Organizadores:

Carmel Ferragud

(Institut Interuniversitari López Piñero, UV)

Juan Vicente García Marsilla

(Dep. d'Història Medieval i Ciències i Tècniques Historiogràfiques,

Facultat de Geografia i Història, UV)

Dia 2 de abril de 2025. Facultat de Geografia i Història, Aula F0.1.

ZOOM: https://uv-es.zoom.us/j/92807647907

10.00 h. Cèsar Sierra. No es país para niños: els infants i l’assistència sanitària en la medicina grega clàssica.

En la cultura grega, els nounats eren presentats en comunitat familiar en una festivitat anomenada amphidrómia. Aquesta celebració marcava l’entrada en societat dels infants, els quals romandran molt vinculats a la mare durant els primers anys. Precisament, aquesta primera etapa de la vida és quan els infants desenvolupen la resistència a les malalties i posen a prova el seu sistema immunitari, necessitant amb freqüència assistència sanitària. Malauradament, en la Grècia antiga i en l’actualitat, no tots els infants i les seves famílies comptaven amb els recursos necessaris per accedir a la sanitat i això feia que els primers anys de vida fossin els més perillosos. Partint d’aquí, la nostra comunicació tractarà sobre l’accés a la sanitat dels infants en la medicina grega, analitzant les històries clíniques del tractat hipocràtic Epidèmies del corpus hippocraticum, on podrem identificar les malalties i riscos més habituals dels nens i nenes, així com l’interès de la medicina grega per la pediatria.

10.45 h Preguntas y debate.

11.00 h. Alessandra Foscati. La difficoltà di nascere e crescere. Parti difficili e prime cure del bambino tra Medioevo e prima età moderna

El part, un acte biològic i un fenomen historicitzable, va ser en molts casos un acte de gran dramatització par a les societats de l'antic règim, que va provocar sovint la mort de la dona i del nen. Si venir al món de vegades era prou difícil per si mateix, també ho va ser de difícil superar els primers anys de vida quan el nen va patir diverses malalties, sovint mortals. No és casual que les dones nobles en particular tingueren l'obligació de donar a llum molts fills per assegurar-se un llinatge, tot fent front a una elevada mortalitat infantil. Les malalties dels nens, juntament amb la manera de tractar-les, van començar a ser objecte de molts textos mèdics occidentals basats en descripcions de textos àrabs com els de Rhazes i Avicenna. Partint d'aquestes premisses, la ponència estarà encaminada a descriure les maneres en què metges i cirurgians de finals de l'edat mitjana i principis de l'edat moderna van indicar com afrontar els parts més difícils i arriscats, i com fer-se càrrec del nen des del naixement, tractant-lo quan es veia afectat per freqüents malalties, en el període comprès.

11.45 h. Preguntas y debate.

Dia 9 de abril de 2025. Institut Interuniversitari López Piñero (Palau de Cerveró), Salón de actos.

ZOOM: https://uv-es.zoom.us/j/94872128787

10.00 h. María Jesús Fuente. Barbazul, el niño de nieve y caperucita: niños y niñas en la Edad Media

Com a construcció cultural, cal contemplar la infància depenent del temps històric, dels valors socials, dels interessos econòmics i d'altres aspectes de caràcter ideològic o religiós propis d'aquell temps. A Europa s'ha seguit, en bona mesura, la idea de Michel de Montaigne en suposar que els nens petits no tenien activitat mental ni forma corporal reconeixible; se'ls considerava éssers “neutrals” en equilibri precari entre la vida i la mort. Confirma aquesta idea l'estudi de la infància que s’havia fet anteriorment a Montaigne, que li hauria servit per definir-la d’aquesta manera? Diversos exemples de l'etapa medieval, “quan no existia el concepte d’infantesa” (Ariès), poden servir de base a l'hora d'abordar l'estudi de nens i nenes durant els segles que van precedir Montaigne. Tres exemples ben coneguts a través de la literatura, l’infant de neu, la caputxeta i Barbablava, poden servir per contemplar el panorama de la infància, en particular el seu paper en els diferents grups socials. L’infant de neu permet mirar el xiquet útil, mà d'obra, oblat al monestir, infant real, víctima d'una cruel “violència vicària”. La caputxeta medieval, present en històries des del segle XI, reflecteix els perills de la xiqueta: esposa, criada, víctima de “violència masclista”. Barbablava, com a metàfora dels perills de la infància, permet ampliar la reflexió sobre la manera com la societat medieval considerava nens i nenes, i quines eren les expectatives dels uns i dels altres depenent del grup social de la família en què havien nascut.

10.45 h. Preguntas y debate.

11.00 h. Josep Lluís Barona Vilar. La infantesa: problema social i sanitari a principis del segle XX.

