25 anys de Conveni entre la Johannes Gutenberg-Universität de Mainz i la Universitat de València
La commemoració de l’aniversari de la signatura d’un acord de col·laboració entre dues institucions i dues comunitats, com són les nostres universitats, en el marc de l’espai cultural europeu, imposa d’alguna manera reflexionar sobre la importància del viatge; el viatge dels individus (professors i estudiants), l’experiència dels viatgers, la comunicació científica, l’intercanvi entre cultures. Probablement, les reflexions que van guiar els nostres primers passos en el disseny d’aquesta exposició van ser semblants a les que han portat el jurat del 2004 a atorgar el premi Príncep d’Astúries de Cooperació Internacional al programa de mobilitat universitària Erasmus, i a afirmar que aquest programa és “un dels més importants projectes de cooperació internacional en la història de la Humanitat”. En certa manera, el conveni entre la Johannes Gutenberg-Universität Mainz i la Universitat de València és també, si no la més important, una de les més significatives fites en la col·laboració científica i acadèmica europea de la història d’ambdues universitats. L’origen del programa Erasmus es remunta al juny del 1987, i el seu objectiu era ajudar a la construcció de la Unió Europea a través de la recuperació de les xarxes de comunicació entre universitats mitjançant l’intercanvi d’estudiants i professors universitaris. Tanmateix, a València i a Magúncia, aquest programa tenia un important precedent en un conveni que diversos anys abans, a l’abril del 1979, havien signat les seues respectives universitats. Tampoc no era nou per a les universitats l’esperit del projecte europeu; la idea de la comunicació cultural i de coneixement a Europa es trobava en el passat i en els cinc segles d’història d’ambdues universitats.
Aquesta va ser la idea germinal que va impulsar aquest projecte de commemoració. Es tractava de recuperar, d’entre la història de les dues universitats agermanades, moments i persones que van influir en el flux de coneixements i de cultura a la vella Europa; això ens permet constatar i recuperar allò que era ja a l’origen mateix de les universitats a l’edat mitjana: l’esperit europeu i viatger. És en aquest context que cal entendre el pes que el conveni ha tingut i continua tenint per a ambdues universitats. Després d’aquests anys, es pot dir que un conveni que va sorgir de la mà i en paral·lel a l’agermanament de les ciutats ha estat un dels principals responsables de la comunicació cultural entre València i Alemanya, i ha servit per a actualitzar i revitalitzar un contacte que es pot remuntar cinc segles enrere en el viatge dels impressors alemanys i maguntins a la València del segle xv, o en el dels viatgers centreeuropeus que cercaven a la Mediterrània les essències de la cultura clàssica.
Amb aquest punt de partida, l’exposició mira de revisar i plantejar aquesta llarga història de viatges entre universitats i entre espais de cultura a Europa a través de personatges lligats a les universitats de Magúncia i València. Dins d’aquest marc històric, hem situat, reflectit en documents i en els testimonis dels mateixos viatgers aquest període de 25 anys (1979-2004), que ha estat, sens dubte, un dels més importants per a l’obertura a Europa de la Johannes Gutenberg-Universität i de la Universitat de València i que, sumat a molts altres convenis que el van seguir, ha fet que les xarxes de comunicació interuniversitària cresquen. Des d’aquesta perspectiva, la idea que subjau a l’exposició es la de ser testimonis d’aquesta curiositat que degué moure valencians i maguntins que van decidir superar les fronteres que troba el saber.
