PRESENTACIÓ

Seguint l’estela metafòrica de l’Stultifera Navis (Sebastian Brant, 1494) –una de les principals obres literàries de l’Humanisme renaixentista–, el Centre Cultural La Nau proposa una reflexió interdisciplinària al voltant de la follia tot considerant la destacada contribució de la societat valenciana a l’assistència d’aquest fenomen psicosocial. No en va, l’Estudi General precursor de la Universitat també obria aleshores les seues portes, en 1499, per a culminar el Segle d’Or de la nostra cultura donant entrada a l’Edat Moderna des d’una institució orientada vers la saviesa. Aquesta afortunada coincidència farà possible la trobada de la raó i la desraó en la nostra seu, per bé que no va tardar la Inquisició a imposar la fe sobre el pensament davant de qualsevol dissidència. A la vora d’aqueixa omnipotència normativa, la labor dels hospitals responsables d’assistir els individus desviats pot semblar insignificant si no tenim en compte la permanent intromissió del Sant Ofici.

La present exposició s’endinsa en l’itinerari urbà d’aquesta nau a través dels successius escenaris on tingué lloc la seua atenció sociosanitària, que constitueixen les quatre etapes del periple fins als nostres dies: Spital dels Ignoscents, Hospital General, Manicomi de Jesús i Hospital Psiquiàtric de Bétera. Indaga els mèrits de la nostra ciutat per a figurar des del segle xv entre les avançades de l’Occident cristià en el tracte humanitari als alienats, i com a referent per als regnes hispànics i institucions europees. La mostra compta amb una àmplia documentació conservada amb zel segle rere segle, així com amb les nombroses publicacions, relíquies, objectes i plànols que recorden part dels vestigis arquitectònics que s’han pogut conservar. S’hi exposa un variat mostrari de produccions artístiques –des de la pintura fins al cinema, i des de l’arquitectura fins al còmic–, per tal d’il·lustrar els rostres de la bogeria i l’univers maleït del manicomi. Així doncs, il·lustrem els fonaments socioculturals, que troben en la fèrtil associació de la psicoanàlisi i les avantguardes artístiques el diàleg més estimulant.

UNA LLARGA I ACCIDENTADA TRAVESSIA

Del mite primigeni a l’exclusió social (1409-1878)

La fundació de l’Spital dels ignoscents, folls e orats significà la fi de la dimonització de la bogeria per a contribuir a la seua santificació mitjançant la protecció assistencial. Aquest és, sens dubte, el tret més rellevant d’aquella fundació exemplar per la qual la ciutat de València ha gaudit d’un merescut reconeixement, com ho acrediten els materials i documents que ací s’hi exhibeixen. Però no és menys cert que l’atenció als alienats va patir un progressiu deteriorament durant els quasi cinc segles en què romangueren apartats a aquelles Cases de bojos, fins a la seua inevitable evacuació de l’Hospital General. De tot açò donem compte en aquesta primera etapa, gràcies a una reconstrucció de la seua evolució històrica a través de les ciències i les arts.

1.

REMANT AL VENT

L’Spital dels Ignoscents (1409-1512)

Abans de ser creats els hospitals d’alienats, els individus amb qualsevol mena de bogeria o tares en l’esperit estaven sota la tutela dels seus familiars mentre foren capaços de cuidar-los, si no els calia una major protecció de les institucions públiques. Però encara no existien recursos alternatius per a ells, raó per la qual molts malalts mentals transitaven pels burgs de l’Europa medieval junt a d’altres subjectes desviats de les normes de convivència, patint el rebuig i les burles de la resta de la població. Aquesta ridiculització està en l’origen de les primeres naus insensates que assoliren una gran popularitat en la cultura humanista, gràcies als literats i pintors que ens han llegat cròniques d’aquella època, tot fent servir la follia per a reflexionar sobre el seny de la Humanitat. També llavors, es feia culpable de qualsevol desgràcia col•lectiva als tipus marginals i extravagants, com ara llunàtics, contrafets, endi- moniats, etc., per la qual cosa eren objecte de maltractaments i persecucions que de vegades culminaven amb el bandejament. O fins i tot amb el seu extermini, en la versió més extrema de la lògica de l’exclusió social. Les creences màgiques i supersticioses eren l’excusa per a aquests exorcismes rituals sobre víctimes propícies, sovint minories ètniques o religioses o individus esotèrics, bruixes i fetillers, amb la finalitat d’expiar les arrels del mal. També en el nostre medi hi ha constància documental d’alguna nau sense rumb, transportant passatgers en peregrinació per a no anar enlloc; queda recollida igualment una bigarrada marginàlia entre les pàgines de L’Espill de Jaume Roig, que composa amb detalls una crònica versemblant de València en el seu temps. Una opinió autoritzada, sens dubte, atès que aquest metge i poeta tingué durant molts anys la responsabilitat clínica i administrativa de l’Hospital dels Innocents, quan s’imposà definitivament l’aïllament asilar.

