El cos, com a mitjà d'expressió, projecta la nostra imatge en la societat i, al seu torn, com a estructura vital, trasllada algunes claus de la nostra salut. La integració d'aquests elements permet explicar l'obesitat com un fenomen global, no solament per la seua extensió geogràfica i les seues dimensions epidemiològiques, sinó també per les seues implicacions científiques, sanitàries, econòmiques, socials, culturals, ideològiques, polítiques i legals. La present mostra reuneix una selecció de dades i taules científiques i històriques, testimoniatges, documents, audiovisuals i treballs d'artistes contemporanis que ofereixen a l'espectador eines de reflexió i debat sobre un dels fenòmens més característics de la societat contemporània.

Els estereotips en la cultura de masses i la imatge de l'obesitat en la premsa, com a reflex de creences, actituds i valors socials, aporten contrastos que ens porten a la figura de l'obés valorada en l'antiguitat de forma positiva per la seua associació a la salut, la riquesa, l'estatus social, l'atractiu físic, la força i la fertilitat, fins a la mirada actual que ho recrea com a persona alegre, afable, però també peresós, desmanotat, glotó i còmic, reforçant així la seua estigmatització social.

Donada l'abundància d'implicacions temàtiques de l'obesitat, el projecte ha sigut estructurat en tres blocs: 1) la perspectiva històrico-mèdica, 2) la imatge social i cultural de l'obesitat, i 3) la seua representació artística, que romanen entrellaçats a través de tot el discurs de les sales.

El recorregut de l'exposició comença amb la frase de J. George Harrar, on s'aborda el descobriment de la caloria com a unitat de mesura de la nutrició. El punt de partida de l'anomenada crisi de l'obesitat de la societat actual és el període de les transicions demogràfica, epidemiològica, nutricional i alimentària, que tenen lloc durant els anys finals del segle XVIII i el segle XIX. Aquesta anàlisi ajudarà a l'espectador a entendre el discurs científic en què es basen les actuals teories i tractaments: els estudis sobre els principis immediats, proteïnes, grasses i carbohidrats; el pas d'una situació de fam i desnutrició a una situació d'excés i sobrealimentació, el prestigi de la dieta mediterrània, etc.

La revisió dels discursos socials sobre aquest tema oscil·len entre diversos posicionaments: la visió científico-mèdica, que considera l'obesitat com una malaltia (actualment una epidèmia) i un problema de salut pública; el culte al cos, recolzat en una antiobesitat en ocasions perillosa pel seu radicalisme (anorèxia, bulímia); el discurs activista en pro de l'acceptació i el respecte de l'obesitat; o la denúncia a les formes de “biopolítiques” o “biopoders” com a signes de control dels ciutadans (autoritats sanitàries, publicitat, etc.)

Dins del nostre mapa identitari, els artistes han representat l'obesitat com a espill de la societat i de les seues tensions i conflictes, traslladant la figura de l'obés al món del poder i l'opulència, l'erotisme, la malaltia, la deformació o la bona salut. Un recorregut pels treballs de Rubens, els retrats de tall, els monstres de Carreño, les imatges de venus paleolítiques o les postals populars de la primera meitat del segle XX així ho demostren.

En l'actualitat, noves actituds sociopolítiques i de gènere han transformat la representació del cos obés dins d'un territori iconogràfic transgressor. D'aquesta forma, les fotografies de Ariane López-Huici, majoritàriament de dones, rescaten una bellesa nua que procedeix de les imperfeccions. Per la seua banda, Rogelio López Cuenca qüestiona els símbols i estereotips a partir del fals missatge de la publicitat en Droits de homme. Els jocs lingüístics sobre l'aparença del nostre entorn i l'estudi de l'alimentació, són el vehicle crític de Rosalía Banet per a crear la seua Máquina expendedora de enfermedades. No obstant açò, aquest tipus de rituals també ens traslladen a les creacions d'Antoni Miralda, on el menjar en la taula no representa una necessitat, sinó un motiu de relació social i cultural. La cosificación del cos i de l'aparença és interioritzada com a experiència pròpia pels artistes Estíbaliz Sádaba, en el seu vídeo A mi manera, i Mac Diego, la imatge nua del qual és manipulada a través de la mirada d'altres artistes.

Com a resum, cal destacar que l'objectiu d'aquest projecte no tracta d’adoctrinar ni establir normes i directrius cap a les “bones conductes”, sinó afavorir el desenvolupament de debats, anàlisis i reflexions entorn de l'obesitat.