El Consell de Govern de la Universitat de València ha acordat aquest dimarts nomenar doctors ‘honoris causa’ de la institució a l’astrofísica Jocelyn Bell, la matemàtica María Jesús Esteban i l’enginyer Leo Lorenz. La Universitat també lliurarà la seua Medalla a la filòsofa Celia Amorós, l’escriptor Joan Francesc Mira, el metge Julio Marín, el filòleg Vicent Pascual i teòric de l’art Román de la Calle.
Jocelyn Bell Burnell (Belfast 1943) és una astrofísica d’Irlanda del Nord, que pertany al grup d’il·lustres científiques (amb Lise Meitner o Rosalind Franklin) candidates al Nobel. El seu interès per l’astronomia la va portar a realitzar el doctorat en la Universitat de Cambridge, en el grup d’Anthony Hewish, on en 1967 va detectar el primer radiosenyal d’un púlsar.
Destaquen les seues aportacions al descobriment dels púlsars, estels de neutrons, que per la seua densitat, ràpida rotació i la no alineació del seu eix de gir amb el seu eix magnètic, emeten feixos de radiació electromagnètica. La detecció d’aquests radiosenyals ha permès contrastar la teoria de l’evolució estel·lar.
És una de les científiques més influents del Regne Unit i ha rebut nombrosos guardons. Entre ells, la medalla Herschel de la Reial Societat Britànica d’Astronomia en 1989 pel seu descobriment dels púlsars, i els títols honorífics de Dama Comandant de l’Ordre de l’Imperi Britànic, així com ‘fellow’ de la Royal Society. Al juny de 2015, li va ser lliurada la Medalla d’Or del CSIC.
María Jesús Esteban (Alonsotegui, Biscaia) és la presidenta del International Council for Industrial and Applied Mathematics (ICIAM). Llicenciada en Matemàtiques per la Universitat del País Basc, va obtenir el doctorat per la Université Pierre et Marie Curie en 1981 amb una tesi dirigida per Pierre-Louis Lions.
La seua recerca concerneix a la modelització matemàtica en física i en química quàntica. És directora de recerca del Centre National de la Recherche Scientifique (CRNS), ja que exerceix en el Centre de Recherche en Mathématiques de la Décision (CEREMADE, del Departament de Matemàtiques de la Université Paris-Dauphine, després d’haver iniciat la seua etapa d’investigadora del CNRS en la Université Paris VI.
Entre altres contribucions rellevants, ha sigut presidenta de la Société de Mathématiques Appliquées (SMAI), coordinadora del Projecte A Forward Look on Mathematics promogut per l’European Mathematical Society (EMS) i l’European Science Foundation i, en l’actualitat, presidenta del Comitè de Matemàtica Aplicada de l’EMS. També va contribuir al centenari de la RSME, en particular, com a conferenciant convidada en les jornades científiques sobre Matemàtiques i Química i sobre Transferència i Matemàtica Industrial, celebrades a Sevilla i Santiago de Compostel•la respectivament.
Leo Lorenz (Haibach, Alemanya, 1946) és membre de l’Acadèmia de Ciències Alemanya i reconegut expert mundial per les seues aportacions dins del camp dels semiconductors de potència, amb nombroses publicacions i patents. Es va graduar en la Universitat Tècnica de Berlín en 1976. En 1984 va obtenir el títol de doctor enginyer per la Universitat Bundeswehr de Munic.
En 1981 va entrar a formar part de la Divisió de Semiconductors de Siemens, la qual es va convertir en Infineon Technologies en 1999, i on ha desenvolupat un treball pioner en dispositius semiconductors de commutació ultra ràpids des de baixes potències (1A/30V) fins a de altes potències (>1000A/>2000V), que cobreixen totes les aplicacions d’electrònica de potència.
Lorenz, professor honorari de diferents universitats a tot el món, especialment a Alemanya i a Xina, ha sigut cofundador dels més importants congressos dins del camp de l’Electrònica de Potència, així com fundador de l’European Centre for Power Electronics (ECPE) (http://www.ecpe.org). També és un reconegut assessor tecnològic governamental tant a Europa com a Estats Units, Japó i Xina. Ha desenvolupen conjuntament ‘Guies de Ruta Estratègiques de Tecnologia’ (Technology Strategic Roadmap) al més alt nivell en el terreny de la seua especialitat.
