UVCulturaUV Logo del portal

  • La Nau

LES CARES DEL TEMPS
Ricardo Martín

© Ricardo Martín
© Ricardo Martín
 
 
Tarda molt a prendre forma la fisonomia d'una època. El present és pur flux, atordiment, confusió. El present és cadascun dels moments o els episodis o les imatges aïllades que un viu, sense molta connexió entre si, sense un ordre clar, menys encara una tonalitat. Una època pren forma quan ja ha passat. Aleshores s'adverteix l'aire de família entre allò que havien semblat singularitats, igual que s'adverteix l'homogeneïtat profunda que hi havia en els aspectes més variats de la vida material, des de la moda fins als pentinats, les formes dels cotxes, l'estètica dels anuncis o les siluetes de la gent pel carrer. “Tot allò que és del mateix temps s'assembla", diu Proust, que es fixava tant. Un acudeix a les seues tasques diàries, es distrau, s'enamora, adquireix una afició, contrau un vici, queda amb amics: al cap d'uns anys, totes aqueixes anades i tornades resulta que tenien una profunda unitat biogràfica i que entre moments i accions en què un no va notar cap fissura s'estaven dibuixant algunes d'aquelles divisòries que donen forma definitiva a l'experiència. Vius submergit en el teu temps i el notes tan poc com que et mous sota el pes immens de l'atmosfera sense que t'esclafe.
 
Potser abans que existira la fotografia era molt molt més difícil la construcció d'aquesta consciència temporal. Hi ha coses que la memòria no conserva. En realitat, la memòria conserva molt poc, moltíssim menys del que un imagina. Per això xoca tant de veure's d'improvís en una foto que ha conservat una altra persona o llegir cartes o diaris antics o tafanejar en periòdics de només uns anys arrere. Igual que les càmeres antigues no enregistraven imatges en moviment, la memòria no capta el canvi constant que està succeint davant dels ulls, però que és invisible per a aquests. El present no és un estat ni un lloc, sinó un trànsit, però nosaltres el percebem, consoladorament, com un espai habitable i pausat, casa nostra casa en el temps. N’hi ha prou que passen uns anys perquè l'actualitat s'haja convertit en història vella i perquè cadascuna de les cares en aparença invariables que l’envolten a un –la seua mateixa en l'espill– resulten transformades com per les empremtes d'una malaltia que no se sabia que estiguérem patint, però que és evident quan es torna a veure en una foto la cara sempre més jove del passat.
 
 
 
 
 
© Ricardo Martín
 
 
 
 
 
La malaltia inadvertida era tan greu que alguns dels d’aleshores hi han sucumbit. L'àlbum de fotos és un estrany regne en què es troben junts els vius i els morts, i en què la joventut sembla un tret generacional, com el vestuari o el tall de cabell. Que jove que era tothom en els anys setanta, en els vuitanta. Fins i tot els vells semblaven contagiats d'aquella joventut general, o almenys no n’estaven exclosos, no replegats en la misantropia, en el ressentiment de no participar d'aquell vigor estès i festiu, aquella propensió a l'atordiment i a l'expectativa.
 
Ningú no sembla treballar més en el present que el fotògraf de premsa. El seu material és allò que irromp, allò que succeeix ara mateix, allò que serà inaprehensible només uns segons després. Els personatges que retrata són els que brillen per una celebritat instantània, per una rellevància pública que rares vegades durarà molt, perquè sol estar regida pels temps ràpids de la política o de la moda. En els anys setanta, a Espanya, en els vuitanta, de sobte hi havia moltes coses a contar i fotografiar, i moltes cares joves de rellevància inusitada. Ricardo Martín es trobava en un dels nuclis centrals d'aquell durador remolí. Ángeles García el recorda eixint veloçment amb ella per Madrid, cap a un esdeveniment, un desastre, un atemptat, un d'aquells sobresalts que vivíem tots i que estaven modelant, sense que ens n’adonàrem, la fisonomia d'un temps que va resultar ser el de la nostra joventut.
 
Ricardo, com tots, anava d'un lloc a un altre, sempre just de temps, prenia fotos, corria al laboratori, veia al matí següent les seues imatges en el paper del periòdic, les veia desaparèixer sota l'onada de paper de la tirada de l'endemà. Ricardo, criat en els periòdics, tenia aqueix pols ràpid del temps, aqueixa destresa de caçador per a atrapar l'immediat. Però en ell hi havia, des de ben prompte, o des de sempre, un altre sentit més interior del temps, una altra intuïció contemplativa de la fotografia. Això és una cosa que es veu en el seu treball i que es veu també en ell, quan se'l coneix, quan hom el veu fer fotos o no fer-ne, alçar la càmera i baixar-la sense haver fet res, deixar-la al seu costat, al seu abast, en la taula en què està prenent alguna cosa amb amics, fins i tot a la falda, sobre els genolls. Hi ha vegades que Ricardo sembla estar veient una foto possible i per algun motiu desisteix de prendre-la, o es queda satisfet simplement d’haver observat alguna cosa, d’haver advertit una certa expressió en algú que té a prop. El camp de la fotografia és la superfície visual de les coses, però en Ricardo Martín hi ha una interioritat pensativa, un aire de cabòria en què la càmera és unes vegades un instrument i unes altres, un talismà, una cosa ja va bé de sostenir a les mans, considerant les possibilitats que ofereix, anant avant o no. Res no fa l'efecte de ser més meditat que les seues decisions instantànies.
 
