En les albors del segle XX hi hagué a València un primer intent reeixit de modernització en el qual el moble corbat tingué un paper molt rellevant. En primer lloc perquè significà la transformació del taller tradicional d’ebenisteria en la moderna fàbrica de producció seriada a partir de la racionalització de la producció, que comportà l’adopció de la cadena de producció i muntatge com a model. El disseny de les peces produïdes en sèrie va fer aparèixer una nova lògica de simplificació dels elements constructius i dels sistemes d’encadellat per obtenir la màxima resistència estructural amb el mínim nombre d’elements. En segon lloc, l’estètica resultant d’aquest procés nou de transformació de la fusta i aquesta nova forma d’organitzar la producció i la construcció de les peces suposaren una transformació radical i completa de l’àmbit domèstic: els mobles es van alleugerir quant al pes i el volum; se’n simplificà la neteja i la conservació; les línies amables i lleugeres dibuixaven siluetes que embellien els ambients sense recarregar-los, com sí s’esdevenia amb el moble artesanal historicista, i amb tot això es creà la primera estètica moderna al nostre país.
En aquesta doble transformació, la dona ocupà un lloc molt destacat en incorporar-se plenament a la fàbrica del moble corbat, en quasi la totalitat de les seccions en què es dividia el procés de fabricació i en ser l’agent actiu de la transformació i la modernització de l’hàbitat per prendre les decisions fonamentals sobre quin mobiliari comprar per als nous locals comercials. El moble corbat valencià testimonia aquesta doble modernització, en la qual sorgeix la dona com a força de treball i com a consumidora activa. L’èxit del moble corbat entre la burgesia i les classes populars urbanes dona compte d’aquest canvi del paper de la dona a la València del primer terç del segle XX.
El moble corbat, en general, i el valencià, en particular, no sols és fabricació en sèrie, disseny de producte, desenvolupament de la indústria local, treball de la dona, béns de consum per a la classe mitjana..., sinó que, en conjunt i com a idea, també forma part de l’imaginari col·lectiu cultural valencià que naix en el primer terç del segle XX, per la importància econòmica i comercial d’aquest tipus de mobles i el seu ús quotidià per la població.
El moble corbat valencià, que tant d’èxit tingué a Espanya en el primer terç del segle XX, va ser fruit d’una cultura material industrial importada d’Àustria-Hongria a la fi del segle XIX. La tècnica i els dissenys desenvolupats per Michael Thonet i els seus fills (els germans Thonet) van ser seguits per altres fabricants de moble de Viena, com Jacob i Josef Kohn i fills de D. G. Fischel, tots amb major o menor influència en el moble valencià, que incorporà aquesta cultura material a través del port.
La tècnica del corbament aplicada a la fabricació de mobles consisteix a escalfar amb vapor les barres de fusta de faig massís, serrades amb la longitud necessària. Quan les barres ixen dels tancs de vapor s’introdueixen fèrriament en motles metàl·lics per donar-los la forma desitjada. La fusta queda en el motle fins que s’asseca i es refreda, i així conserva la forma. Després les peces s’uneixen amb caragols, sense encolar. Amb aquest procediment es poden fer mobles de diferents estils i formes.
A València, des que José Trobat registrara la primera patent de corbament en 1880, aparegueren uns quants industrials del sector, com ara Salvador Albacar, Ventura Feliu, Joaquin Lleó i Luis Suay, els quals sedimentaren la gran expansió del moble corbat en els anys 20 i 30, fins a la fundació de La Curvadora Valenciana en 1935. Tot això va ser en el seu moment un assaig reeixit de modernització del sector del moble en el context social i econòmic de la València d’aquell temps.
L’exposició reivindica una part d’aquesta memòria de la història valenciana del disseny industrial i mostra diferents dimensions del disseny del moble corbat.
|
|