Peregrinatio academica
Un repàs a la història de la comunicació universitària i cultural a Europa ens porta a observar el conegut fenomen de la peregrinatio academica, referit a l’experiència que adquiria el viatger que errava entre universitats, des del segle xi, quan apareixen les primeres universitats, fins a la primeria del segle XV. El fet que fins ben entrat el segle XVII totes les universitats ensenyaren en llatí i els títols que s’hi impartien foren semblants i comuns a tot Europa, va afavorir que la formació dels estudiants implicara el pas per diverses universitats. L’afluència d’estudiants estrangers a una universitat imposava la necessitat de formar associacions entre els que parlaven la mateixa llengua o tenien un mateix lloc d’origen. Emparats per aquests grups, els estudiants afrontaven i evitaven millor les dificultats i els problemes de la vida en solitari lluny de la ciutat d’origen. Aquestes associacions van acabar tenint un reconeixement institucional a les universitats sota el nom de nationes, i es van convertir en els pilars de l’estructura de les primeres universitats.
Durant l’edat mitjana, i abans que Magúncia i València fundaren les seues universitats (1477 i 1499 respectivament), les destinacions dels estudiants d’aquestes dues ciutats fora de les seues fronteres eren molt semblants. D’una banda, París i, d’una altra, les universitats italianes, com ara Bolonya, Pàdua, Ferrara, Pavia i Pisa, eren les destinacions més comunes dels estudiants procedents del Sacre Imperi Romà o dels regnes de la península Ibèrica per a realitzar estudis de dret, medicina, teologia o arts. De totes les destinacions, Bolonya va ser, amb tota seguretat, la universitat que va acollir el nombre més gran d’estudiants alemanys i espanyols, fonamentalment per a l’estudi de dret. Entre els anys 1289 i 1499, 3.230 estudiants de dret apareixen registrats a la Universitat de Bolonya com a membres de la natio germànica. La important presència de valencians i espanyols durant l’edat mitjana a Bolonya es reflecteix, d’una banda, en l’existència d’una natio catalana, que agrupava la gran quantitat d’estudiants procedents dels territoris que parlaven aquesta llengua, i, d’una altra, en la fundació l’any 1364 del Collegio di Spagna, que encara avui continua en funcionament i que va servir de model per a la creació d’uns altres de semblants en els segles xv i xvi.
La peregrinatio academica creuava Europa a l’edat mitjana paral·lelament a les rutes dels pelegrins que viatjaven cap als llocs sants. Estudiants i professors compartien els camins junt amb els fidels i creients que partien cap a Jerusalem, Roma o Santiago de Compostel·la. Tant els pelegrins com els universitaris eren un paisatge familiar als camins europeus. Encara que la finalitat de la peregrinatio academica no era religiosa, tenia molts paral·lelismes amb l’experiència dels pelegrins religiosos. Tots ells, estudiants, professors i pelegrins, viatjaven amb la pretensió d’accedir a un coneixement intel·lectual o religiós que donara un nou impuls a la seua vida, però també amb l’esperança de gaudir de l’experiència cosmopolita que suposava la visita dels llocs sants i les ciutats universitàries. Aquesta experiència marcava les vides dels qui realitzaven el viatge i els posava en contacte amb noves llengües, noves relacions personals i, en definitiva, amb altres perspectives de la realitat.
La creació de noves universitats
La creació de noves universitats a les ciutats d’Europa entre els segles XIV i XV, entre les quals Magúncia (1477) i València (1499), va determinar una clara preferència dels estudiants per cursar estudis a les universitats més pròximes als seus llocs d’origen. Cada estat, o cada unitat política o eclesiàstica a Europa, tractava de fundar el seu propi studium en el qual els seus ciutadans pogueren formar-se sense recórrer a viatjar a altres ciutats, lluny dels seus països d’origen, i això permetrà que la formació universitària siga un poc més accessible. No obstant això, darrere de l’impuls de la seua creació també s’amaga el desig d’exercir un control intel·lectual i ideològic més directe sobre la formació dels joves, i la necessitat d’impedir la seua “fuga” i l’eixida de fortes quantitats econòmiques que anaven destinades a finançar aquests estudis. Aquesta proliferació d’universitats va portar com a conseqüència immediata un notable descens en el nombre d’estudiants i professors que es desplaçaven fora de les seues ciutats i regions; els que viatjaven ho feien per adquirir títols en universitats de prestigi internacional o per cursar estudis que no s’impartien als seus llocs d’origen.