Medalles
Celia Amorós Puente (Valencia, 1944) és una filòsofa i assagista teòrica del feminisme. Referent clau en l’anomenat ‘feminisme de la igualtat’, ha centrat una part important de la seua recerca en la construcció de les relacions entre la Il·lustració i el feminisme. El seu llibre ‘Cap a una crítica de la raó patriarcal’ constitueix un nou enfocament des de la perspectiva de gènere (estudis de gènere) de la filosofia, posa de manifest els biaixos de l’androcentrisme i reivindica una revisió crítica de la mateixa per part de les dones.
Llicenciada en Filosofia per la Universitat de València (1969), va rebre el premi extraordinari de Llicenciatura en 1970. El títol de la seua tesina fou ‘El concepte de raó dialèctica en Jean Paul Sartre’. També en la Facultat de Filosofia de la Universitat de València va realitzar el seu doctorat. El títol de la seua tesi doctoral va ser ‘Ideologia i pensament mític: Al voltant de les ‘Mitologies’ de Claude Lévi-Strauss’.
Va ser catedràtica d’Història de la Filosofia a la Universitat Complutense de Madrid des del 1985, i és catedràtica jubilada del Departament de Filosofia i Filosofia Moral i Política de la UNED. Entre les seues principals recerques es troben els processos de la Il•lustració i les seues implicacions per al feminisme; les dones en l’Islam; i els Drets Humans i els drets de les dones en el marc del multiculturalisme. En 2006 es va convertir en la primera dona que va obtenir el Premi Nacional d’Assaig.
Joan Francesc Mira (València, 1939) es va doctorar en filosofia a la Universitat de València en l’any 1971. Es va formar com a científic social al Laboratoire d’Anthropologie Sociale de la Sorbona entre 1971 i 1973. En els anys següents, va formar part de l’equip de Lévi-Strauss. Ha estat professor de grec de la Universitat de València (1983-1991) i de la Universitat Jaume I de Castelló. Així mateix, ha estat professor de la Universitat de Princeton en el curs 1978/79. Aquesta activitat professional es completa amb la fundació i direcció del Museu d’Etnologia de València (1982-84).
Ha exercit la seua activitat intel•lectual com assagista i investigador social en l’àmbit de l’antropologia, la geografia, la historia i la política. Com a lingüista i narrador o com a traductor. La seua obra comprén recerques, assaigs i narrativa, una bona part de la qual ha estat guiada per la qüestió de la identitat dels valencians.
Quant a l’antropologia, la seua activitat va començar amb ‘Un estudi d’antropologia social al País Valencià’ (1974); va continuar amb ‘Els valencians i la terra’ (1978), on intentà conèixer i explicar el món rural i el canvis que hi tenen lloc; i pocs anys després va dirigir i coordinar ‘Temes d’etnografia valenciana’ (1984). Com a sociolingüista, cal destacar ‘Població i llengua al País Valencià’ (1981).
Com a narrador, és autor de vuit novel·les i dos volums de narracions. S’ha prodigat com articulista. Com a traductor, cal destacar les seues versions d’obres clàssiques amb introduccions i notes de ‘La divina comèdia’, ‘Nou Testament’ i ‘L’odissea’. Per la traducció de ‘La divina comèdia’ va rebre el Premi Nacional de Traducció del Ministeri de Cultura, la Medalla d’Or de la ciutat de Florència i el premi de la crítica ‘Serra d’Or’.
Julio Marín Pardo va ser el primer catedràtic d’Espanya en l’especialitat de Pneumologia, i també cap del Servei de Pneumologia en l’Hospital Clínic de València. En l’actualitat és professor emèrit a la Universitat de València.
A finals del anys 50, va desenvolupar un paper decisiu en els inicis del moviment antifranquista a la Universitat de Valencia. En 1959 va ser detingut, torturat, jutjat i condemnat, juntament amb altres militants comunistes, en una gran batuda realitzada al País Valencià. Com a conseqüència d’açò, amb greus impediments, va haver de cursar part de la seua carrera en presó, de la qual va eixir en juliol de 1963.
Marín entrà a la Universitat de València amb el suport de Pedro Laín Entralgo i del professor López Piñero, i va passar a ajudant de classes pràctiques del professor Valdés.
