Al meu fill de 3 anys li van ser extirpades les amígdales i adenoides fa un mes. Des de llavors, la seua veu sona nasalitzada i no aconseguix produir alguns sons que abans deia sense dificultat. Segons ens van explicar, es tracta d'una seqüela temporal de la cirurgia que hauria de millorar amb el temps. No obstant això, ara ens han recomanat un tractament d'estimulació logopèdica per a ajudar-lo a recuperar la seua veu. Voldria saber si este tractament és realment efectiu i, en cas de no ser-ho, quines alternatives existixen perquè puga parlar normalment.

De la seua consulta es deduïx que la inflamació inicial associada a la cirurgia ja ha remés, però persistixen símptomes de hipernasalitat i dificultats articulatòries. Per això s'ha indicat iniciar la rehabilitació logopèdica. Com potser ja els han explicat, la funció de la vàlvula velofaríngia és segellar la cavitat oral i nasal durant la parla. En este cas, sembla que el tancament velofaringi no és complet després de la cirurgia, la qual cosa provoca la veu nasalitzada. És important assenyalar que, segons comenta, no s'han observat problemes de deglució, per la qual cosa la intervenció logopèdica ha de centrar-se en recuperar la funció del vel del paladar durant la parla (Coll-Florit et al., 2014).

Abans de la cirurgia probablement els van informar sobre les possibles complicacions, entre elles el trauma quirúrgic (Alvo & Sedano, 2015; Arabolaza et al., 2014; Martins Carvalho et al., 2013). Això es deu al fet que les amígdales se situen entre els pilars anterior i posterior del paladar bla, i la dificultat quirúrgica residix a preservar el múscul elevador del vel. No obstant això, no tots els paladars són iguals i, quan es produïx una lesió en esta zona, pot aparéixer el quadre clínic que descriu, fins i tot si la causa és una paràlisi temporal (Jofré & Heider, 2015).

La recuperació espontània sol produir-se entre els 6 i 12 mesos posteriors a l'amigdalectomia (Alvo & Sedano, 2015). No obstant això, convé iniciar el tractament com més prompte millor per a accelerar el procés i, sobretot, per si la millora no es produïra de manera natural.

Quant a l'eficàcia del tractament, convé tindre en compte el següent:

• Si l'alteració és principalment motora, en un xiquet d'esta edat l'abordatge recomanat consistix en l'estimulació sensoriomotriu del vel (per exemple, estimulació tèrmica amb fred i materials miofuncionals) (Bartuilli et al., 2007), combinada amb tècniques de veu. El tractament aïllat de la mobilitat no resulta suficient per a millorar la ressonància ni la parla (Prater & Swift, 1986).
• Existixen a més tècniques instrumentals que potencien l'efecte de la teràpia, com la bioretroalimentació (BF), que proporciona retroalimentació immediata (per exemple, apareix un estímul visual si no hi ha fuita nasal), o l'electroestimulació (NMES), basada en corrents elèctrics que activen la fibra muscular o nerviosa (Guimarães & Guimarães, 2013).

L'èxit de la intervenció dependrà en gran manera de l'experiència del logopeda que duga a terme la teràpia. És fonamental que tinga formació específica en disfunció velofaríngia i que sàpia valorar la conveniència d'aplicar protocols d'electroestimulació sensorial i motora del vel (Guimarães & Guimarães, 2013). Una aplicació incorrecta podria ser perjudicial, per la qual cosa la selecció del professional és clau.

D'altra banda, l'avaluació instrumental mitjançant nasometria pot ser de gran ajuda (Kummer, 2020; Watterson, 2020). Esta tècnica permet quantificar l'energia nasal en diferents nivells de la parla (sons aïllats, síl·labes, paraules i parla connectada) i comparar-la amb valors normatius, la qual cosa facilita el seguiment objectiu de l'evolució.

Finalment, si les seqüeles persistiren, hauria de realitzar-se una exploració dinàmica de la parla per a observar directament el funcionament velofaringi i descartar la necessitat d'una cirurgia reparadora.

En conclusió, el pronòstic de recuperació de la veu i la ressonància del seu fill és favorable. Amb un tractament logopèdic primerenc, tècniques adequades i seguiment especialitzat, les possibilitats de millora són molt altes.

Cristina Peris Hernández
Col. 46515

Referències:

• Alvo, A., & Sedano, C. (2015). Complicaciones velofaríngeas de adenoamigdalectomía. Revista de Otorrinolaringología y Cirugía de Cabeza y Cuello, 75(3), 286–294. https://doi.org/10.4067/S0718-4816201500030001
• Arabolaza, M. E., Basile, M., & Paoli, B. P. (2014). Indicaciones y complicaciones de adenoamigdalectomía. Revista FASO, 21(2), 70–78.
• Bartuilli, M., Cabrera, P. J., & Periñán, M. C. (2007). Guía técnica de intervención logopédica: Terapia miofuncional. Síntesis.
• Coll-Florit, M., Aguado, G., Fernández-Zúñiga, A., Gambra, S., Perelló, E., & Vila-Rovira, J. M. (2014). Trastornos del habla y de la voz. Editorial UOC.
• Guimarães, B. T. L., & Guimarães, M. S. M. A. (2013). Eletroestimulação funcional (EEF) em disfagia orofaríngea. Pulso Editorial.
• Jofré, D., & Heider, C. (2015). Complicaciones posamigdalectomía: Revisión desde la evidencia. Revista de Otorrinolaringología y Cirugía de Cabeza y Cuello, 75(3), 275–285. https://doi.org/10.4067/S0718-48162015000300014
• Kummer, A. W. (2020). Cleft palate and craniofacial conditions: A comprehensive guide to clinical management (4th ed.). Jones & Bartlett Learning.
• Martins Carvalho, C., Clodic, C., Rogez, F., Delahaye, L., & Marianowski, R. (2013). Adenoidectomía y amigdalectomía. EMC - Cirugía Otorrinolaringológica y Cervicofacial, 14(1), 1–14. https://doi.org/10.1016/S1635-2505(13)64184-5
• Prater, R. J., & Swift, R. W. (1986). Manual de terapéutica de la voz. Salvat.
• Watterson, T. (2020). The use of the Nasometer and interpretation of nasalance scores. Perspectives of the ASHA Special Interest Groups, 5(1), 155–163. https://doi.org/10.1044/2019_PERSP-19-00029