic, s’estructura en 8 seccions de caire temàtic:
1: Allò primitiu i aliè
2: Geometries, arquitectures, màquines i altres invents
3: Àngels i dimonis
4: Pictoescriptures
5: Alienista/ alienat; escenes hospitalàries
6: Malenconia
7: Localització de la bogeria, el cap com a al·legoria
8: Somnis, deliris i monstres
Prestadors d’obres i documentació (institucions i col·leccionistes particulars):
Col·lecció del Dr. Joan Obiols i Llandrich (Barcelona)
Col·lecció del Dr. Gonzalo Lafora (Madrid)
Fundació Teràpia Racional. Clínica Vellavista (Lleida)
Col·lecció de José Pérez Villamil (Vigo)
Col·lecció de l’Asociación de Artístas Plásticos Línea Paralela (Sevilla)
Fundación Andaluza para la Integración Social del Enfermo Mental (FAISEM, Sevilla)
Col·lecció del Dr. Sarró (Barcelona)
Col·lecció de l’Orden Hospitalaria de San Juan de Dios (Ciempozuelos, Madrid)
Hospital Psiquiàtric de Cabaleiro Goas (TOEN, Ourense)
Hospital Psiquiàtric de Conxo (Santiago de Compostel·la)
Museu d’Història de la Medicina i la Ciència, Universitat de València
Hospital Psiquiàtric de Bètera i Museu d’Etnologia. Diputació de València
Antonio Rey González
Enric Jordà
José Luís Belinchón
José Vicente Estalrich Canet
Oscar Azumendi
Aquesta exposició es fa l’any en què es commemora el 600 aniversari de la fundació a València del Spital de folls, orats e ignoscents, considerat el primer hospital psiquiàtric del món occidental.
Centro Asistencial San Juan de Dios. Ciempozuelos, Madrid
