Anna Tarragó Mussons va presentar la comunicació Terror vegetal, amenaça natural. De com M. Night Shyamalan amb què va redimensionar l’Eco-Horror amb El incidente (The Happening, 2008). La investigadora va aprofitar l'anàlisi de la pel·lícula per a reflexionar sobre la trajectòria cinematogràfica de M. Night Shyamalan i sobre la manera en què el director ha reinterpretat els codis tradicionals del terror ecològic contemporani.

Tarragó va situar The Happening dins del corrent de l’eco-horror i, més concretament, del plant horror, un subgènere que converteix les plantes i els fenòmens naturals en fonts d’amenaça. No obstant això, va concretar que la pel·lícula no pot entendre's només des d'aquesta categoria, ja que Shyamalan acostuma a combinar elements procedents del terror, el suspens, la ciència-ficció i fins i tot la comèdia, creant relats híbrids que qüestionen constantment les expectatives de l'espectador.

A més, es va analitzar la posició que ocupa The Happening dins de la trajectòria professional del director. Estrenada l'any 2008, la pel·lícula va marcar l'inici d'un període especialment difícil per a Shyamalan, caracteritzat per una recepció crítica negativa i per la pèrdua de prestigi dins de la indústria cinematogràfica estatunidenca. A pesar d’això, Tarragó va defensar la necessitat de revisitar aquesta obra perquè moltes de les seues aportacions han adquirit nous significats amb el pas del temps, especialment en un context marcat per les preocupacions ecològiques contemporànies.

Un dels aspectes centrals de la comunicació va ser la comparació entre The Happening i la pel·lícula The Birds (1963), d'Alfred Hitchcock. A través d'una anàlisi detallada de les dues obres, la investigadora va mostrar com ambdues comparteixen una mateixa estructura narrativa basada en una natura que, sense una explicació definitiva, es converteix sobtadament en una amenaça per als éssers humans. Per una banda, Hitchcock optava per a mantindre el misteri i renunciar a qualsevol justificació racional dels atacs dels ocells. Per l’altra, Shyamalan introdueix una hipòtesi ecològica segons la qual les plantes reaccionen davant l'agressió humana alliberant substàncies tòxiques capaces d'induir el suïcidi.

Tarragó va destacar igualment les semblances formals entre ambdues pel·lícules. Tant en The Birds com en The Happening, el silenci es converteix en una eina fonamental per a generar tensió i anticipar el perill. A més, els dos directors opten per una posada en escena basada en la contenció, evitant la espectacularització excessiva de l'amenaça i construint el terror a partir de la incertesa, l'espera i allò que roman invisible.

La gran aportació de Shyamalan consisteix a transformar un element aparentment inofensiu com el moviment dels arbres, les fulles o el vent en un mecanisme d'inquietud. La pel·lícula converteix processos naturals quotidians en signes d'una amenaça imminent, demostrant fins a quin punt el terror pot construir-se a partir d'allò familiar.

Finalment, la investigadora va explicar que The Happening reflecteix preocupacions pròpies dels inicis del segle XXI, com ara la crisi climàtica, la degradació ambiental i els efectes traumàtics dels atemptats de l'11 de setembre. La natura venjativa que apareix a la pel·lícula funciona tant com una manifestació de la por ecològica contemporània com una metàfora de la fragilitat de les societats modernes davant amenaces difícils de comprendre o controlar.

El foc de Sant Antoni: una història social i cultural de l’ergotisme, José Ramón Bertomeu Sánchez

A continuació, José Ramón Bertomeu Sánchez va traçar un recorregut ampli i suggeridor per la història de l’ergotisme, conegut tradicionalment com el “foc de Sant Antoni”, fins a arribar a les seues connexions amb la farmacologia contemporània i la cultura psicodèlica del segle XX.

La intervenció va partir d’un cas històric complex: l’ergotisme, una intoxicació produïda pel consum de sègol contaminat que, al llarg dels segles, va generar un ampli ventall de noms, símptomes i interpretacions. L’investigador va remarcar que expressions com “foc sagrat” o “mal de Sant Antoni” no remeten a una única patologia mèdica estable.

