En la primavera de 1972, un grup d'intel·lectuals que, a banda de la seua oposició a la dictadura, compartien taula i sobretaula en el restaurant Picardías, fecundaven la criatura: El Huevo Duro ‒diuen que se'ls va acudir‒, sens dubte, amb la finalitat de promoure una sana reflexió sobre la virilitat de qui havia sigut sentinella d'Occident i timoner de la nova Espanya. Com que en aquell temps els censors creien que reflexionar era agenollar-se davant l'Altíssim, no van entendre això del nom i l'ou no va fructificar. Calgué pensar en una alternativa per a batejar la criatura amb un nom que fora més digerible per a aquells registradors del pensament. Chumy Chúmez, àcrata de pensament i entusiasta de l'humor directe, va trobar la solució: fer esclatar l'ou perquè donara vida a un animal udolador, a un germà llop: Hermano Lobo.

Des de l'editorial Pléyade el 13 de maig de 1972 va eixir al carrer el primer udol d’Hermano Lobo, amb el subtítol de Semanario de humor, dentro de lo que cabe, tot un principi que es podia resumir en el la dita “A bon entendor, breu parlador”. Perquè, més que paraules, la revista anava plena d'imatges tan suggeridores i provocadores com cada cadascú volguera entendre i imaginar. Des del dibuix surrealista d’Ops (Andrés Rábago) a l'irreverent de Chúmez, passant pel troglodita de Forges o l'absurd de Gila, entre altres, van fer de la revista molt més que un mitjà per a riure's de la dictadura: la van convertir en un símbol de rebel·lia i transgressió. Els ulls de molts espanyols prompte es van acostumar a veure i riure amb Hermano Lobo.

Aquesta exposició, produïda pel Centre Cultural La Nau, es podrà visitar a la Sala Tossal del Centre Internacional de Gandia fins el 8 de gener.