9 july 2021

Títol: “La cessió de drets litigiosos en la legislació xilena, especial referència a la tradició i perfeccionament”

Autor: Andrés Gabriel Varas Quijón

El legislador nacional en dictar els principis generals que regeixen la manera d'adquirir denominat “tradició”, ha entregat respecte de determinats béns normes pròpies que s'estimen mereixedores de disposicions especials, és a dir, maneres o formes excepcionals perquè s'efectue el traspàs, adequant-se a les característiques peculiars de quals són els beneficis jurídics en el procés de translació.

En tant, i respecte de la cessió de drets litigiosos, cap de les regles que figuren en el paràgraf destinat per la llei al seu tractament i regulació disposa la forma o la manera de portar a efecte aquesta transferència de drets que es troben en aqueixa situació.

Tant els drets reals com així els personals poden ser objecte d'alienació o transferència, quedant únicament exceptuats els drets personalíssims. Pot succeir llavors que, durant el desenvolupament d'un procés judicial, per diferents raons, el demandant o bé el demandat siga reemplaçat per un altre subjecte qui passara a ocupar el seu lloc o posició jurídica en el judici produint-se un canvi en la titularitat dels drets subjectius, de l'objecte propi del litigi. Aquesta substitució processal pot ser provocada a través d'una transferència per acte entre vius de la cosa objecte del litigi.

El Codi Civil no ha definit la institució de la cessió dels drets, però sí ho ha fet la doctrina més rellevant, que la va definir com “l'acte jurídic pel qual un creditor, que pren el nom de cedent, transfereix voluntàriament per acte entre vius, a títol gratuït o onerós, a un tercer que accepta i presa el nom de cessionari, el crèdit o dret personal que té contra el seu deutor”, sent al nostre entendre la més pura i clara definició.

També, com una altra possible definició d'aquest institut jurídic denominat “cessió” es troba en el significat que la cessió: “És la renúncia o transmissió, gratuïta o onerosa, que es fa d'una cosa, crèdit, acció o dret a favor d'una altra persona. El que cedeix es denomina cedent; i qui adquireix per aquest títol, cessionari”. Alhora, s'afirma que es produeix la cessió de crèdit, quan una part entrega a l'altra el títol de crèdit.

Vist l'anterior s'entén que la cessió de crèdits no és un contracte, sinó que resulta ser un acte jurídic, a través del qual té lloc la tradició d'un crèdit. S'assenyala per la doctrina, que és un error afirmar que la cessió de crèdits és la compravenda de drets personals. La raó que s'addueix per a defensar aquesta tesi no és una altra que la ubicació d'aquesta matèria dins dels contractes, entre la permuta i l'arrendament. I afirmen que aquesta doctrina a més d'errada està abandonada, perquè la cessió de crèdits és la tradició dels crèdits, la tradició dels drets personals, no sent un contracte, ja que no naixen obligacions, sinó que és una convenció extintiva d'obligacions, en conseqüència, és l'acte pel qual es transfereix un dret personal.

Després, la cessió de drets en la legislació xilena es troba regulada en el Títol XXV del Codi Civil, i tractant-se dels drets personals la llei va disposar normes particulars en els articles 1901 al 1908, sota epígraf “Dels crèdits personals”. Els articles 1909 i 1910 tracten la cessió del dret real d'herència, mentre que els articles 1911 al 1914 fan referència als drets litigiosos. A diferència d'altres ordenaments, el legislador xilé va acceptar la transferència dels drets que estan sent discutits en judici, mitjançant la celebració d'un acte denominat “cessió de drets litigiosos”, la regulació dels quals la trobem en l'article 1911 al 1914 del Codi Civil.