Segons es va exposar, reduir aquestes experiències històriques a una única malaltia moderna implica perdre la complexitat de les fonts i imposar categories actuals sobre realitats passades que no funcionaven amb els mateixos marcs conceptuals. En aquest sentit, es va insistir en la pluralitat de representacions mèdiques, religioses i culturals que van coexistir durant segles.

La conferència també va abordar el paper dels hospitals medievals vinculats a l’orde de Sant Antoni, així com les representacions visuals i textuals del patiment dels malalts, marcades per una forta càrrega religiosa i simbòlica. Aquest imaginari va contribuir a consolidar una visió de la malaltia com a fenomen físic i espiritual.

A partir del segle XIX, el relat es desplaça cap al camp científic i farmacològic. L’estudi dels alcaloides del sègol contaminat va obrir una línia de recerca que connecta amb la indústria farmacèutica europea del segle XX. En aquest context apareix la companyia Sandoz, on el químic Albert Hofmann va sintetitzar l’LSD, inicialment amb usos terapèutics en psiquiatria abans de convertir-se en un símbol de la contracultura dels anys seixanta..

Finalment, el ponent va subratllar també els usos militars i experimentals d’aquesta substància durant la Guerra Freda i el seu paper en la redefinició dels límits entre ciència, política i societat. La comunicació va acabar amb la reflexió sobre les fronteres canviants entre salut i malaltia, natura i cultura, o ciència i creença. És, però, precisament aquesta inestabilitat la que converteix aquest cas en un objecte privilegiat per a la història de la ciència.

Invasors vegetals de l'espai exterior: ciència-ficció, terror i política al cinema entre els cinquanta i els setanta, Marta García Carrión

La quarta comunicació de la jornada va anar a càrrec de la historiadora del cinema Marta García Carrión, qui va oferir una reflexió sobre la presència dels vegetals com a amenaça en el cinema de ciència-ficció i terror produït entre les dècades de 1950 i 1970. La investigadora va situar aquestes produccions en el context de la postguerra mundial, la Guerra Freda i l’inici de la carrera espacial, un període en què les pors col·lectives relacionades amb la destrucció nuclear, la invasió exterior i la transformació social van trobar una poderosa expressió en l’imaginari cinematogràfic.

La conferenciant va destacar que aquestes obres se situen en la frontera entre la ciència-ficció i el terror. Tot i que tradicionalment han estat classificades dins de la primera categoria, García Carrión va defensar que moltes d’elles comparteixen plenament les estratègies narratives i emocionals pròpies del cinema de terror. Segons va explicar, l’espai exterior i les formes de vida alienígenes es van convertir en metàfores de les inquietuds polítiques i socials de l’època, transformant les amenaces extraterrestres en manifestacions de les pors derivades de la Guerra Freda i dels profunds canvis geopolítics del moment.

La primera de les obres analitzades va ser The Day of the Triffids, adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de John Wyndham. García Carrión va contextualitzar l’obra dins de la tradició britànica de la ficció catastròfica, molt influïda pels relats de destrucció global desenvolupats després de la Segona Guerra Mundial. Es va assenyalar que la novel·la original reflectia preocupacions vinculades al declivi de l’imperi britànic, les tensions internacionals i la fragilitat de la civilització moderna.

En comparar la novel·la amb la seua adaptació cinematogràfica, va destacar com la pel·lícula desplaçava bona part de la reflexió social i política cap a una narrativa més centrada en l’acció i en l’amenaça directa dels vegetals. Les imatges d’una Londres pràcticament deserta i devastada constitueixen, segons va indicar, alguns dels moments més impactants del film i anticipen representacions postapocalíptiques que esdevindrien habituals dècades després. A més, la versió cinematogràfica introdueix un desenllaç més optimista i clarament diferenciat del final ambigu de la novel·la.