1.1.

EL MITE FUNDACIONAL

Només a partir dels primers maristans de l’era musulmana es van poder apreciar canvis significatius en l’assistència als alienats, atenent els preceptes caritatius de l’Islam, que més tard foren incorporats pels hospitals cristians dedicats a les malalties mentals. Precisament, la ciutat de València gaudeix d’un merescut reconeixement internacional per la seua destacada contribució a l’humanització del tracte als malalts, a partir de la fundació pionera de l’Spital dels Ignoscents, folls e orats, que està considerat com un dels primers asils per a bojos al món occidental. Res millor que exhibir els documents fundacionals que han estat guardats amb zel durant més de sis segles, per a ponderar l’abast d’aquell moment històric decisiu que molt aviat tingué el suport de la Corona d’Aragó i del Vaticà. Destacarem el cèlebre sermó de Quaresma pronunciat pel mercedari fra Joan Gilabert Jofré, el 24 de febrer de 1409, on ja hi trobem les idees principals que inspiraren la creació d’aquell celebrat establiment:

En la present ciutat ha molta obra pía e de gran caritat é sustentació empero una ni manca, qu’es de gran necesitat, so es un Hospital ó casa hon los pobres ignoscents é furiosos fosen acullits. Car molts pobres ignoscents van per aquesta ciutat, los quals pasen grans desaires de fam, fret e injuries. Per tal, com per sa ignoscentcia é furor no saban guanyar ni de- manar la que han menester per sustentació de llur vida; é per so dormen per los carrers é pereixen de fam é de fret, é moltes los ulls de sa conciencia los fan moltes inguries é enuchs; é malvades persones no habents deu dabant senyaladamntlla hon es troben adormits los nafren é moten alguns é á algunes mefbres ignoscents aonten. E així mateix los pobres furiosos fan dany á moltes persones anant per la ciutat, é aquestes coses son notories á tota la ciutat; perque sería sancta cosa é obra molt sancta que en la ciutat de Valencia fos feta una habitació é Spitall en que semblants folls e ignoscents estiguesen en tal manera que no anaren per la ciutat ni poguesen fer dany nils ne fos fet…

1.2.

LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DE L’ALTRE

Innocents i furiosos foren els primers interns acollits en la nova institució asilar, que al cap de la centúria ja allotjava quasi un centenar d’interns dels dos sexes. Prompte els innocents gaudirien pels carrers i les parròquies de gran popularitat, després de ser abillats amb les senyes d’identitat de la santa casa per tal d’afavorir la commiseració de la gent plana. Pel que fa als furiosos i melancòlics de temperament divers, no tardaren en ser reclutats entre les files ben plenes de l’alteritat. Alguns, com els místics i els esperitats, composaven la imatge més extrema d’un desdoblament esquizoide, quan sentien els seus cossos literalment presos pels esperits o dimonis que personalitzaven la naturalesa altra. D’aquesta manera acabaven amb els llunàtics, possessos i folls tradicionals, que ja compartien el seu estigma de rebuig amb el de les altres categories de proscrits: jueus i marrans; moros i moriscs; esclaus i lliberts; beates, bruixes, heretges, etc. Aquesta variada mescla d’Altres diversos quedava així consolidada com la antítesi del Nosaltres que s’anava construint per a forjar una identitat immaculada des del nou Estat nacional, santificada per la unitat política i religiosa decretada pels Reis Catòlics. Amb el pas del temps, la recentment nascuda Inquisició haurà d’encar- regar-se de dissenyar el perfil dels dissidents de la magna empresa, perfeccionant tot un catàleg d’anomalies molt més complet que el manejat per l’hospital responsable de vetllar per la normalitat. I no ens ha d’estranyar, si considerem la familiaritat amb què els inquisidors freqüentaven l’establiment.

2.

UNA LLARGA I ACCIDENTADA TRAVESSIA

L’Hospital General (1512-1878)

Durant la segona escala d’aquesta navegació tingué un màxim protagonisme l’Hospital General, sorgit en 1512 del reajustament de l’anterior xarxa sanitària al voltant de l’Spital dels Ignoscents. Tanmateix, els alienats que havien donat origen al mític sanatori no eixiren beneficiats amb la fusió, ja que durant quasi cinc segles hagueren de seguir en les mateixes instal•lacions del recinte primitiu. Tot i que la seua població no deixava de créixer fins arribar al mig miliar d’interns durant el darrer terç del segle xix, quan l’amuntegament i les penúries determinaren un trasllat inajornable. Tampoc no trobaren un gran benefici amb el seu pas de l’asil monàstic a l’hospital civil del Renaixement, al qual mai tingueren cap accés, ja que eren atesos en les seues pròpies dependències; llevat dels innocents que eren seleccionats per a treballar en els serveis de l’establiment. D’aquesta manera s’imposà una nova exclusió afegida, més evident en el cas dels pacients furiosos, degradats a un tracte carcerari a càrrec dels sinistres Pares de bojos, juntament amb els reclusos enviats per a la seua observació per part del Sant Ofici.

2.1.

EL MÓN DEL REVÉS

A mesura que la follia amenaçant quedava en lloc segur, la cara més amable dels innocents passava del rebuig a la transgressió festiva, adquirint gran popularitat per les seues intervencions al carrer en cerimònies i carnavals. I sobretot al teatre, on trobaren gran reconeixença quan se’ls assignà el paper de bufons i homes de plaer, arribant a protagonitzar algunes comèdies cèlebres, com Los locos de Valencia, de Lope de Vega, en una època fecunda per al reeixit protagonisme dels bojos literaris.

De tot això, n’hi ha àmplia constància entre els mitjans de comunicació, molt determinada per les revoltes socioculturals de la dècada dels seixanta, amb un impacte ideològic que també va arribar a l'Espanya del franquisme tardà i la Transició, amb particular repercussió en l'univers marginal dels manicomis. En el cas de la psiquiatria valenciana, aquest conflicte va assolir una important ressonància social, sempre condicionada per les particulars circumstàncies històriques, com tractarem d'evidenciar en el següent bloc, fàcil de reconstruir per la proximitat del moment.

2.2.

MALENCONIA, EL MAL D’UNA ÈPOCA

La bogeria, abans desterrada en naus sense rumb i després confinada sota ferros en gàbies, passà prompte a integrar-se en la vida quotidiana de la ciutat a mesura que es normalitzava la seua presència en les comèdies, en les festes populars i en les processons cíviques. L’acedia, o bany del diable, era molt freqüent al retir de la vida conventual, els integrants de la qual eren propensos tant als èxtasis místics com a les possessions diabòliques. Tals excessos eren igualment freqüents als beateris, elegits per les feligreses que buscaven viure lliurement llur espiritualitat, fins i tot amb el risc de patir trànsits i esbalaïments causats per l’emparedament femení. També el mal d’amors fou un dels trastorns més estesos entre els melancòlics del Barroc, particularment entre les dones sotmeses a l’autoritat dels homes, bé marits o confessors —sovint sol·licitadors, una perversa varietat d’abús clerical de poder. Pel que fa a les desviacions masculines, eren agrupades com a sodomia en una versió àmplia del pecat nefand que obsessionava els inquisidors entre les seues mesures de neteja moral. La melangia, concepte recuperat de l’antiguitat clàssica, aprofitava ara per a descriure els diferents rostres de la follia en els tractats de medicina, tot constituint, també, un popular tema d’inspiració en les arts i la literatura universal.

2.3.

COSSOS I ÀNIMES

Durant aquesta etapa precientífica els transtorns mentals foren atesos de la manera empírica, limitant-se els hospitals a satisfer les necessitats de subsistència o assegurar la disciplina custodial mitjançant recursos de contenció física. Els corrents basats en el magnetisme terapèutic i en les localitzacions frenològiques, respectivament, acabaren per confluir a començament del segle XIX donant lloc a la naixent disciplina neuropsiquiàtrica.

SALPAR SENSE RUMB

El naufragi de la institució total (1866-2009)

Després de successius projectes de crear un Manicomi Model a l’altura del digníssim passat de València, la Diputació Provincial va optar pel convent de Santa Maria de Jesús per a un trasllat provisional. Però els interns hagueren de patir més d’un segle d’amuntegament en condicions penoses, des de la reclusió asilar a càrrec de la caritat i la beneficència. Només molt més tard serien assumits per la Seguretat Social, per bé que el desinterès per aquesta àrea de salut sols va poder corregir-se a partir de la Llei General de Sanitat, que el 1986 posava fi al seu abandonament tradicional. Mentrestant, la construcció de l’Hospital Psiquiàtric de Bétera —nascut amb vocació de ser el millor d’Europa— ja havia experimentat un rotund fracàs en topar de cara amb les noves directrius de l’OMS, que qüestionaven el model hospitalocèntric apostant per la intervenció comunitària. El manicomi constitueix així un observatori marginal, fidel testimoni del pas del temps des de la Restauració a la Segona República, i des de la Dictadura franquista a la Transició democràtica. Ja als nostres dies, els representants corporatius commemoraven els “600 anys de solidaritat” sol·licitant la beatificació del Pare Jofré, per tal de buscar en un esplendor remot la legitimitat que sens dubte mancava en el present.

3.

SALPAR SENSE RUMB

El Manicomi de Jesús (1866-1989)

A mitjan segle xix la situació dels malalts mentals havia assolit la seua màxima degradació i abandonament, com a conseqüència de l’empobriment generalitzat del país per les guerres successives i la permanent inestabilitat política al Govern. Després de ser aprovada la Llei de Beneficència de 1849, les diputacions de l’Administració isabelina hagueren d’assumir aquestes competències marginals mitjançant la creació d’alguns centres pilot, seguint els alienistes de França. En aquest sentit foren seleccionades sis ciutats (Madrid, Barcelona, Va- lència, Saragossa, Valladolid i La Corunya) amb l’objectiu d’estimular la resta de províncies; però a final de segle només el manicomi madrileny de Leganés estava en funcionament. Pel que fa a València, foren descartades diverses alternatives proposades pel Departament de Dements de l’Hospital General, on prop de 500 interns malvivien en un amuntegament inajornable per no disposar d’un projecte ben definit. Finalment, s’improvisà la seua instal•lació a Santa Maria de Jesús, un convent franciscà del segle xv que havia estat reconvertit en sederia després de ser desamortitzat. En 1866 començà la rehabilitació amb els malalts més capaços, fins a completar en 1878 un trasllat “provisional” que resultà ser definitiu: el nombre de malalts s’havia triplicat un segle més tard, i seguien sense moure’s del lloc. Mentrestant es projectaren una ambiciosa colònia, un sanatori avantguardista i un complex faraònic que mai no van ser construïts; potser pel temor a enfrontar el repte del nostre digníssim passat. Pel que fa al solar dels Innocents, desaparegué sense quedar-ne cap vestigi, per a erigir-se la Facultat de Medicina sobre el seu mític emplaçament.

3.1.

ENTRE LA CARITAT I LA BENEFICÈNCIA: EL MANICOMI MODEL

La renovada institució asilar havia començat la seua emancipació de l’Hospital General amb una autonomia parcial, degut a les precarietats materials i la manca de recursos. En la pràctica regien l’ordre i els hàbits caritatius de les religioses, que no eren molt diferents als de la beneficència corporativa. Tot açò dificultava la introducció en el sanatori de Jesús del model mèdic i dels avenços de la flamant especialitat psiquiàtrica, nascuda amb el nou segle.

3.2.

SOMNIS I CREACIÓ ARTÍSTICA

La ràpida penetració de la psicoanàlisi i la traducció primerenca de les obres de Freud foren impulsades al nostre país des de la Institución Libre de Enseñanza, propagant-se amb gran interés des de la Generació del 27 gràcies a la proximitat de poetes i neuropsiquiatres. També resultà fructífer el contacte entre artistes de diferents disciplines, fotògrafs i cineastes, motivats per l’inconscient col•lectiu i la creativitat des de les teories psicodinàmiques. Així passava ja a Europa, sobretot entre les files del surrealisme, el moviment dadaista i totes les avantguardes.

3.3.

LA PSIQUIATRIA NACIONALCATÒLICA DEL FRANQUISME

La ràpida penetració de la psicoanàlisi i la traducció primerenca de les obres de Freud foren impulsades al nostre país des de la Institución Libre de Enseñanza, propagant-se amb gran interés des de la Generació del 27 gràcies a la proximitat de poetes i neuropsiquiatres. També resultà fructífer el contacte entre artistes de diferents disciplines, fotògrafs i cineastes, motivats per l’inconscient col•lectiu i la creativitat des de les teories psicodinàmiques. Així passava ja a Europa, sobretot entre les files del surrealisme, el moviment dadaista i totes les avantguardes.

3.4.

CAP A LA REFORMA REPUBLICANA

Una de les primeres mesures implantades pel Govern de la Segona República fou el Decret-Llei de 1931, les bases jurídiques del qual protegien els drets dels malalts i acabaven amb tants anys d’extralimitacions i retràs, substituint els vells manicomis per una xarxa de serveis preventius, assistencials i rehabilitadors. Lamentablement, la Guerra Civil truncà la renovació de les instal•lacions, provocant la massificació dels asils i un greu retrocés en les condicions de vida dels interns per la paralització de qualsevol alternativa reformista.

4.

NAUFRAGI DE LA INSTITUCIÓ TOTAL

El Psiquiàtric de Bétera (1973-2022)

Arribem a la darrera etapa de la nostra navegació, que no per ser contemporània resultà menys convulsa; ja que si el Manicomi de Jesús estava condemnat a fracassar per la improvisació i la manca de mitjans que determinaren la seua provisionalitat, el Psiquiàtric de Bétera fou el producte d’una calculada gestació i va disposar de tots els recursos imaginables. De fet, va ser el projecte assistencial dotat amb el major pressupost, sorgit en plena eufòria dels Planes de Desarrollo Nacional, i no s’escatimà en la despesa per a disposar de la millor infraestructura i la major dotació de recursos i plantilla. Encara que es va arrancar amb un gravíssim error de càlcul, com es pogué apreciar de seguida: quan el fastuós pla fou projectat, les grans institucions multitudinàries estaven desaconsellades per l’OMS des de meitat del segle. A més, el model hospitalocèntric havia quedat en desús atesa la seua ineficàcia terapèutica, tot donant preferència a las tasques preventives i rehabilitadores des de la intervenció comunitària. Qualsevol afany de la Diputació de València per tal de dur endavant aquest ambiciós pla no obeïa per tant als moderns corrents ambientals que s’argumentaven, sinó a un deliri corporatiu que s’obstinava a erigir el millor dels establiments coneguts. Una megalomania autoafirmativa que es sostenia encara sobre la idea del Manicomi Model, malgrat haver estat abandonada des de feia varies dècades.

4.1.

LA CIUTAT OBERTA I ELS SEUS ENEMICS

Els primers anys de l’Hospital Psiquiàtric de Bétera, des de la seua obertura el 1973, estigueren determinats per les dificultats d’adaptació a la realitat d’aquella idíl•lica construcció, que la premsa institucional i els mitjans afins s’ocuparen de promocionar amb un entusiasme semblant. Era la darrera ranera del franquisme tardà i la posada en marxa de l’establiment vingué a coincidir amb els anys de la Transició, que es vivia als carrers com un crit de llibertat, el ressò de la qual també arribà fins al darrer racó dels manicomis. A pesar de que, tant a l’hospital com als pobles veïns, persistien sectors contraris a qualsevol mena d’obertura, en sintonia amb les diputacions, que esdevingueren bastions immobilistes: el bunker barraqueta, segons la denominació de l’època, en plena “batalla de Valencia”.

4.2.

A CONTRACORRENT: PSIQUIATRIA I ANTIPSIQUIATRIA

A final de la dècada dels 60 coincidiren diferents moviments contraculturals i col•lectius underground amb les revoltes del 68 europees i nord-americanes, fins constituir un front social que integrava nombroses protestes revolucionàries. Aquest activisme juvenil arribà també al nostre país coincidint amb els últims anys de la dictadura, integrant-se la denúncia de la violència manicomial entre els principals camps de lluita, que es feren extensius als abusos de la psiquiatria autoritària. Nombroses publicacions, premsa, revistes, llibres i pel•lícules donen compte d’aquella eclosió cultural, l’impacte de la qual tocà de ple en l’experiència de Bétera, constituint un reflex fidel de les tensions socials de l’època.

4.3.

EL DESENCANT

Pocs anys foren necessaris per a constatar una evidència que era molt més difícil de ser assumida: el que estava en crisi era el model segregador i concentracionari, ja que el modern hospital psiquiàtric no es diferenciava gens del manicomi. Llevat en la aparença de ciutat jardí i en el seu il•lusori règim de llibertat, que prompte es va topar amb la realitat quan els pobles veïns s’uniren per a reclamar l’aïllament de l’hospital mitjançant un mur rematat per filferro espinós. La lògica de l’exclusió social mostrava el seu rostre més autèntic, obligant a la Diputació Provincial a eixir de la seua ambigüitat gestora, encara més contradictòria quan va ser aprovada la Llei General de Sanitat. Fins que resultà inevitable executar el tancament definitiu del Manicomi de Jesús, per a iniciar-se a tot seguit un progressiu desmantellament de Bétera. D’aquesta manera la institució total admetia els seu propi fracàs, que era el del model hospitalocèntric, i s’assentaven les bases per a iniciar el retorn dels interns vers la comunitat.