La Universitat de València ha aconseguit identificar de forma directa les característiques de l’entorn d’un forat negre supermassiu gràcies a les imatges del telescopi espacial Hubble de la NASA i l’Agència Espacial Europea (ESA). Els resultats de la investigació, en la qual han participat científics de l’Institut de Astrofísica de Canàries, la Ohio State University i el Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics, es publiquen en la revista 'The Astrophysical Journal'.
L’equip d’experts d’àmbit internacional, dirigit pel professor José A. Muñoz del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, lidera el desenvolupament d’una tècnica que utilitza lents gravitatòries per a obtenir “informació directa de les propietats del disc d’acreció d’un quàsar a diferents longituds d’ona, tot mesurant la seua grandària i perfil de temperatures”, apunta Muñoz. Aquestes observacions mostren un nivell de precisió equivalent a la detecció de grans de sorra en la superfície de la Lluna.
Els forats negres són invisibles, no obstant això, les forces que desencadena al seu voltant causen alguns dels fenòmens més brillants de l’Univers. Un quàsar és una galàxia amb un forat negre supermassiu en la seua part central, envoltat d’un disc d’acreció que està sent engolit pel forat negre a causa de la seua enorme força gravitacional. Aquest fenomen produeix una brillantor molt major que la generada per la mateixa galàxia que l’allotja.
"El disc d’acreció d’un quàsar té una grandària típica d’uns pocs dies-llum, o uns cent mil milions de quilòmetres de diàmetre, però els quàsars es troben a milers de milions d’anys llum de distància. Açò implica que la seua grandària aparent, vista des de la Terra és tan menuda que probablement mai tindrem un telescopi prou potent com per a veure la seua estructura directament", explica José A. Muñoz.
L’equip ha fet servir un mètode innovador per a estudiar el quàsar basat en l’efecte lent gravitatori: la gravetat d’una galàxia situada entre el quàsar i la Terra corba els rajos de llum i, en conseqüència, produeix l’espectacular fenomen de les imatges múltiples. En el cas estudiat, es formen dues imatges del mateix quàsar. Però, a la seua vegada, cadascuna imatges és amplificada de nou per la gravetat d’estrelles individuals en la galàxia. D’aquesta manera, mesurant com varia aquest augment de la brillantor en diferents longituds d’ona es pot determinar la grandària del disc de d’acreció com també la seua variació amb la temperatura.
Els experts van mesurar una grandària per al disc d’acreció entre quatre i onze dies-llum de diàmetre (aproximadament de 100 a 300 mil milions de quilòmetres). Encara que la mesura mostra certa incertesa, segueix sent molt precisa per a un objecte menut a una distància tan gran. A més, el mètode presenta un gran potencial per a aconseguir més precisió de cara al futur.
"Aquest resultat és molt rellevant perquè implica que ara som capaços d’obtenir dades observacionals sobre l’estructura dels discos d’acreció", diu Muñoz. "Encara no entenem bé les propietats físiques dels quàsars, per tant, aquesta tècnica obri una nova finestra que ajudarà a comprendre la naturalesa d’aquests objectes”, conclou l’investigador de la Universitat de València.
Enllaç web del telescopi Hubble:
http://www.spacetelescope.org/news/heic1116/
Last update: 4 de november de 2011 07:00.
News release