La segona obra analitzada va ser Invasion of the Body Snatchers, una de les grans referències del cinema de ciència-ficció estatunidenc dels anys cinquanta. García Carrión va explicar que la pel·lícula es situa plenament en el clima cultural de la Guerra Freda i en les pors relacionades amb la infiltració ideològica. La trama presenta unes misterioses beines d’origen extraterrestre capaces de duplicar els éssers humans mentre dormen, substituint-los per còpies físicament idèntiques però desproveïdes d’emocions i individualitat.

Segons la investigadora, aquestes beines vegetals constitueixen un excel·lent exemple de terror vegetal associat a la invasió exterior. La seua aparença orgànica i el seu procés de reproducció converteixen les plantes en instruments d’una amenaça alienígena que qüestiona la identitat humana. La ponent va remarcar que la força del film resideix precisament en l’ambigüitat de desdibuixar els límits entre humans i còpies.

Al llarg de la seua intervenció, García Carrión va mostrar com aquestes produccions cinematogràfiques permeten entendre la relació entre terror, ciència i context polític. Lluny de ser simples històries fantàstiques, les invasions vegetals van funcionar com a metàfores dels temors socials d’una època marcada per l’amenaça nuclear, la confrontació ideològica i la incertesa davant el futur. D’aquesta manera, el cinema de terror i ciència-ficció es va convertir en un espai privilegiat per a imaginar i representar les angoixes col·lectives d’un món en plena transformació.

Otesánek. El tronc insaciable, de Jan Švankmajer, Pau Pascual i Galbis

Aquesta intervenció duta a terme per l’investigador valencià Pau Pascual i Galbis, va tractar sobre l’obra de l’artista i cineasta txec Jan Švankmajer, a partir d’una comunicació centrada en la peça Sang de Tito Tic i el seu univers simbòlic.

La figura de Švankmajer, té un interés no tant com a «artista» però, sobretot, com a «creador», per la naturalesa híbrida i interdisciplinària en la seua producció. La seua obra, situada entre el surrealisme, l’antropologia i el marxisme, va ser descrita com una exploració constant de la identitat, l’alienació i la transformació de la realitat.

Un dels conceptes clau de la ponència va ser el del «joc» com a estructura estètica i política. A través de nocions com el Spielraum, es va defensar que l’obra de Švankmajer combina allò lúdic amb allò inquietant, generant un humor negre que busca la pertorbació de l’espectador. Aquest joc, lluny de ser superficial, articula una crítica cultural que travessa tota la seua producció.

L’anàlisi del seu cinema i de la seua obra visual va insistir en el seu caràcter interdisciplinari: animació, escultura, collage, teatre i literatura conviuen en un mateix univers formal. Influències com les de Lewis Carroll o Goethe apareixen reinterpretades en clau grotesca, mentre que la tradició del cinema d’animació centreeuropeu es barreja amb referències filosòfiques i polítiques.

La ponència va dedicar una part important a l’adaptació de contes i relats populars, en els quals Švankmajer introdueix figures monstruoses i transformacions corporals que desestabilitzen els límits entre allò humà, allò vegetal i allò animal. En aquest sentit, el «monstre» es presenta com una construcció cultural que revela tensions socials, desitjos reprimits i estructures de poder.

L’anàlisi es va estendre cap a la dimensió política de la seua obra, subratllant com l’artista, fins i tot sota contextos de censura a l’antiga Txecoslovàquia, va desenvolupar un llenguatge visual propi que escapava de les normes del realisme socialista. El seu treball va ser interpretat com una forma de resistència estètica basada en l’ambigüitat, la metàfora i la deformació.

Per acabar, la intervenció va abordar la dimensió grotesca com una categoria central. El monstre, es va assenyalar com un dispositiu cultural que parla més de l’observador que no de l’objecte observat. En aquesta línia, el grotesc combina atracció i repulsió, funcionant com un espai de tensió entre allò familiar i allò estrany.

