Abans de traçar qualsevol línia, escolte. M’interessa l’espai públic com a interlocutor: alguna cosa que té memòria, tensions, preguntes sense resoldre. El meu treball comença ací, en eixa trobada.
Allò vertaderament difícil és formular les preguntes exactes que eixa trobada genera. Les respostes arriben després i, com a resultat, la materialització de l’obra. El meu propòsit és comprendre per què és allà necessària una obra de major o menor magnitud: si ha de sotmetre’s a altres elements de l’entorn o si, per contra, els qüestiona; si reconsidera l’espai o el reconquereix; si ha de sostraure’s al context i generar la seua pròpia densitat. Preguntes que s’acumulen, que es contradiuen, que sedimenten.
En eixe magma vaig resolent propostes que oscil·len entre l’escultura monumental, el muralisme i la performance. Registres distints que l’espai mateix convoca i que comparteixen, no obstant això, una mateixa tensió de fons: la que existeix entre allò poètic i allò polític.
La poètica és el mode en què l’obra construeix una experiència sensible capaç de travessar la defensa de l’espectador, d’arribar on l'argument només frega. Però eixa obertura té la seua pròpia càrrega: cada vegada amb més claredat, les meues intervencions es vinculen a una intenció política i social que conviu amb allò poètic i, al mateix temps, ho necessita. Així la poesia és la manera de dir el que el discurs a penes aconsegueix. I la política, la raó per la qual encara val la pena intentar-ho.
