Amb L'art de perdre, Alice Zeniter va guanyar la primera edició espanyola del Premi Goncourt. A través de la narració d'uns successos que s'inicien a l'Algèria dels anys 30 i abasten tres generacions, acabant al París actual, Zeniter dialoga amb el passat i el present, llançant llum sobre un episodi crucial de la història, i, amb gran delicadesa, traça el dolorós procés de descolonització a l'Europa contemporània.

Per a Naïma, Algèria, el país del qual procedeix la seua família, ha sigut durant molt de temps solament un teló de fons sense molt d'interés. No obstant això, en una societat francesa agitada pel debat identitari, tot parecequerer retornar-la als seus orígens. Però quina relació pot tindre ella amb una història familiar que mai li han comptat? El seu avi Alí, un cabileño de les muntanyes, va morir abans que Naïma poguera preguntar-li per què la Història el va convertir en un harki. Gemma, la seua àvia, potser podia respondre-li, però no en una llengua que la seua neta comprenga. Quant a Hamid, el seu pare, arribat l'estiu de 1962 a un dels camps de trànsit construïts a tot córrer a França, ja no parla de l'Algèria de la seua infància. Com fer ressorgir del silenci un país?

En un poderós i audaç fresc narratiu, Alice Zeniter evoca el destí, entre França i Algèria, de les successives generacions d'una família presonera d'un passat tenaç. Al mateix temps, L'art de perdre també és una gran novel·la sobre la llibertat de ser un mateix, per damunt de les herències i els imperatius íntims i socials.