Llop ibèric (Canis lupus signatus Cabrera, 1907) MUVHNZJ0328. Col·lecció Padre Ignacio Sala S.J. Depositat en el M[UV]HN.
Els llops (Canis lupus) sempre han suscitat interès i han generat sentiments oposats en la cultura popular. D'una banda, ens recorden als nostres fidels companys, els gossos. D'altra banda, les històries populars els han estigmatitzats, mostrant-los com un enemic en l'ombra, aguaitant i esperant per a atacar i matar una presa fàcil; tots coneixem com acaba el conte de Caputxeta…i què li va passar a Pedro amb el llop.
Però lluny d'aquestes idees, el llop és un animal intel·ligent que viu en ramats d'entre cinc i deu individus, on s'imposa amb freqüència un estricte i ben definit ordre jeràrquic. Trobem un mascle i una femella alfa que dominen als altres membres del ramat i que acostumen a ser la seua pròpia descendència. Tots cooperen per a defensar el territori i criar als llobatons, encara que la dominància és exclusiva de la parella reproductora. Malgrat això, alguns grups són més laxos que altres. La comunicació corporal és molt important entre ells. D'aquesta manera, el mascle dominant s'imposa de manera usual al grup mantenint-se alçat amb la cua i orelles alçades. El llop és un animal adaptable a diversos biòtops, podent ocupar des de la tundra fins als boscos de plana i muntanya. Carnívor per excel·lència, s'alimenta des de xicotets rosegadors a grans ungulats com els cérvols (Cervus elaphus). Encara que no és rar que ocasionalment competisca amb les aus carronyeres per les restes d'animals, així com consumir en determinades estacions baies silvestres.
En concret, aquest exemplar és un llop ibèric pertanyent a la subespècie Canis lupus signatus, endèmica del territori de la Península Ibèrica. Aquesta subespècie va ser descrita per Ángel Cabrera en 1907, encara que la seua proximitat filogenètica amb el llop europeu fa que alguns *taxónomos la incloguen dins de la subespècie nominal C. l. lupus. “Signatus” significa “assenyalat” o “marcat” en llatí, fent referència a les marques blanques dels bifis (bigoteres) i les línies verticals fosques que recorren el seu front, potes, cua i creu. Aquesta subespècie presenta individus de grandària mitjana, respecte a la resta de subespècies existents; no és dels més grans que podem trobar. El llop ibèric, a més, es troba dins del grup dels “llops marrons”, juntament amb altres subespècies.
En la imatge podem veure un dels últims llops que van poblar el Sistema Ibèric meridional, a la província de Terol abatut l'any 1925. A Espanya sempre ha sigut l'antagonista en la nit, encara que ja són diverses les dècades en les quals no s'han donat atacs per part d'aquests als humans. Això no ha impedit que s'hagen caçat en número fins a minvar dràsticament les seues poblacions. No obstant això, l'any 2021 el Govern espanyol va fer un pas crucial per a la conservació del llop ibèric en declarar-lo espècie no cinegètica en el conjunt del territori nacional, segons l'ordre del Ministeri per a la Transició Ecològica publicat en el BOE, quedant inclòs dins del Llistat d'Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial (Reial decret 139/2011) no sense estar exempt de polèmica.
Malgrat això, nosaltres desitgem una llarga i plena vida al llop ibèric.
