El Saló d’Actes de l’Institut Interuniversitari López Piñero-UV va acollir el dijous 25 de juny el workshop «Cos, gènere i discurs: narracions alternatives de la salut i la malaltia en l’Edat Moderna», una jornada organitzada per Laura Guinot Ferri, professora d’història de la ciència a la UV, i Mariluz López Terrada, investigadora d’INGENIO, centre mixt del CSIC i la Universitat Politècnica de València. Durant tot el dia, especialistes procedents de diferents disciplines i institucions van analitzar com monges, clergues, dones embarassades, persones esclavitzades, apotecaris, pacients i públics teatrals van narrar, interpretar i afrontar el patiment entre els segles XVI i XVIII.
La història de la salut i la malaltia no pot reconstruir-se únicament a partir de les opinions dels metges, els tractats especialitzats o les institucions assistencials. També s’ha de tindre en compte les estratègies quotidianes de les persones que van experimentar la malaltia en el seu propi cos. Els subjectes malalts s’han d’interpretar també com a actors amb capacitat per a interpretar els seus patiments, prendre decisions i produir sabers. Al mateix temps, la perspectiva de gènere va permetre preguntar-se com les idees sobre la masculinitat i la feminitat van definir les formes de descriure el cos, la salut i les emocions.
La veu dels pacients en la investigació actual
David Barberá, investigador d’INGENIO i membre de la Xarxa d’Enfermetats Rares del CSIC, va obrir la jornada amb una reflexió sobre el desajust entre les prioritats de la investigació biomèdica i les necessitats reals de les persones afectades. Aquest problema és especialment rellevant en les malalties rares, caracteritzades per la falta de diagnòstics, tractaments i línies d’investigació suficients.
La seua intervenció va presentar uns tallers participatius en què pacients, familiars i cuidadors proposen i voten les preguntes científiques que consideren més urgents. El resultat és un document que les associacions poden utilitzar per a dialogar amb investigadors i institucions, però el valor del procés resideix també en la capacitat de les comunitats per a ordenar i expressar col·lectivament les seues necessitats.
Barberá va explicar com aquesta participació pot incorporar-se des de les primeres fases del desenvolupament de noves tecnologies mèdiques. Pacients, cuidadors, personal d’infermeria i metges poden valorar aspectes com el confort, la seguretat, la usabilitat o l’impacte dels tractaments en la vida quotidiana, evitant que la seua veu només siga escoltada quan la tecnologia ja està acabada.
Maternitat i empresonament inquisitorial
Carolin Schmitz, del King’s College London, va analitzar les experiències de dues dones que van criar els seus fills mentre estaven empresonades per la Inquisició. La comunicació va mostrar com la lactància, l’embaràs, la pobresa, el dolor i la cura infantil van aconseguir aparèixer en uns expedients judicials creats inicialment per a investigar altres qüestions.
El primer cas va ser el d’una curandera sarda processada a finals del segle XVI. Durant l’empresonament va demanar diverses audiències per a denunciar que dormia a terra amb el fill, que no disposava de recursos suficients i que la separació inicial li havia provocat un intens dolor als pits. Quan va quedar embarassada de nou, el seu estat corporal va arribar a condicionar els interrogatoris i la seua capacitat per a declarar. El cas d’una dona negra processada a les Canàries, era menys visible en la documentació. La presència del seu fill apareixia en unes cartes sobre les despeses de manutenció i en una disputa sobre la seua condició de dona lliure o esclavitzada. Així doncs, els dos casos van evidenciar que la maternitat formava part de l’experiència de la presó, encara que a l’arxiu la van registrar de maneres molt desiguals.
Mortificació, cura i masculinitat religiosa
Stefano Tomassetti, de la Università del Molise, va estudiar la representació del cos masculí en les hagiografies dels membres de l’Oratori de Sant Felip Neri. Les fonts descrivien religiosos que reduïen les hores de son, dormien en llits incòmodes, practicaven dejunis o eliminaven deliberadament el sabor dels aliments com a exercicis de mortificació i control corporal.
Aquesta falta de cura del propi cos contrastava amb l’atenció dedicada als altres. Les biografies elogiaven els religiosos que alimentaven els malalts, netejaven les habitacions, mantenien la seua higiene o els animaven durant les malalties. En una comunitat exclusivament masculina, els homes assumien així tasques de cura que, en altres espais domèstics, solien atribuir-se a les dones.
La relació amb la medicina era ambivalent. L’Oratori disposava de metges, cirurgians, apotecaris i infermers, però les narracions podien presentar el saber mèdic com a insuficient davant de les curacions miraculoses. El cos només adquiria valor quan servia per demostrar virtuts com l’obediència, la humilitat, la caritat o la paciència davant del dolor.
El boticari que escrivia per demostrar que no estava boig
Mariluz López Terrada va presentar el cas de Francisco de Villegas, un apotecari madrileny que, a mitjan segle XVII, va acusar la seua esposa i una tia d’aquesta d’haver-lo embruixat. La font principal són un conjunt de prop de trenta cartes que ell mateix va enviar a la Inquisició per a explicar els seus patiments, defensar la seua lucidesa i demanar justícia.
La correspondència permet acostar-se directament a la subjectivitat del malalt, sense la mediació d’un escrivà o d’un familiar. Villegas interpretava els seus problemes físics, emocionals, matrimonials i econòmics mitjançant el llenguatge de la fetilleria. Tanmateix, la insistència de les cartes i la seua desestabilització progressiva semblaven reforçar davant del tribunal la sospita que es tractava d’un cas de bogeria.
La comunicació va mostrar que la malaltia mental no pot analitzar-se amb categories actuals traslladades directament al passat. Malenconia, fetilleria, possessió, conflicte domèstic i malaltia podien funcionar com a explicacions superposades. Escriure era, per a Villegas, una manera d’intentar recuperar la credibilitat i el control de la seua vida.
Teresa d’Àvila, de la confessió a la prova pública
Margaret Boyle, del Bowdoin College, va analitzar com el patiment corporal i la santedat de Teresa d’Àvila es construïren mitjançant llenguatges mèdics, confessionals, jurídics i teatrals. En la Vida, Teresa descrivia desmais, paràlisi, dolor, debilitat i episodis pròxims a la mort, convertint el seu cos en una experiència que havia de resultar creïble davant de confessors i lectors.
Boyle va comparar aquesta autobiografia amb les obres teatrals representades al voltant de la canonització. En aquestes peces, el pare, els metges, els confessors, els jutges celestials i el públic observaven i examinaven el cos de Teresa. L’escenari ensenyava a diagnosticar, jutjar i verificar la seua santedat, especialment després de la mort, quan el cos i l’olor atribuïda a les restes es convertien en proves públiques.
Des dels estudis de discapacitat, la investigadora va advertir que el dolor no hauria de considerar-se únicament una font d’inspiració o una prova de virtut. El cas també revela com les institucions classifiquen i administren els cossos vulnerables. Les adaptacions contemporànies de Teresa mostren que cada època torna a interpretar la seua malaltia i la seua santedat segons les preocupacions del present.
Sabers mèdics en un convent mallorquí
Laura Guinot Ferri va presentar una investigació en curs sobre el procés de canonització de santa Caterina Tomàs, religiosa del monestir de Santa Maria Magdalena de Palma. La fama dels seus èxtasis, les curacions atribuïdes a la seua intercessió i la consideració del cos com a incorrupte contribuïren a consolidar-ne el culte durant el segle XVII.
Els processos de canonització permeten estudiar com monges, metges, cirurgians i testimonis interpretaven malalties, curacions i prodigis. Les seues declaracions ajudaven a establir els límits entre allò natural, preternatural i sobrenatural, i mostraven que el coneixement mèdic i el religiós no funcionaven com a àmbits completament separats.
La comunicació permet entendre els convents femenins com a espais actius de circulació de sabers. Les religioses observaven els cossos, aplicaven cures, conservaven la memòria de les malalties i dialogaven amb els coneixements dels professionals sanitaris. El convent no apareixia, per tant, com un món tancat, sinó com un lloc de producció i reapropiació de coneixement mèdic.
Malaltia, esclavitud i llibertat a la Lima colonial
Alejandra Fuentes González, de la Universidad San Sebastián de Xile, va analitzar el cas de Petronila Chávez, una dona esclavitzada d’origen africà que treballava com a bugadera a la Lima del segle XVIII. Els seus jornals servien per mantindre econòmicament una religiosa del monestir de Santa Clara, però una greu malaltia uterina reduí la seua capacitat de continuar treballant.
Petronila afirmava patir tumors, sagnats, febres i una infecció que posava en perill la seua vida. Davant del tribunal eclesiàstic, va demanar que es reduïra el seu preu de taxació i que l’ama li retornara les despeses invertides en medicaments i aliments. Aquesta rebaixa podia facilitar que una altra persona la comprara, però també podia formar part d’una estratègia per reunir els diners necessaris i adquirir la seua pròpia llibertat.
La religiosa i els professionals sanitaris van oferir versions diferents sobre la gravetat de la malaltia. Mentre uns metges consideraven que el treball humit i fred de la bugaderia havia agreujat l’estat de Petronila, un altre afirmava que podia continuar treballant. La definició de la malaltia decidia així el valor econòmic del seu cos, la seua obligació laboral i les possibilitats d’aconseguir la llibertat.
Al llarg de les diferents comunicacions, es va mostrar que els relats de la malaltia mai no són neutrals. Depenen dels llenguatges disponibles, de la posició social de qui parla, de les institucions que registren les seues paraules i dels models de gènere que determinen quins patiments poden expressar-se i quins queden relegats al silenci. Fins i tot dins d’expedients inquisitorials, processos de canonització, obres teatrals o documents administratius, els cossos han deixat rastres: una demanda d’audiència, una descripció del dolor, una pràctica de cura o una interpretació alternativa de la malaltia. Des de la presó, el convent, la farmàcia i l’escenari, les experiències exposades ens recorden que narrar el propi cos pot ser una manera de reclamar autoritat, negociar amb les institucions, donar sentit al patiment i produir una manera de coneixement.
Enllaços enregistraments
https://youtu.be/FPwRwpQ7X68?si=pNzx54F5Cx8SRjDH
https://youtu.be/r532St_lg0Q?si=g3mVPUpUQ3Rl2ME8
https://youtu.be/IEhV4TyeWdI?si=UPw7CVhJV8PCnurd
Borja Puchol Forés, estudiant de pràctiques extracurriculars del Màster Interuniversitari d’Història i Comunicació de la Ciència
