Cinc Segles i Un Dia és el relat possible dels episodis que han anat creant la llarga història de la Universitat de València i convertint-la en allò que és avui. Un relat protagonitzat per professors, estudiants i personal d'administració de les més diverses èpoques i característiques. Diverses han estat també les circumstàncies que han anat organitzant els sabers i els poder d'aquesta universitat que va nàixer de la ciutat de València i que avui vol continuar sent part fonamental d'ella. Aquesta exposició –amb seus a l'edifici del carrer de la Nau, al Jardí Botànic i al palau del marqués de Dosaigües- aspira a compartir les llums i les obres d'aquesta institució amb la societat que l'ha feta possible.
Sobre els seus cinc segles de vida se'ns han plantejat diversos problemes quant a l'amplitud temàtica, una cronologia dilatada i l'estat de coneixements sobre el passat remot o no tan llunyà de la Universitat. Per aquesta raó, hem volgut que aquesta memòria fes ús de diferents registres pel que fa als continguts –donant importància als més inèdits- i en el tractament formal i escenogràfic.
Encara que hi ha notícies d'algun intent anterior, la Universitat de València va tenir el seu primer historiador a començament del segle XVIII, amb el rector Ortí i Figuerola. Més tard, el 1868, va aparèixer l'obra de Velasco y Santos escrita amb el rigor documental propi de la cultura del segle XIX. N'hi van seguir unes altres, com les de Vilanova o Riba, però cal esperar els anys seixanta per començar a llegir una història que –allunyada del document jurídic- es plantegés un acostament de naturalesa més social i intel·lectual. Avui són molts els professors –de dins i de fora de la casa- que treballen sobre diferents moments i problemes de la història universitària. València és potser la universitat espanyola que amb major riquesa temàtica i temporal ha investigat sobre el seu passat.
Cinc segles i un dia és una exposició deutora d'aquesta tradició i del nostre cabal de coneixements. Una tradició històrica que va i ve dels "barons il·lustres" al case study i a la relació de la universitat amb el seu entorn cultural i científic; un estat de coneixement desigual en el qual encara queden moltes zones a les fosques. No obstant això, els que hi hem treballat no sols hem administrat amb major o menor fortuna allò que ja sabíem, també ens hem entestat a fer un treball creatiu. L'exposició no sols commemora i compila, sinó que ha tractat de ser una reflexió sobre el fet universitari a la qual hem invitat diferents artistes que han fet prevaler la sobrietat del concepte sobre l'espectacularitat dels mitjans. Per això, la secció Veus i imatges, presentada a la capella de la Sapiència i realitzada per Daniel García Andújar, vol ser un contrapunt de l'exposició històrica mostrant, per mitjà de filmacions, la manera amb què la societat percep la universitat, i de quina manera aquesta es percep a si mateixa.
L'exposició es presenta en tres seus i no sols per la necessitat d'espai; també per la voluntat que la història de la Universitat de València s'escampe per la ciutat que la va crear i a la història de la qual es troba vinculada. El vell edifici de la Nau acull el relat més extens, la història de la universitat des de la seua fundació fins avui. Al Jardí Botànic se'ns traça l'evolució: des de l'inicial i modest hort de simples, creat el 1567 en relació amb els estudis mèdics, fins a l'actual jardí dedicat a la conservació de la biodiversitat vegetal. Finalment, al palau del marquès de Dosaigües s'esbossen les relacions entre medicina i societat a València entre el segles XIX i XX, a partir dels valuosos fons de la Biblioteca i Museu Historicomèdics de la Universitat de València.
La seu central, Cinc Segles i Un dia, presenta una narració ordenada cronològicament i tres apartats de caràcter temàtic. La primera part del relat –repartida en tres sales- recorre el llarg període que va de la universitat de l'antic règim a la que emergeix amb els liberals. Comprèn des de la fundació, el 1499, fins a la celebració del IV centenari, el 1902, un esdeveniment que va ser –com aquest d'ara- celebració i reforma, i va plantejar la debatuda qüestió de l'autonomia universitària. Amb ella comença el nostre segle, una època en què la universitat ha conegut grans canvis i circumstàncies polítiques de caràcter molt variat entre la dictadura de Primo de Rivera, l'esperançadora segona República i la llarga dictadura del general Franco. Un període evocat més que no descrit en la secció titulada Entre dues dictadures. Si a començament dels anys trenta hi estudiaven dos mil alumnes, avui ho fan al voltant de seixanta-cinc mil. El nostre segle, per tant, és sobretot el segle dels estudiants, un sector decisiu de la vida universitària que en els anys seixanta i setanta no sols va créixer de manera notable, sinó que també va protagonitzar un episodi de combat contra la dictadura – el qual he presentat sota el títol Democràcia sí, dictadura no- escassament atès per la memòria de la transició política a Espanya. Per acabar, la postil·la i un dia recull fragments dels molt variats escenaris, afanys i gestos que donen forma a un dia lectiu qualsevol de la plural comunitat universitària: els seus alumnes, el tres mil cinc-cents professors o les aproximadament mil cinc-centes persones que s'ocupen de l'administració i els serveis, als tres campus universitaris: Blasco Ibáñez, Burjassot-Paterna i Tarongers.
Aquest ordre temporal s'ha completat amb dues mostres de caràcter temàtic, a més de la ja esmentada que es presenta a la capella. Una es dedica a la història de la biblioteca universitària, creada el 1785 a partir d ela donació de Francesc Pérez i Baier i enriquida més tard amb aportacions públiques i donacions particulars. L'altra considera la manera en què la universitat i la ciutat s'han relacionat. Si la ciutat va crear la universitat, en aquest segle –amb la aparició dels campus- ha estat la universitat que ha jugat un paper important en la fesomia de la ciutat i en la seua distribució zonal per usos.