El viatge com a part de la formació humanista en el segle XVI
La curiositat i l’afany per accedir a la cultura clàssica i a noves formes de coneixement van impulsar novament el viatge acadèmic i la peregrinatio dels humanistes durant el Renaixement a partir del segle XVI. Es pot afirmar que les primeres dècades del segle xvi van ser l’edat d’or dels estudiants viatgers, que arriba al seu punt d’inflexió en la segona meitat del segle XVI.
En aquest sentit, l’iter italicum es converteix en essencial per a qualsevol “aspirant a humanista”; els joves anglesos, alemanys, holandesos, espanyols i portuguesos realitzaven el pelegrinatge acadèmic i intel·lectual cap a les fonts de l’humanisme a les universitats italianes (Bolonya, Pàdua, Pavia, Siena i Pisa, i en menor mesura Ferrara i Perusa). De fet, els estudiants procedents dels regnes de la península Ibèrica i el Sacre Imperi tenien un punt de trobada a les universitats italianes i van compartir pupitres, amb tota seguretat, en aquest iter italicum. Exemple del que diem és el fet que a les universitats de Pisa i Florència prop del 40% dels estudiants estrangers eren espanyols i portuguesos, i el següent grup en importància eren els estudiants d’origen alemany, que representaven el 23%.
Els viatges d’estudis seguien itineraris estandarditzats. Els estudis previs en arts es realitzaven al lloc d’origen. Després es viatjava, a través de França, cap a Itàlia recorrent les universitats de referència: París, Orleans, Montpeller i Estrasburg. Molts estudiants procedents de l’Europa central es desplaçaven directament a Itàlia sense passar prèviament per França. En tot cas, era molt comú recórrer tres, quatre i fins a vuit universitats fins a aconseguir el grau de doctor. A més, un doctorat o una titulació en medicina per Montpeller, o en dret per una universitat italiana, garantia prestigi i projecció professional, i aquesta era una de la principals raons per al viatge.
Fronteres al saber: la Reforma i la Contrareforma
El model de viatge acadèmic que va suposar l’humanisme a Europa no va tardar a trencar-se en mil bocins des de mitjan segle xvi com a conseqüència de les tensions polítiques que va generar la Reforma luterana i la Contrareforma catòlica. L’enfrontament entre luterans, calvinistes i catòlics va afectar també les universitats europees i això va tenir repercussions en l’elecció d’universitats i de disciplines per part dels estudiants. Fruit d’aquesta nova situació, els governants van promulgar legislacions que prohibien o limitaven els viatges d’estudi i que tractaven de mantenir els joves dins de les fronteres de cada estat. Darrere d’aquesta mesura s’amagava un doble objectiu; d’una banda, impedir el contacte dels estudiants amb idees polítiques i religioses que contaminaren el dogma imperant en els respectius estats i, d’una altra, evitar les pèrdues econòmiques que suposava per a les universitats i per a les ciutats l’emigració d’estudiants. L’objectiu dels estats era controlar les pròpies universitats i garantir la formació dels seus clergues i professionals d’acord amb els seus interessos polítics i religiosos particulars. Aquesta nova política educativa va començar a produir efecte de manera perceptible a finals del segle XVI i principis del XVII.
