SATTUi es posiciona: En contra de l’ENDOGÀMIA a la universitat

L'endogàmia és un tema tabú del qual no se’n parla però que, tard o d’hora, caldrà plantejar des de la pròpia representació dels i de les treballadores. Més encara quan observem que aquest problema cultural, especialment arrelat dins la universitat i del PDI, no pertany sols a la universitat i al PDI. També és un problema, i cada vegada més, d'altres administracions i col·lectius.

Per això, s’ha de fer visible davant la societat el problema, al temps que s’educa i es forma per a combatre’l i previndre’l, ja que, per desgràcia, és una qüestió que està molt interioritzada i normalitzada en les universitats.

D’acord amb moltes veus, l’anomenada endogàmia acadèmica és un dels problemes que més anquilosen la universitat espanyola. D’acord amb l’informe “Datos y cifras del Sistema Universitario Español, Publicación 2020-2021”, del Ministeri d’Universitats, el percentatge del PDI que treballa en la universitat on ha llegit la tesi és del 73,6% (taula 10.1.4, pàgina 109, <https://links.uv.es/REy65tA> ), mentre que la mitjana europea està per davall del 40%, segons indiquen diverses fonts. Açò és un problema que ve de lluny ja que l’any 1995, al seu Llibre Blanc de l’Educació i l’Ensenyament, la Comissió Europea qualificava la situació de l’estat espanyol com de “risc preocupant per a l'activitat investigadora”.

Com més endogàmic és un centre, és a dir, com menys oberts es mostren a la incorporació de talents externs, menys impacte científic té la seua investigació (cal distingir entre producció i impacte). Està comprovat que l’impacte científic és més alt en les universitats amb un baix percentatge d’endogàmia.

En el dia a dia, som moltes persones les que coneixem gent, amb molt de talent, que no aconsegueix entrar en les universitats i no precisament per falta de recursos, ni per la inestabilitat, ni per falta de formació, qualitat o carrera professional, és perquè simplement i independentment dels seus mèrits “no li toca” o no és “de la casa”.

A la universitat travessem un moment crític. Tenim bosses enormes de precarietat amb persones que tenen tot el dret a esperar una estabilització. D'altra banda, existeixen milers de professors espanyols expatriats, amb una experiència docent i investigadora internacional de primer nivell, que no se’ls reconeix ací, per la qual cosa tenen pràcticament vetat el seu retorn al sistema públic espanyol.

Les universitats estan necessitades, en un món global, de competir amb les millors armes i aquestes estan lligades al millor talent del qual puguen disposar. No ens podem permetre malbaratar talent. No es tracta del que “el de la casa” no tinga oportunitats, sinó, senzillament, que “el millor qualificat” siga el que guanye la plaça.

A més, a SATTUi, com a sindicat que representa les i els treballadors, també ens preocupa la vulneració del dret al treball i el dret a accedir a una ocupació pública en condicions d’igualtat, tot valorant el mèrit i la capacitat.

Des de SATTUi creiem necessària la implicació de tota la societat per acabar amb aquesta tara. És necessari un debat i una presa de conscienciació, pas previ i imprescindible per abordar la problemàtica amb el rigor que requereix. Solucions n’hi ha moltes i variades, algunes relativament fàcils de fer ja mateix, ara sols cal la voluntat de la representació institucional de la universitat de fer passes reals.