Manuel Sanchis Guarner (1911-1981). Orfe des de ben menut, va ser criat pel seu oncle, l’erudit Josep Sanchis Sivera. Llicenciat en Dret i en Filosofia i i Lletres, es formà com a filòleg i historiador al Centre d’Estudis Històrics de Madrid. Col·laborà a l’ALPI (Atlas Lingüístico de la Península Ibérica) i el 1933 va publicar La llengua dels valencians.
Durant la Guerra Civil s’incorporà a l’exèrcit de la República i va estar quatre anys a la presó. Va residir a Mallorca, on ajudà en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear i seguí escrivint llibres com Introducción a la historia lingüística de Valencia.

L’any 1954 s’integrà a la Facultat de Filologia i Lletres de la Universitat de València, i el 1979 va ser nomenat catedràtic de lingüística valenciana.
Va escriure Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII, Els pobles valencians parlen els uns dels altres o La Renaixença al País Valencià. L’any 1972 publicà La ciutat de València, un dels deus llibres més reconeguts.

Creà l’Institut Universitari de Filologia Valenciana i fou director de l’Institut de Ciències de l’Educació. Fou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans i corresponent de la Real Academia Española, de la Real Academia de la Historia i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1974 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La seua figura va ser molt destacada en el procés de recuperació de la llengua valenciana i per això, va patir atacs per part dels sectors més reaccionaris.