Aquestes mesures restrictives afectaven no sols els estudiants i els professors, sinó també altres formes de circulació de coneixement, com el viatge dels llibres i el seu intercanvi i comerç. Els Habsburg van ser particularment restrictius: el 1555 Carles V promulga una llei que obliga que tots els assessors i funcionaris del Reichskammergericht tinguen una formació en dret de, almenys, cinc anys en una universitat designada pel mateix emperador. El 1559, el seu fill, Felip II, prohibeix als castellans cursar estudis en universitats diferents de les de Castella, la Corona d’Aragó o les de Coïmbra, Roma, Nàpols i Bolonya. A la majoria dels estats d’Europa, protestants i catòlics, es van promulgar legislacions semblants per protegir les universitats locals d’ideologia afí. La conseqüència va ser la divisió de les universitats de l’Europa occidental i central en quatre grups religiosos: les catòliques (com París, Lovaina, Ingolstadt, Viena, Colònia, Magúncia, Praga i totes les de la Corona de Castella i Aragó), les luteranes (com Wittenberg, Marburg, Tübingen o Estrasburg), les calvinistes (com Heidelberg, Ginebra o Herborn) i un quart grup d’universitats que van adoptar una actitud més tolerant amb relació a les diferències religioses i que admetien estudiants de qualsevol procedència (com Pàdua i Siena, Orleans, Erfurt o Montpeller). L’existència d’aquest quart grup d’universitats farà possible a l’edat moderna que es mantinguen un conjunt de destinacions obertes als estudiants independentment de la seua ideologia i de la seua condició religiosa.
Les universitats de València i Magúncia van quedar incardinades entre les universitats marcades per la Contrareforma, en el desenvolupament cultural i educatiu de les quals van jugar un paper molt important els jesuïtes, responsables de la reorganització de l’educació universitària a la majoria dels estats catòlics. Aquest orde va marcar molt especialment l’evolució de la Universitat de Magúncia fins a la fi del segle XVIII, i la seua influència es va deixar sentir a la Universitat de València entre els anys 1720 i 1761 en el conegut conflicte pel control de les aules de gramàtica.
El viatge com a experiència formativa: el Grand Tour
A partir del 1600 les elits aristocràtiques i les classes nobles accedeixen a les universitats, i això obliga els centres d’ensenyament superior a adaptar-se a aquesta nova demanda i al perfil dels nous estudiants viatgers. Sens dubte, aquest va ser un fet determinant en el canvi del model de viatge acadèmic i, fruit d’aquesta especialització i adaptació, va donar lloc a l’aparició del fenomen del Grand Tour. Mentre que al llarg del segle xvi els estudiants que viatjaven eren fills principalment de les classes burgeses adinerades i dels professionals liberals, durant els segles xvii i xviii els estudiants que es podien permetre el luxe d’accedir al viatge com a experiència formativa eren, en major grau, els joves aristòcrates i els pertanyents a les elits socials. Aquests joves prenen al peu de la lletra el consell humanista de completar l’educació viatjant per Europa, i busquen en el viatge una experiència cultural i juvenil que els permeta l’adquisició d’amistats, bones maneres i habilitats socials que complementen la seua formació acadèmica o professional.
Aquest fet va canviar, en part, la vida acadèmica en algunes universitats i la seua relació amb els estudiants estrangers. Així, moltes universitats van modelar la seua missió per a poder captar el nombre més gran possible d’estudiants estrangers i, per tant, d’ingressos. D’aquesta manera, les universitats es van adaptar a la demanda dels estudiants, amb poques intencions de passar per un llarg procés d’aprenentatge per a obtenir un títol, i van entrar en una competència per oferir l’emissió de diplomes a canvi de quantitats econòmiques variables, fet que va generar que el preu d’un títol tinguera moltes vegades una relació directa amb el prestigi de la universitat.
En aquest context, l’ideal d’universitari considerat com a homo universalis va ser substituït, en un cert sentit, pel del “perfecte cavaller”, en el qual les bones maneres, les aparences i l’adequació a les modes eren els valors i els coneixements que es perseguien. Les universitats s’oferien com a atraccions turístiques integrades en viatges acadèmics en els quals el gaudiment cultural i ociós del viatge era l’objectiu principal. La imatge de l’estudiant compromès amb els seus estudis es va solapar amb la imatge de l’estudiant preocupat per adquirir les habilitats i amistats necessàries per a moure’s amb destresa en ambients influents. Precisament, els joves de les classes altes alemanyes i britàniques van ser els practicants més fervents d’aquesta experiència viatgera. Aquest tipus de viatge va tenir menys impacte entre els universitaris espanyols, que van continuar amb dificultats polítiques i socials per a trencar amb l’aïllament que s’havia iniciat amb la Contrareforma. L’interès per obtenir un títol universitari en una universitat estrangera entrarà en regressió en el segle xviii; el Grand Tour perdrà progressivament el caràcter de culminació del procés educatiu de la classe alta i es prolongarà al llarg del xix reduït a un viatge turístic i de plaer de l’aristocràcia i l’alta burgesia per Europa.