La sessió va concloure amb una reflexió general: les obres de Švankmajer reescriuen relats clàssics i, a més, qüestionen les categories amb què interpretem la realitat. En aquest sentit, el monstre, el joc i la identitat apareixen com a eines per a pensar críticament la cultura contemporània des de l’ambigüitat i la transformació constant.

Les espores de l’àngel: Cinema i literatura de terror fúngic, Luís Pérez Ochando

Luís Pérez Ochando va oferir un recorregut per la presència dels fongs en la literatura fantàstica i el cinema de terror, analitzant com aquests organismes han esdevingut una font privilegiada d'inquietud i fascinació dins de la cultura contemporània. A partir d'una perspectiva que combinava història cultural, estudis literaris i anàlisi cinematogràfica, la conferència va explorar les arrels i l'evolució d'un imaginari que situa els fongs en la frontera entre la vida, la transformació i la pèrdua de la identitat humana.

La comunicació va partir de la constatació que els fongs ocupen un lloc singular dins dels imaginaris del terror. A diferència d'altres monstres clàssics, els organismes fúngics representen una transformació lenta i insidiosa que altera els cossos i desdibuixa les fronteres entre allò humà i allò no humà. Aquesta capacitat de colonització i metamorfosi ha convertit els fongs en un recurs narratiu especialment eficaç per a representar pors associades al contagi, la degeneració i la dissolució de la individualitat.

Una part important de la conferència es va dedicar a reconstruir la genealogia literària d'aquestes representacions. En aquest context, el ponent va destacar la figura de l'escriptor britànic William Hope Hodgson, un dels autors fonamentals del terror fantàstic de principis del segle XX. La seua experiència com a mariner i el seu interés pels espais liminars es reflectiren en relats com A Voice in the Night (1907), on una misteriosa infestació fúngica transforma gradualment els éssers humans. Pérez Ochando va assenyalar la influència decisiva d'aquest autor en el desenvolupament posterior del terror còsmic i en les representacions modernes dels fongs monstruosos.

Al costat de Hodgson, es van recuperar altres referents menys coneguts, com Fungus Isle (1923), de Philip M. Fisher, una narració que comparteix nombrosos elements amb el relat anterior i que presenta una illa dominada per formes de vida fúngiques capaces d'alterar els seus habitants. Aquestes obres, segons el ponent, constitueixen els antecedents literaris més importants d'un conjunt de relats i produccions audiovisuals que han explorat la relació entre els fongs i la transformació del cos.

La segona part de la sessió es va centrar en el cinema, especialment en la pel·lícula japonesa Matango (1963), dirigida per Ishirō Honda. Pérez Ochando va analitzar aquesta obra com una de les representacions més complexes del terror fúngic al segle XX. La història d'un grup de nàufrags atrapats en una illa coberta de fongs permet desenvolupar una reflexió sobre la degradació de les relacions socials, l'egoisme i la pèrdua progressiva de la humanitat. Més que una simple pel·lícula de monstres, Matango apareix com una al·legoria sobre la contaminació física i moral, construïda a través d'una atmosfera opresiva i d'un procés gradual de transformació dels personatges.

El ponent també va destacar la manera en què aquestes narratives han transcendit els seus contextos originals per a influir en altres mitjans, des del còmic fins a la televisió i l'animació. La persistència d'aquests motius demostra la capacitat dels fongs per a actuar com a metàfora de temors profundament arrelats en les societats contemporànies, relacionats amb la invasió del cos, la pèrdua d'identitat o la fragilitat dels límits entre espècies.

La conferència va concloure reivindicant l'interés dels fongs com a objecte d'estudi per a la història cultural. Lluny de ser simples organismes biològics o recursos argumentals, els fongs constitueixen una poderosa eina simbòlica que permet explorar les relacions entre ciència, imaginació i cultura. A través de la literatura i el cinema, aquests éssers han esdevingut protagonistes d'algunes de les representacions més inquietants de la transformació i de l'alteritat, consolidant un imaginari propi dins de la història del terror contemporani.

Matango: El origen de la infección, Carlos Díaz Maroto