El Segon taller d’investigació en història i filosofia de la ciència va reunir a l’IILP-UV diferents investigadors per a reflexionar sobre el resultat de tesis doctorals, com la mort, el cos i la construcció del coneixement científic des de perspectives filosòfiques, històriques i epistemològiques. Les intervencions de Berta Peñasco, Laura Guinot Ferri i Mariano Martín van mostrar com conceptes estables (com “mort” o teories mèdiques) han sigut històricament redefinits a partir dels avanços científics, les transformacions socioculturals i els marcs interpretatius des d’on s’analitzen.

Berta Peñasco va començar amb la seua comunicació Pot respirar un cadàver? El problema filosòfic de la conceptualització de la mort davant dels avanços mèdics de la cirurgia de trasplantament. A partir de la pregunta provocadora del títol, la investigadora va abordar les tensions filosòfiques, mèdiques i jurídiques que apareixen del desenvolupament de la ventilació mecànica, la reanimació cardiopulmonar (RCP) i la cirurgia de trasplantaments. Es va diferenciar entre el nivell ontològic de la mort (què és morir) i nivell mèdico-jurídic (quan es considera oficialment morta una persona), tenint en compte la influència dels avanços tecnològics entre ambdós conceptes.

Peñasco va explicar com, fins a mitjan del segle XX, la mort s'identificava de manera indiscutible amb l’aturada cardíaca irreversible i els fenòmens cadavèrics. Tanmateix, l’aparició de tècniques de reanimació i suport vital va transformar esta concepció, ja que permetia mantindre òrgans vius i oxigenats en pacients sense activitat cerebral. La comunicació va destacar el paper del Comité de Harvard de 1968 en què es va formular la definició de “mort encefàlica”. La investigadora va concretar que aquesta definició es va fer en un context clau: just un any després de la consolidació dels trasplantaments d’òrgans i, conseqüentment, responia a criteris mèdics però també a la necessitat pràctica d’obtindre òrgans viables per al trasplantament.

A continuació, va analitzar la “regla del donant cadàver”, principi ètic segons el qual l’extracció d’òrgans només pot produir-se després de certificar la mort del donant d'òrgans. A partir d’ací, es van abordar les problemàtiques de la donació en asistòlia i els marges d’incertesa que existeixen entre l’inici del procés de mort i el punt de no retorn biològic. Per acabar, es van exposar diversos casos pràctics de casos clínics de pacients reanimats després de llargs períodes sense activitat cardíaca. En conclusió, es va evidenciar que la frontera entre vida i mort continua sent una “zona grisa” sotmesa a convencions mèdiques, tecnològiques i jurídiques.

La segona intervenció va anar a càrrec de Laura Guinot Ferri. El seu treball Escenes de mort barroca: reflexions des d’una perspectiva històrico-mèdica analitza les representacions de la mort en la cultura barroca entre els segles XVI i XVIII i la relació entre espiritualitat, art i desenvolupament mèdic, des d’una perspectiva històrica. Guinot va contextualitzar la mort barroca dins d’una societat marcada per la tradició catòlica, els discursos de la Contrareforma i la importància del tracte al cos mort.

La comunicació va mostrar com elements com les Vanitas, els Memento mori o les representacions artístiques del sofriment funcionaven com a recordatori de la fugacitat de la vida i de la necessitat de preparar espiritualment la mort. A través de nombrosos exemples visuals, la historiadora va destacar especialment els retrats mortuoris de monges coronades, molt freqüents en els territoris americans que estaven sota el poder de la monarquia espanyola. Aquestes representacions es caracteritzen per un notable realisme corporal que convertien el cadàver en un element de devoció, memòria i construcció simbòlics de la santedat.

A més a més, es va abordar el desenvolupament de l’anatomia moderna i la proliferació de disseccions anatòmiques durant l’època moderna. Guinot Ferri va explicar com els teatres anatòmics universitaris i els estudis van transformar la percepció del cos humà i van consolidar una aproximació més empírica al coneixement mèdic. La investigadora va destacar el cas dels cossos incorruptes de sants i religioses, interpretats com un punt de confluència entre religió i ciència. Els exàmens anatòmics practicats sobre aquests cossos pretenien determinar si la seua conservació responia a causes naturals o sobrenaturals, és a dir, els metges i cirurgians tenien una autoritat fonamental dins dels processos de validació de la santedat.

En l’última comunicació, Mariano Martín va presentar la ponència Narratives històriques i falsos desacords en la investigació del càncer, centrada en les relacions entre historiografia, filosofia de la ciència i biologia del càncer. El professor va analitzar dues de les principals teories sobre l’origen del càncer (la Somatic Mutation, SMT, i la Tissue Organization Field Theory, TOFT) que s’han representat sempre com a paradigmes radicalment oposats. Per una banda, la primera situa l’origen del càncer en mutacions genètiques de les cèl·lules, per l’altra, la segona atribueix el desenvolupament de tumors a alteracions en l’organització i regulació dels teixits.

Martín va argumentar que esta oposició és el resultat d’una construcció historiogràfica influïda per marcs interpretatius objectivistes i per determinats supòsits filosòfics. La historiografia ha tendir a reïficar aquestes teories, és a dir, a convertir-les retrospectivament en blocs coherents i separats. A través d’un recorregut històric per la investigació oncològica dels segles XIX i XX, va mostrar que moltes línies de treball comparteixen conceptes i metodologies, fet que desmenteix l'existència de dos paradigmes actualment considerats diferents entre si.

La comunicació va insistir en que aquestes narratives historiogràfiques tenen conseqüències directes sobre la pràctica científica oncològica contemporània, ja que poden dificultar el diàleg entre investigadors i limitar la integració de perspectives complementàries. Comptat i debatut, Martín va defensar la necessitat d’abandonar visions polaritzades i adoptar marcs més flexibles que permeten entendre la investigació del càncer com un camp molt més interconnectat del que habitualment es presenta.