En 1971 és expedientat de nou –quan era ministre d’Educació Villar Palasí–, juntament amb set professors més. La Junta de Govern, presidida pel rector Rafael Bartual, va dimitir, i va negar-se a executar la decisió ministerial, que impedia la renovació dels contractes dels professors detinguts i l’expulsió de nombrosos alumnes.
Julio Marín es va doctorar en Medicina l’any 1973, i l’any 1992 va obtenir la plaça de catedràtic d’Universitat amb perfil de Pneumologia. Durant la seua trajectòria professional va desenvolupar una intensa activitat docent, assistencial i investigadora. Va impulsar la investigació clínica sobre les malalties cròniques respiratòries, la insuficiència respiratòria i la ventilació pulmonar, l’asma bronquial, la prevenció i el tractament de la tuberculosi, la rehabilitació respiratòria i l’avaluació i tractament dels problemes respiratoris en les malalties neuromusculars, contribuint decisivament a la creació d’unitats específiques per l’adequat control i tractament d’aquests malalts crònics.
Román de la Calle va ser catedràtic d’Estètica i Teoria de l’Art de la Universitat de Valencia, assagista i crític d’art. Ha estat director de l’Institut Universitari de Creativitat i Innovacions Educatives de la Universitat de Valencia i president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. Després de jubilar-se fou nomenat professor honorari de la Universitat de València.
Va cursar estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de València, i ha sigut professor d’universitat durant 44 anys, i des de 1990 catedràtic d’Estètica i Teoria de l’Art. Al mateix temps, ha sigut director de l’Institut Universitari de Creativitat i Innovacions Educatives. Ha dirigit nombroses investigacions, tesis doctorals i publicacions. Té una àmplia bibliografia dedicada a l’assaig, la investigació històrica i la crítica de les arts plàstiques. És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, de la qual fou president entre els anys 2007-2015.
Ha sigut director del MUVIM (des de 2004 fins 2010) i director de l’Institut de les Arts de la Institució Alfons el Magnànim (entre 1998 i 2010). Com a reconeixement als seus mèrits, ha rebut nombroses distincions i premis.
Vicent Pascual Granell (Silla, 1944) va estudiar Magisteri i ha après de manera autodidacta diferents idiomes (francès, anglès, italià i alemany), així com temes relacionats amb el contacte de llengües, la política lingüística dins els sistemes educatius, o l’educació bilingüe i plurilingüe.
La seua experiència professional va començar a una escola de Torrent el 1970, i va continuar, del 1973 al 1977 a Algemesí. Allí, al col•legi Francesc Ribalta va començar a fer classes de valencià als alumnes del que, en aquell moment, s’anomenava la segona etapa (xiquets i xiquetes d’11,12 i 13 anys).
Posteriorment, a Tavernes de la Valldigna (1978) va començar la seua etapa frenètica pel que fa a l’ensenyament del valencià: organització d’un curs de la campanya Carles Salvador, elaboració de materials en valencià per als cursos de francès i anglès...
És coautor (amb Vicent Pitarch i Josep Palomero) dels llibres ‘Penyagolosa 1’ i ‘Penyagolosa 2’, que van servir durant molt de temps per a ensenyar llengua i cultura del País Valencia als alumnes adults de la Campanya Carles Salvador.
Vicent Pascual va ser director pedagògic de l’editorial Gregal, on va promoure el Diccionari Gregal, entre d’altres tasques.
Posteriorment, va formar part del Gabinet de Llengües de la Conselleria d’Educació. També ha estat assessor de Llengües al Centre de Formació del Professorat d’Alzira, on va elaborar multitud de documents, alguns dels quals es varen convertir en publicacions, com ara ‘Una proposta de planificació educativa’, dins el model d’enriquiment d’educació bilingüe en el sistema educatiu valencià.
El 2013 va ser nomenat membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
Emèrits i honoraris
El Consell de Govern també ha aprovat el nomenament, com a professors emèrits, de Joan Oleza (Filologia Espanyola) i Genaro Talens (Teoria dels Llenguatges). D’altra banda, s’ha acordat el nomenament, com a professor honorari, de Juan José Vilata (Medicina), i la renovació com a honorari de Juan Brines (Pediatria).
Last update: 26 de july de 2016 12:00.
News release
