"Sabers en acció": https://sabersenaccio.iec.cat
Volum 4: Estudis

—Una qüestió especialment important per a la història de la medicina legal i la psiquiatria forense.—

És possible que un nadó mori perquè ha caigut a terra en un part per sorpresa? Com podem distingir un nadó que ha nascut sense vida d’un altre que ha mort poc després de néixer? El part pot provocar una bogeria transitòria en algunes dones que les porti a matar al nen que acaben donar a llum? Aquestes preguntes que s’han repetit en moltes obres de medicina legal i forense des del segle XIX fins a finals del segle XX. En elles, s’explicava la forma d’actuar davant d’una autòpsia d’un nadó de poques hores o dies de vida. Les morts podien derivar-se d’una causa natural o d’un accident, però també podien ser degudes a un “infanticidi”, una expressió feta servir en el passat per designar l’homicidi d’un nounat. El 1868, Ambroise Tardieu (1818-1879), un influent professor de medicina legal a París, va dedicar un llibre complet a aquest assumpte on afirmava que no hi havia “problemes més difícils i complexos que els que concerneixen a la demostració científica del crim d’infanticidi”.

Si es revisen investigacions judicials de casos sospitosos d’infanticidi, es comprova fàcilment que un tret característic n’és la participació constant d’experts, tant a Europa com a Amèrica. Al segle XIX, la professió de “metge forense” es va perfilar tal com l’entenem avui dia: persones especialistes a ajudar els jutges dels naixents Estats liberals amb la finalitat de trobar la veritat. En aquella època, l’infanticidi va esdevenir tema d’estudi propi de la medicina legal o forense. La majoria de tractats i manuals d’aquesta disciplina van començar a incloure capítols particulars centrats en l’infanticidi, cosa que no succeïa per a la majoria dels crims. Tardieu, doncs, no era pas l’únic que veia aquest tipus de delicte com a especial i important.

Per a continuar llegint:

https://sabersenaccio.iec.cat/infanticidi-i-medicina-legal/