El viatge de la raó
En el context de la Il·lustració, es continua considerant intel·lectualment beneficiós estudiar fora del lloc d’origen, encara que la mobilitat s’adapta a criteris pragmàtics de proximitat. Es viatja només si no hi ha a la pròpia ciutat o al propi estat institucions de formació superior. Al conjunt d’Europa es produeix una regionalització de la formació, les àrees d’influència de les universitats es redueixen molt i el nombre d’estudiants estrangers descendeix considerablement.
Tot i que a poc a poc les tensions religioses perden importància i augmenta l’intercanvi entre les universitats independentment de la confessió religiosa, els estats continuen mirant d’impedir els viatges d’estudi. La por a la contaminació ideològica i política dels seus joves i a les copioses pèrdues econòmiques que suposaven per a les universitats les migracions acadèmiques provocarà que es dificulte cada vegada més la validesa dels diplomes obtinguts en universitats foranes.
Tant l’aristocràcia com les universitats es distancien de les noves elits professionals vinculades a la ciència i la tècnica que sorgeixen paral·lelament al desenvolupament dels estats moderns. La formació de comerciants, enginyers i científics queda, moltes vegades, fora de l’àmbit universitari. Especialment, el desenvolupament tecnologicomilitar exigeix un conjunt de nous professionals i el desenvolupament d’una ciència aplicada per al qual les universitats no estan preparades. Enfront de les velles i anquilosades universitats, que no acaben d’afrontar les necessàries i profundes reformes que se’ls requereix, els estats habiliten noves institucions de formació i investigació per donar resposta a les necessitats, cada vegada més complexes, de les seues administracions i participar en la carrera tecnològica que imposen els reptes comercials i militars i la competència pel domini i l’explotació dels territoris allunyats d’Europa. Institucions pioneres i model per a altres iniciatives semblants van ser la Académie Royal des Sciences a França i la Royal Society a la Gran Bretanya.
En el cas de la Universitat de Magúncia i de la Universitat de València, s’hi va produir un moment d’esplendor coincidint amb els esforços reformistes il·lustrats de la fi del segle xvii, protagonitzats per l’elector Friedrich Karl von Erthal i el rector Vicent Blasco respectivament; tots dos miraven de traure les universitats de la inoperància i l’aïllament científic. En aquests casos, la reforma va implicar la incorporació de professors en la formació i el prestigi dels quals havia influït decisivament el viatge fora de les fronteres dels països d’origen; en són un exemple dos insignes botànics, Georg Forster i Antoni Josep Cavanilles.
Conflictes i esperances en el segle xx
En la història més recent d’ambdues institucions hem destacat dos fets com a representatius del seu esperit europeu. Un moment carregat de sentit per a la vida universitària de Magúncia va ser la seua reobertura l’any 1946. La Universitat de Magúncia va romandre tancada des del 1800, quan les guerres napoleòniques van fer impossible continuar amb la docència, i finalment els seus professors i alumnes es van dispersar. Paradoxalment, la reobertura de la Universitat l’any 1946 va estar lligada al final d’un altre conflicte que, com les guerres dels segles xvii i xviii, va assolar Europa. El gest de reobrir la Universitat per part de les tropes d’ocupació franceses en els primers mesos posteriors al final de la guerra i gràcies a l’impuls del general francès Dr. Raymond Schmittlein, responsable d’educació al quarter general francès a Baden-Baden, va ser el primer signe del que seria el “miracle maguntí”, una petita part del conegut “miracle alemany”. En una ciutat devastada pels bombardejos aliats, que havia patit de manera molt contundent les guerres al si d’Europa des de feia segles, la reobertura de la seua universitat sota el nom de Johannes Gutenberg-Universität significava el reconeixement del paper que les institucions universitàries tindrien en la recuperació de la pau i de la futura reunificació dels pobles d’Europa.