A principis del segle XX, l'augment de la pobresa a les ciutats va afavorir l'aparició de la infantesa com a problema i dels infants com a subjectes socials.  L'impacte va tenir una dimensió múltiple: política, social, mèdica, educativa i moral i va originar lleis de protecció a la infantesa i repressió de la delinqüència i la mendicitat a tots els paísos europeus. També els indicadors epidemiològics tan negatius, causats principalment per les malalties infeccioses i la dieta deficient van mostrar com l'elevada mortalitat infantil representava una xacra per al futur de les nacions. La idea de progrés i modernitat resultava incompatible amb una infantesa feble i malaltissa, representada per la figura del nen “golfo” que campava per les ciutats fent vida al carrer. La dicotomia entre el món rural i el món urbà es va fer ben evident. La ponència explica el desplegament legislatiu que mamprengueren els parlaments i les institucions provincials i locals, la pluralitat de discursos ideològics per explicar el problema de la infantesa, i les mesures institucionals, parant especial atenció a les iniciatives en favor de la salut infantil: la inspecció mèdica escolar, les polítiques sanitàries davant les famílies, les iniciatives de prevenció i millora de la salut infantil incloent-hi els patrons de desenvolupament infantil. Els asils d'acollida i reeducació formaren part de les mesures institucionals, i també les campanyes de vida a l'aire lliure a la mar o la muntanya durant els mesos d'estiu com a estratègia preventiva de salut pública infantil. També l'impuls que es va donar a les escoles rurals i la importància de l'educació com a factor de desenvolupament. Finalment, es parlarà de la construcció social i mèdica del ‘xiquet golfo' i l'anàlisi psicològica de les conductes infantils desviades. Tot plegat va generar polítiques de protecció i polítiques de repressió que maldaven per fer de la infantesa un factor de riquesa i desenvolupament social.

11.45 h. Preguntas y debate.

Ponents:

Josep Lluís Barona és Catedràtic d'Història de la Ciència a la UVEG. La seua recerca s'ha centrat en les polítiques de salut i nutrició a principis del segle XX des d'una perspectiva europea transnacional prenent com a referent principal organismes internacionals com la Fundació Rockefeller i la Societat de Nacions. També ha estudiat l'exili i repressió franquista contra metges i científics republicans. Ha estat professor visitant a les Universitats d'Oxford (Regne Unit) i Bergen (Noruega), investigador a l'Herzog August Bibliothek (Wolfenbüttel, Alemanya), Rockefeller Archive Center (Nova York) i investigador Salvador de Madariaga a l'Institut Universitari Europeu ( Florència). Des del 2017 és professor visitant a la Universitat de Kumamoto (Japó). Entre les seues darreres publicacions estan els treballs “International Food and Medical Relief. UNRRA (1943-1947) and the New Global Order', Food & History, 20 (2), (2022), 129-150, Nutritional Policies and International Diplomacy (Brussel·les, Peter Lang, 2021) i  Health Policies in Interwar Europe. A transnational perspective (Londres, Routledge, 2019).

María Jesús Fuente Pérez es Catedràtica emèrita d’Història Medieval, Universidad Carlos III de Madrid. Llicenciada i Doctora en Història per la Universitdad Complutense i Màster d’Educació per la Universitat de Harvard. En les dues darreres dècades, la seua recerca s'ha centrat en el món de les dones de diferents grups socials (Velos y desvelos. Cristianas, musulmanas y judías en la España Medieval (2006), Violante de Aragón. Reina de Castilla (2017), i en el seu último llibre (La luz de mis ojos. Ser madre en la Edad Media (2023), en les dones en el seu paper de mares, en particular en la relació amb els fills des de la seua concepció: la cura dels nadons, l'educació de nens i nenes, la seua utilitat a la casa (rica o pobre), i l'amor de la mare durant tota la vida.

Alessandra Foscati és professora associada d’Història de la Medicina presso Unicamillus, International Medical University (Roma), amb un doctorat en història medieval per la  Università di Bologna. Ha estat investigador del Warburg Institute (Londres), a la Universitat de Lisboa,  la Universitat de Lovaina (KU Leuven), com a titular del projecte Shifting Disease Names in the Middle Ages: Latin and Vernacular In Different Texts Genres (SIDELINE). Els seus temes de recerca es refereixen principalment a la història de les malalties de la dona, el part i la cesària, i l'estudi de la complexitat i les transformacions semàntiques del lèxic nosològic del passat. El seu darrer llibre, en curs de traducció a l’anglès per l’editorial Routledge (Londres), és Le meraviglie del parto. Donare la vita tra Medioevo ed Età moderna (Torino, Einaudi, 2023).

César Sierra Martín és llicenciat en Enginyeria Química, Història i Doctor en història antiga per la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de la seva tesi doctoral s'ocupa principalment de la Història de les idees i l'intercanvi de coneixement entre la historiografia grega clàssica (Heròdot, Tucídides i Xenofont) i la medicina antiga (corpus hippocraticum). Recentment també treballa sobre la recepció del món clàssic en època contemporània amb una atenció especial a la historiografia feixista italiana i espanyola. La seua carrera professional es distribueix entre diferents universitats: des del 2015 és Professor Consultor a la Universitat Oberta de Catalunya (Màster Mediterrani antic), ha estat Professor Associat a la Universitat Autònoma de Barcelona (2017-2019) i actualment és Professor Permanent Laboral en la Universitat de València i membre de l’Institut Interuniversitari López Piñero, on porta a terme la seva recerca.

Col·labora: