L'exposició d'Humberto Rivas aborda el treball de l'artista al llarg de tota la seua trajectòria, que comprèn des dels anys seixanta del segle XX fins a l'any 2005. Rivas és un autor fonamental per al desenvolupament de la fotografia a Espanya a partir de la primera meitat dels anys setanta, quan arriba a Barcelona procedent de l'Argentina, perquè amb ell es produeix una renovació de la fotografia, que entra al camp de les pràctiques artístiques.

 

Es presenta cronològicament una part de la seua producció procedent de l'Arxiu Humberto Rivas (Barcelona), així com també de les principals col·leccions i museus de l'Estat espanyol que alberguen obres en els seus fons: MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya), IVAM (Institut Valencià d'Art Modern), MNCARS (Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia),  Fundació Foto Colectania, etc.

 

Rivas va tenir sempre una visió de futur per a la seua obra: cada vegada que seleccionava una de les fotografies feta amb la seua càmera tenia el costum de positivar immediatament diverses imatges. Això ens permet disposar per a l'exposició de còpies originals d'època fetes per l'artista.

 

La producció fotogràfica d'Humberto Rivas s'emmarcaria en diferents gèneres fotogràfics, segons la historiografia de l'època, encara que ell no es va sotmetre mai a aquesta classificació, i és d'aquesta concepció d'on arranca la seua aportació a la renovació de la fotografia espanyola. Els seus personatges –que, igual que els paisatges de la ciutat, segons li agradava dir, “em trien per a ser registrats per la meua càmera”– responen a una particular contradicció. Paisatges sense persones i persones sense paisatge; o l'un o l'altre: no mai junts en una mateixa imatge. Som nosaltres, en mostrar la seua obra, els qui inserim els uns en els altres perquè sembla ineludible aquesta unitat que ell tracta sempre de separar. Per això l'exposició mostra un resum dels seus plantejaments conceptuals sobre el subjecte i sobre la ciutat en un continu que s'assembla més al que captem en el nostre trànsit per la vida.

 

Les seues fotografies ofereixen un treball extremadament descriptiu, però alhora extremadament analític i, tanmateix, molt misteriós. En el seu treball no hi ha lloc per a l'anècdota o l'incident. Per a Rivas la poesia era l'art més proper a la fotografia; així, la seua obra s'alia amb el sentiment de solitud i es produeix un desconcert que sedueix l'espectador.

 

En les seues imatges sobre la ciutat ens mostra aquesta més com a estructura que no com a teatre de l'escena humana. Es deté en els espais habitats per les ombres: són els seus preferits, perquè constitueixen absències molt presents en la seua particular dissecció de la ciutat. 

 

Al seu torn, porta fins al límit l'art del retrat. L'obsessió per determinats personatges, alguns totalment desconeguts, que se li apareixien com a models de la seua obra, el portava a acostar-s’hi de manera quasi compulsiva fins a aconseguir-ne el retrat, la fotografia de la forma en què ell ja l'havia imaginada interiorment. Com a conseqüència, en els seus retrats trobem també un temps acumulat: no hi ha instant decisiu.

 

L'exposició inclou al voltant de dues-centes fotografies. Els formats van des del que era el seu format més tradicional, 26 cm x 26 cm, fins als políptics composts de 9 fotografies de 38,3 cm  x 38,3 cm cadascuna. 

 

Humberto Rivas va nàixer a Buenos Aires el 1937. Des de 1976 i fins a la seua mort el 2009 va viure i va treballar com a fotògraf i docent a Barcelona.

 

La influència del fotògraf Anatole Saderman el va dur a buscar nexes entre la imatge estàtica i el cinema, i es va decidir a obrir en 1971 un taller de foto publicitària i una cooperativa per als seus projectes creatius. 

 

L'any 1976 es va produir el colp militar a l’Argentina i s’hi va implantar el terrorisme d'estat.   Rivas, d’un tarannà pacífic que no tolerava la violència, es va traslladar a viure a Barcelona amb la seua família, amb el suport de l'artista América Sánchez, que ja residia a la ciutat. La seua arribada procedent de Buenos Aires en 1976 va ser significativa per al medi cultural de la ciutat comtal, i l'impacte que va causar la seua obra va ser un important impuls per a un grup d'artistes que desitjaven revalorar la fotografia creativa, que en aquells moments es trobava en una situació de marginalitat respecte d'altres disciplines artístiques. El 1982 va participar activament en el llançament de la primera edició de la Primavera Fotogràfica de Barcelona, esdeveniment pioner a Espanya que va ser de vital importància per al reconeixement de la fotografia com a suport de creació artística. 

 

Mestre de la fotografia, era tot el contrari del caçador d'instants. El seu estil no tenia res a veure amb la casualitat ni tan sols amb la falsa audàcia del voyeurisme: era un constructor d'imatges. Treballava essencialment a l’estudi amb càmera de plaques i en exteriors ho feia amb el pensament en el conjunt del seu treball.

 

Amb l'obra d'Humberto Rivas la fotografia espanyola descobreix una nova forma de documentar. Ell buscava l'empremta del temps, de la cultura, de la memòria. Són imatges que sempre capturen la mirada de l'espectador, en què sempre hi ha una possibilitat de diàleg. Els seus retrats s'exhibeixen sense a penes fons denotatius: la importància sempre és el subjecte pres de la imatge.

 

La dimensió artística de Rivas no ve donada exclusivament pel canvi estètic que va comportar, sinó principalment per la sensibilitat que transpira cadascun dels seus retrats, pel particular tractament que dóna a cadascun dels personatges, intèrprets del seu propi paper en l'obra de la seua vida i que el fotògraf testimonia amb una precisió i un rigor excepcionals.

 

En els paisatges –que, juntament amb el retrat són les “línies de treball” més elaborades per Rivas– no hi ha lloc per a l'anècdota, per a l'incident. El paisatge és absent, com en una espècie d'experiència metafísica d’on elimina tota violència, soroll o estridència que puga distraure la mirada sobre l'essència mateixa de l'element. Totes les fotografies d'Humberto Rivas passen pel sedàs de la seua mirada escrutadora i incisiva. Els seus retrats, objectes, edificis o estances, radicalment aïllats reduïts a línies, superfícies o façanes, cobren personalitat i vida pròpia.

 

Les fotografies d'Humberto Rivas conviden a la contemplació i a l'anàlisi del contingut. Minucioses en el detall, cada element que contenen ens ajuda a comprendre el motiu que ha portat l'autor a realitzar-les i a interpretar-ne així el subjecte o el paisatge.

 

El 1997 l'Ajuntament de Barcelona li va concedir el Premi d'Arts Plàstiques Ciutat de Barcelona. El 1998 va obtenir el Premi Nacional de Fotografia, atorgat pel Ministeri de Cultura espanyol. El 1999 va rebre a l’Argentina el Premi Konex. El 2009 l'Ajuntament de Barcelona li va atorgar la Medalla d'Or al Mèrit Artístic. Va morir el 6 de novembre de 2009 a Barcelona.