Paral·lelament, la fi del segle xix i el principi del xx suposa per a les universitats espanyoles un moment de revitalització i recuperació, en part gràcies a la regeneració que impulsa la Junta per a Ampliació d’Estudis i Investigacions Científiques (JAE), la principal eina de la qual va ser precisament la política de beques per a facilitar la formació d’estudiants i professors en centres d’investigació i estudi fora de les fronteres espanyoles.
La situació de la ciència i de les universitats espanyoles no va ser massa pròspera al llarg del segle xix. La falta d’inversions i les influències dogmàtiques, tant polítiques com religioses, van provocar el manteniment d’una situació d’aïllament que havia estat present a la societat espanyola des de la Contrareforma i que havia determinat nombroses mancances en el desenvolupament de la investigació universitària i en l’obertura a Europa de les seues institucions. Al llarg del xix aquest aïllament s’havia intensificat i havia portat les universitats espanyoles a una certa decadència.
La creació de la JAE (1907-1934) en el marc del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts (Reial Decret d’11 de gener del 1907) representa un fita fonamental en l’impuls de les relacions de la ciència i les universitats espanyoles amb Europa i suposa un esforç per incentivar i promoure els viatges acadèmics i d’investigació a altres universitats europees. La iniciativa de la JAE va ser continuadora de l’impuls de regeneració educativa d’esperit krausista iniciat per la Institución Libre de Enseñanza (1898-1936), va significar un profund canvi en el panorama científic i universitari i va permetre que un bon nombre de professors i investigadors viatjaren a universitats europees, especialment a Anglaterra i Alemanya, mitjançant les beques d’estudi a l’estranger. Santiago Ramón y Cajal, com a president, i el valencià Lluís Simarro, com a vocal, van formar part de la junta fundacional de la JAE.
L’objectiu central dels promotors de la Junta per a Ampliació d’Estudis era la reforma cultural del sistema educatiu superior, i amb aquest propòsit es va traçar un pla de formació del professorat que tenia com a instrument fonamental l’adquisició de coneixements fora de les fronteres espanyoles. Per aquesta raó, el principal programa de la JAE va ser el de les beques a professors i investigadors perquè completaren la seua formació als centres universitaris i científics mes rellevants d’Europa.
Fins a la seua dissolució amb la Guerra Civil l’any 1939, la JAE va tenir un protagonisme central en l’impuls de la ciència i l’obertura dels cercles acadèmics i universitaris lligats a Europa. Va ser un vehicle de connexió entre les universitats espanyoles i europees i va trencar la dinàmica d’aïllament i de falta de comunicació. Les universitats i centres d’investigació alemanys es troben entre les destinacions principals dels becats o pensionats per la JAE. Exemple del que diem és el fet que, aproximadament, de les 1.700 pensions que va concedir al llarg de la seua breu història, Alemanya va ser una de les principals destinacions sol·licitades per professors i investigadors, amb un 22% de les beques, només per darrere del país més visitat, que va ser França amb un 29%. Com a exemple d’això, entre els molts valencians que van gaudir d’aquestes beques es trobava Joan Peset Aleixandre, que va ser pensionat per la JAE al novembre del 1907 per a ampliar estudis en uns laboratoris en Wiesbaden, sota la tutoria del Dr. Fresenius, a la vora del Rin i a pocs quilòmetres de Magúncia.
