.jpg)
L’acadèmic suís nascut l’any 1857 és considerat el pare de l’estudi de la llengua moderna, mentre que el britànic nascut l’any 1932 desenvolupà més el camp de la semàntica. Tot i així, els estudis bàsics d'ambdós han contribuït al millor coneixement de les estructures que l’ésser humà construeix per tal de comunicar-se
17 de de juny de 2016
Ferdinand de Saussure -Suïssa, 1857- va centrar les seues investigacions sobre la llengua, en concret la seua estructura i organització interna. Així, va determinar que aquesta es compon d’unitats bàsiques relacionades entre si, com és el “concepte” i la “petjada mental del concepte”, que es relacionen al cervell de l’individu.
Aquestes dues facetes constitueixen el “significat” –imatge fònica- i el “significant” –imatge icònica- de la llengua. La seua relació és, bàsicament, arbitraria i mancada de motivació, tal com ho explica Saussure. Açò, dóna estabilitat al significant; però sense arribar a immobilitzar la relació entre ambdós conceptes.
La llengua -conjunt de signes que serveixen a una comunitat lingüística- com a producte social, segons aquest acadèmic, s’adquireix en forma d’herència. Per tant, les vinculacions al passat tendeixen a ser més fortes que la innovació. No obstant això, açò no impedeix que es produïsquen certs desplaçaments. D’ací que l’estudi de Saussure tinga dues perspectives: una de caràcter sincrònica i una altra de caràcter diacrònic.
La llengua -conjunt de signes que serveixen a una comunitat lingüística- com a producte social s’adquireix en forma d’herència
La perspectiva sincrònica observa la llengua des d’un punt de vista estàtic, realitza un cort temporal i determina quines són les pautes que en eixe moment estructuren la llengua, acceptada per la comunitat lingüística. Per la seua part, la perspectiva diacrònica examina l’evolució d’aquesta en el temps. Se centra a investigar de quina forma es modifiquen els signes de les paraules, apareixen nous i altres es tornen arcaics. Així ho explica en la seua obra: “Curso de Lingüística General” publicada l'any 1916, que enguany compleix el seu centenari.
En canvi, John Lyons, lingüista britànic nascut l’any 1932 malgrat a centrar el seu treball en el camp de la semàntica, també aborda l’estudi de la llengua des d'aquestes dues perspectives; introduint certs matisos.
Ell opinava que, partint de la mateixa diferenciació que fa Saussure, convindria entendre a més que l’estudi sincrònic no té per què estar subjecte a l’estudi d'una llengua moderna, també es pot realitzar sobre algunes llengües considerades “mortes”, una vegada es garantisca la valia dels textos disponibles.
L’estudi sincrònic no té per què estar subjecte a l’estudi d'una llengua moderna, també es pot realitzar sobre llengües considerades “mortes”
Així mateix, aquest acadèmic assegurava que el temps no és el factor determinant en tot canvi lingüístic, ja que existeixen molts altres factors -interns o externs al llenguatge - que poden determinar el seu canvi.
En aquest sentit, Lyons afirmava que seria erroni considerar que el progrés lingüístic no és més que la substitució d’un sistema de comunicació homogeni per altre sistema igualment homogeni en un “punt” concret del temps. Per tant, per a aquest lingüista resultava impossible establir una distinció precisa i clara entre “canvi” diacrònic i “variació” sincrònica de la llengua.
Si vols ampliar aquesta informació, pots fer-ho clicant açí.
Publicat per: Verónica Cañizares Ramos
