Arxiu del Regne de València. Col·lecció Fotogràfica, àlbum 4, núm. 288.

Felip Mateu i Llopis (València 1901-Barcelona 1998) fou un prestigiós historiador, bibliotecari i numismàtic amb qui la cultura valenciana té contret un especial deute de gratitud, per diferents i notables motius. 
En primer lloc, per la seua fidelitat i dedicació als estudis d’erudició històrica del nostre país i, en particular, en la investigació de la moneda pròpia del Regne, en la seua especialitat de numismàtic de gran autoritat; però sobretot, i molt especialment, en el capítol del salvament i la defensa d’alguns dels principals arxius valencians en la dramàtica conjuntura de la guerra civil (1936-1939) i el desordre revolucionari, que amenaçava amb destruir en uns mesos les fonts documentals i artístiques d’una alta cultura forjada en set-cents anys de vida del regne creat per la clarividència de Jaume I. 

La commemoració enguany del 25è aniversari de la seua mort ofereix l’oportunitat de reivindicar la figura d’un home mereixedor dels honors reservats als benefactors del patrimoni públic, per damunt de riscs personals i professionals.
Fou catedràtic de Paleografia i Diplomàtica d’universitat, amb exercici a Oviedo (1943), València (1943-1945) i, finalment, Barcelona (1945-1971), i membre del Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs (1930), destinat al Museu i Biblioteca Provincial de Tarragona, al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, a l’Arxiu del Regne de València (1937-1938) i, definitivament, a la direcció de la Biblioteca de Catalunya (1940-1973), denominada Biblioteca Central de Barcelona durant el franquisme. En la biografia del Dr. Mateu s’assenyalen tres etapes:

• En la seua joventut va militar en el nacionalisme valencià de la Segona República. Membre del grup Acció Cultural Valenciana, ensems amb valencians il·lustres com Manuel Sanchis Guarner, Emili Gómez Nadal, Joan Beneyto Pérez, Vicent Genovés Amorós, Francesc Carreres de Calatayud, Antoni Igual Úbeda i altres, fou director del seu òrgan d’expressió, el butlletí Acció Valenciana (1930). En la mateixa època signava les Normes de Castelló (1932), que significaren l’adhesió de la intel·lectualitat valenciana a la reforma gramatical del català promoguda per Pompeu Fabra. És destacable el seu llibre El País Valencià, publicat el 1933 per l’editorial L’Estel, núm. 3 de la recordada col·lecció Quaderns d’Orientació Valencianista, una bella obreta seminal, de presentació i vindicació del poble valencià i el seu territori històric.

• Els anys tempestuosos de la guerra civil, que inicià com a conservador de Numismàtica del Museu Arqueològic Nacional, actuà valentament en la preservació del monetari d’or, en la major part confiscat i perdut. Però l’episodi més rellevant el va protagonitzar quan, traslladat a l’Arxiu del Regne de València a la primeria de 1937, assumí, sense témer els perills, el rescat d’una ruïna segura de molts arxius d’enorme valor: els de les catedrals de València i de Sogorb, fons diversos de la de Toledo i de Conca, arxius i biblioteques conventuals, nobiliaris i particulars, alguns salvats in extremis de les fàbriques de paper. Foren fonamentals en l’empresa els mitjans prestats pel rector de la Universitat, el Dr. José Puche Álvarez, i les credencials del president de la Junta d’Incautació i Protecció del Patrimoni Artístic de la República, Timoteo Pérez Rubio, així com la col·laboració del catedràtic Luis Gonzalvo, l’arxiver Fernando Ferraz, els bibliotecaris Rafael Raga, Abelardo Palanca Pons i Francisco San Román i altres. Igualment, es deu a la seua consciència cívica la recuperació d’algunes obres d’art significatives de la catedral de València.

• En la postguerra fou nomenat director de la Biblioteca de Catalunya (1940), càrrec que mantingué més de trenta anys en successió del destituït Dr. Jordi Rubió, i s’adherí al nou règim. Alhora iniciava una brillant carrera acadèmica com a catedràtic de Paleografia i Diplomàtica a la Universitat de Barcelona, on arribaria a ser degà de la Facultat de Filosofia i Lletres. En ocasió de la jubilació (1971), la dita Universitat li oferí un homenatge, amb l’emissió d’una medalla commemorativa de bronze. L’abril de 1971 va participar en el I Congrés d’Història del País Valencià, una assemblea memorable, d’unitat intel·lectual i d’altura científica, que celebrà la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València.

La Biblioteca Històrica de la Universitat ha volgut homenatjar aquest insigne valencià i recordar el seu esforç en defensa del patrimoni.