En la nostra última eixida voluntària del màster dedicada a la hivernada, el passat 14 de desembre ens vam dirigir a dos llocs de gran interés per diferents raons: la llacuna del Cañizar i la llacuna de Gallocanta. La primera, situada entre els municipis de Cella i Villarquemado, a Terol, representa un aiguamoll recentment restaurat després de romandre quasi un segle dessecat íntegrament (el primer emplenat es va realitzar en 2008). La restauració ha permès la recolonització de la vegetació palustre, especialment el canyís (Phragmites australis), i les enees (Typha latifolia i T. angustifolia), així com de vegetació de saladar, entre les quals destaquen els limonis (Limonium albarracinense). El lloc alberga algunes espècies rares (p.e., l'orquídia Anacamptis palustris) i altres en perill d'extinció, com la gramínia Puccinellia pungens. El lloc és també ecològicament interessant per l'ús de búfals d'aigua i cavalls de La Camarga francesa per al control natural de la vegetació palustre. De fet, vam poder observar alguns d'estos búfals.

La llacuna de Gallocanta, per part seua, és el lloc de pas per excel·lència de la grua comuna (Grus grus), a les zones d'hivernada en la península Ibèrica, i també alberga una nodrida població hivernant. Vam poder observar centenars d'elles alimentant-se en els camps circumdants i retornant a la llacuna al capvespre, la qual cosa va permetre discutir estratègies de forrajeix, comportaments agonístics i cura parental estesa en esta espècie. A més, va poder albirar-se, entre altres, senglar (Sus scrofa), cabirol (Capreolus capreolus) i rabosa roja (Vulpes vulpes).

• 
• 
•