Acabem d’assabentar-nos del traspàs del nostre company i benvolgut amic Francesc Bujosa i Homar (1947-2020) a sa casa de Son Ferriol (Mallorca), a causa d’un sobtat atac al cor. Xisco Bujosa havia nascut el 1947 a Esporles i, continuant la tradició familiar, es va llicenciar en medicina a la Universitat de València, on tot seguit va doctorar-se sota la el mestratge de José Mª López Piñero, orientant la seua vocació cap a la docència universitària. Va ser professor adjunt a la càtedra d’història de la medicina de València fins que va traslladar-se uns anys a Saragossa per obtenir el grau de catedràtic.

Però Bujosa sempre va exercir de mallorquí i de fervorós catalanista militant, admirador impenitent de Joan Fuster i de les lletres catalanes, amant de l’art i l’escriptura. El 1991 va aconseguir fer realitat el seu somni en obtenir una càtedra d’Història de la Ciència a la Universitat de les Illes Balears.

Bujosa va fer la tesi de llicenciatura sobre La Academia Médico Práctica de Mallorca (1975) i el doctorat sobre els Orígens històrics del concepte d’afasia (1983), disponible en l’edició de l’Institut López Piñero a: <shorturl.at/BCEFW>. Possiblement la seua obra més ambiciosa és el llibre Historiografía y Filosofía de la Medicina en España (1989).

 Bujosa va ser president de la Sociedad Española de Historia de la Medicina i, fins la seua mort, acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears.

Polemista impenitent, conversador infatigable i amant de la bona vida, Xisco Bujosa va cultivar amb assiduïtat el periodisme a la premsa mallorquina, on va donar testimoni d’ironia i elegància crítica, al voltant de tot tipus de temes intel·lectuals i terrenals, de filosofia, política, llengua i sobretot d’allò que més atreia la seua passió: els cavalls de trot. Col·leccionista d’art i llibres, criador de cavalls trotons, generós amfitrió i polemista incansable, tirarem a faltar la seua veu profunda i el seu immens sentit de l’humor i la ironia. Descanse en pau.  

Josep L. Barona