 
 
 
 
© Ricardo Martín
 
 
 
 
 
Aquesta lentitud interior és el que dóna la peculiar unitat als retrats que ha anat prenent al llarg dels anys, més de la meitat de la vida, la vida sencera que ha transcorregut des que va arribar a Madrid i a la redacció d'El País al principi d'aquella època, que és la de la seua joventut i la meua i la del trànsit a la democràcia i a la modernitat del nostre país, aquella època en què fins i tot persones que ara ja són mortes molts anys eren joves, molt més joves del que recordem i del que advertíem aleshores. El jove no sap veure la seua pròpia joventut igual que no veu els seus propis anys el que va fent-se gran. En la galeria de retrats de Ricardo hi ha els joves d’aleshores i alguns dels vells memorables que conservaven el testimoniatge d'uns altres temps, els vells que havien sigut joves en l'altra època de temptativa de renovació d'Espanya, velles glòries a les quals en realitat ningú no feia ja molt cas. Faltava temps i assossec, sobrava pressa, la llibertat esclatava en la política igual que en el sexe, Andy Warhol arribava a Madrid amb la seua perruca platí de cabells sintètics, Terenci Moix esclatava a riure i Miquel Barceló podia ser un cantant en un grup pop, Tierno Galván exhibia en públic la seua xacrosa luxúria fent un pas de ball al costat d'una mulata de cabaret cubà, José Bergamín posava a la seua terrassa i no en un llibre d'història, encara que ja portara un batí fúnebre, Julio Caro Baroja es llevava les ulleres d'erudit fatigat, Adolfo Suárez somreia com si tinguera tota la vida i tota la política per davant.
 
Cadascú estava per les seues coses, en la seua feina, en la seua raresa, en el seu passat, en la seua obsessió, a casa seua. Tots ens trobàvem sense saber-ho en la mateixa època, tocats per la mateixa transitorietat, mirant la càmera com volent entreveure-hi alguna pista sobre el futur. Ricardo anava de l'un a l'altre, amb la seua paciència greu, amb l'entrecella pensativa, amb la seua actitud interessada, però no inquisitiva, sempre a una certa distància, la del respecte a l'altre i també la de la pròpia reserva, la del qui mira una estona i potser no fa una foto, o canvia de lloc, o se’n va després amb el seu rodet ple –eren uns altres temps– i es queda pensant en una altra foto que hauria pogut fer i no se li va acudir a temps.
 
És ara quan reuneix totes aqueixes fotos, les escampa a terra, les mira una vegada i una altra en la pantalla, tria, descarta: és ara quan s'adona que estava retratant les cares d'un temps, la galeria dels retrats d'una època.
 
Antonio Muñoz Molina
 
 
 
 
© Ricardo Martín
 
 
 
 
 

Retrat d'un caçador                             

 
He viatjat amb molts fotògrafs per diversos continents, he treballat amb ells en entrevistes, cròniques i reportatges i sé que cada fotògraf porta un món propi en la mirada i no deixa de disparar l'objectiu fins que no caça la peça que és de la seua propietat.  Un dels millors caçadors inapel·lables que he conegut és Ricardo Martín. On posa la bala posa després l'ull. Mai no s'equivoca. Aqueix era el punt exacte de la diana on hi havia l'ànima que volia caçar.
 
El rostre és el millor paisatge exterior d'una persona. Hi ha deserts, valls fèrtils, muntanyes i rius, nets o bruts. Ricardo Martín és un increïble explorador d'aquest territori. A mesura que passen els anys sobre el rostre humà, es converteix en un mapa amb la clau secreta de l'esperit  que es troba sota la pell. Dotar de vida un rostre és la prova màxima d'un fotògraf. Aqueix do el converteix en un creador.
 
El Déu del Gènesi va formar l'home amb una figura de fang i al final li va bufar el seu alè dins el nas i el fang inert va començar a viure. Qualsevol retrat és mort fins que l'artista no li fa aquella última pinzellada o el fotògraf li dispara una fogonada equivalent al pneuma diví, amb la qual li imprimeix la vida.  Aqueix toc definitiu del pinzell o de la càmera és sempre un enigma. Tal vegada es tracta només d'un punt blanc lluminós en les pupil·les o un difuminat en la comissura dels llavis, com va fer Leonardo amb la Gioconda o un rictus insignificant en l'entrecella que atrapa el fotògraf. De sobte, un lleu toc  i l'enigma es revela. De fet, la vida només és un buf, però amb aquest es crea l'ànima i aquesta comença a apuntar en les successives expressions del rostre, que, al seu torn, sintetitzen no sols un paisatge vital sinó també l'esperit d'un temps. Només quan un fotògraf és artista, com Ricardo Martín, aqueix buf consisteix a atrapar l'ànima en el moment en què es manifesta. Pot ser que només siga un instant, però l'eternitat és també aqueix instant en què es congela el temps amb la càmera del fotògraf.
 
La figura humana va ser l'obsessió de Picasso, que a penes la va abandonar al llarg de tota la seua obra. El geni sabia que no hi ha millor paisatge que el cos, i d'aqueix territori, res tan profund i misteriós com la pell del rostre, on estan descrits tots els encreuaments de camins, totes les passions de la història.
 
No hi ha testimoniatge més autèntic, inapel·lable, cruel a vegades, de la història que la galeria de retrats dels personatges d'una època. Tots els moviments estètics arrosseguen el detritus de la vida i al final el deixen posat en el rostre de la gent amb tots els somnis, les passions i les caigudes de la història, com l'aigua bruta o clara d'un riu. Els artistes com Ricardo Martín es limiten a estendre’n acta, com el diari d'un caçador d'ànimes.
 
Manuel Vicent
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies