- Investigadores del CSIC estudien els mecanismes de supervivència vegetal en zones àrides, on les roques d'algeps podrien actuar com una nova font d'aigua
Els sòls d'algeps són uns paisatges poc benvolguts. En contrast amb pintorescos boscos, prades o muntanyes, estos territoris oferixen una vegetació més limitada, que es distribuïx en xicotets pegats de matolls poc cridaners i que recorda més a un desert. No obstant això, podrien custodiar grans avanços.
Recorrent la rodalia de Petrer, Alacant, la investigadora Alicia Montesinos explica que percebre estes zones oblidades com a llocs amb poc valor té implicacions per a la seua conservació. Això provoca que es destinen a situar polígons industrials, runars, pistes de *motocrós i més recentment plantes solars. Altres vegades se'ls planten pins per a millorar la seua estètica.
“Estes zones àrides no es tracten de paisatges degradats, sinó de tresors de la sostenibilitat, amb lliçons clau per a enfrontar un món canviant, per la qual cosa és important valorar-les i protegir-les”, argumenta la científica del Centre d'Investigacions sobre Desertificació (*CIDE, CSIC-UV-GVA).
L'art de sobreviure als extrems
Els sòls d'algeps (sulfat de calci) són rars en comparació amb altres tipus de sòl a Espanya, com els de calcària o argila. Solen trobar-se en zones àrides, com és el cas del desert de Tavernes, a Almeria, o de l'emblemàtic desert de *Atacama, a Xile. Estos llocs extrems han obligat al fet que les espècies que els habiten desenrotllen mecanismes d'adaptació únics, perquè són zones on escassegen l'aigua i els nutrients. Per això, fa anys, també van cridar l'atenció de la investigadora Sara Palacio.
Esta científica de l'Institut Pirinenc d'Ecologia (IPE-CSIC) no entenia com algunes xicotetes plantes dels algeps (gipsòfiles), com la jara de escamillas (Helianthemum squamatum), florien en ple estiu sense aparent aigua disponible. Després de descartar les opcions més evidents, com la pluja, la humitat de la boira o l'aigua subterrània, una idea va començar a guanyar cada vegada més força al seu cap: I si les plantes aprofitaren l'aigua de l'estructura del propi mineral de l'algeps?
El secret de l'algeps
L'algeps és una roca peculiar. En el seu estat natural pot trobar-se hidratat, és a dir, amb aigua en la seua xarxa cristal·lina, o deshidratat. I alguns canvis en la seua hidratació succeïxen a temperatura ambient, la qual cosa provoca que les vivendes –i fins i tot les vies del tren– situades en zones amb sòls d'algeps es moguen lleugerament a l'estiu, en deshidratar-se el mineral.
Esta circumstància va fer que la investigadora es plantejara que les plantes amb arrels poc profundes com Helianthemum podrien estar usant l'aigua de l'estructura del mineral –l'aigua de cristal·lització– per a sobreviure. Va observar que alguns exemplars de jara de escamillas fins i tot perforaven les roques d'algeps per a introduir ací les seues arrels.
Per a comprovar esta hipòtesi, Palacio va dissenyar un experiment amb el qual va constatar que l'aigua de cristal·lització retinguda en l'estructura interna de la roca era isotòpicament diferent de l'aigua de pluja o del subsol. És a dir, que es podia diferenciar d'altres possibles tipus d'aigua. Amb esta metodologia, Sara Palacio va determinar que fins al 90% de l'aigua que usava la jara de escamillas a l'estiu podia tractar-se d'aigua de cristal·lització.
¿Es pot traure aigua de les pedres?
Que una planta poguera aprofitar l'aigua continguda en una roca, que és distinta a l'aigua líquida o lliure, va ser una aproximació nova. En l'algeps, este aigua suposa fins a un 20% de la roca. En posteriors treballs, la investigadora Laura de la Puente –també del IPE-CSIC– va identificar prop de 30 espècies vegetals d'arrels succintes que podrien aprofitar esta nova font d'aigua. I va comprovar que produïen disminucions del pH i àcids orgànics amb les seues arrels que podrien afectar la pròpia composició de l'algeps.
No obstant això, les investigadores no van poder ratificar si l'aprofitament de l'aigua de cristal·lització es tractava d'un procés passiu que aprofitava la planta o si, per contra, era una iniciativa pròpia. És a dir, si la planta creava l'aigua activament. Poc després, un altre estudi publicat en Proceedings of the National Academy of Sciences va suggerir que alguns cianobacteris del desert de Atacama també obtindrien l'aigua que necessitaven de les roques d'algeps.
“L'evidència sembla indicar que l'obtenció de l'aigua de cristal·lització és un procés actiu de la planta, que realitza juntament amb els bacteris, fongs i altres armaments químics dels quals disposen” explica Sara Palacio.
La unió fa la força
Esta estratègia no és l'única que empren les plantes per a sobreviure en les zones àrides. L'equip d'Alicia Montesinos va constatar que una de les claus per a superar estes condicions d'alt estrés ambiental és la cooperació entre espècies, la facilitació.
Per exemple, hi ha unes certes plantes més resistents que, una vegada que s'establixen en una zona, alleugen les condicions ambientals davall de la seua copa, aportant ombra i humitat, la qual cosa permet que unes altres visquen al costat d'elles. A estes primeres li les sol dir facilitadores o nodrisses. Però la col·laboració pot arribar a ser molt complexa.
La investigadora del CIDE (CSIC-UV-GVA) va comprovar que les plantes de l'algeps redistribuïxen el nitrogen disponible entre les seues veïnes. Es tracta d'un recurs crític, per exemple, per a florir. A l'inici de la primavera, les plantes que retarden la seua floració –com la jara de escamillas, que ho fa en ple estiu– transferixen més nitrogen a les quals ja estan florint. Així, en funció dels seus ritmes de floració, s'alternen intercanviant els recursos disponibles.
Per a demostrar esta insospitada xarxa de col·laboració, Alicia Montesinos va utilitzar isòtops estables de nitrogen com a traçadors, aplicant-los en plantes dels algeps i identificant més tard eixos mateixos isòtops marcats en les seues veïnes. D'esta manera, va comprovar que una comunitat vegetal més variada millora la seua capacitat de retindre nitrogen, abans que el recurs deixe d'estar disponible en el sòl.
“En els llocs més durs, les plantes troben força en la companyia. La transferència de nutrients ocorre cap als qui més ho necessiten a cada moment. Són un poc com les societats amb menys recursos, en les quals aflora la cooperació entre persones”, reflexiona la investigadora Alicia Montesinos.
El tresor de les zones àrides
Si bé s'ha de continuar investigant estos mecanismes de supervivència, tots ells ens insten un canvi de mirada sobre les zones àrides. Guarden verdaders secrets de la supervivència, perquè alguns grans avanços es troben on ningú sol mirar.
“En el món hi ha 1.300 plantes que només creixen en ambients d'algeps. No són moltes espècies, però si la mitat són molt rares i estan en molt pocs llocs no podem menysprear-les. Estos ambients tenen organismes superespecialitzats amb solucions metabòliques com la de l'ús de l'aigua de cristal·lització de l'algeps i moltes altres. Ens poden salvar la vida en un moment donat”, conclou Sara Palacio.
Alejandro Muñoz / Contingut realitzat dins del Programa d'Ajudes CSIC – Fundació BBVA de Comunicació Científica, Convocatòria 2023 CSIC Comunicació
Imatges:
 junto a otra planta Santolina con la que podría compartir recursos críticos. Alejandro Muñoz.jpg)
