UVCulturaUV Logo del portal

LA NAU DELS BOJOS, UNA ODISSEA DE LA DESRAÓ

Gravat <em>Das Narrenschiff = Stultifera nauis, </em>Sebastian Brant, Publicació Georgius Wolff, París, 1499, col·lecció Biblioteca Històrica Universitat de València
Gravat Das Narrenschiff = Stultifera nauis, Sebastian Brant, Publicació Georgius Wolff, París, 1499, col·lecció Biblioteca Històrica Universitat de València

 

 

A partir de la metàfora nàutica que sintetitza el títol, La nau dels bojos analitza la relació dialèctica entre bogeria i societat, en els més de sis segles que disten de la fundació d’asil original edificada a la ciutat de València en 1409.

 

La primera sala analitza l'etapa relacionada amb els dos primers centres, Hospital d'Innocents i Hospital General, on els malalts mentals van romandre durant quasi cinc-cents anys en un mateix emplaçament urbà, amb lleus modificacions arquitectòniques i canvis en la seua dependència administrativa, mentre es mantenia invariable el règim de custòdia. La segona avança aquesta anàlisi per mitjà dels materials del període contemporani que es va iniciar al final del segle XIX des del manicomi de Jesús, com a pas previ a la inauguració de l'hospital psiquiàtric de Bétera, igualment concebut des de la concentració marginal, que prompte quedaria desfasat quan es va imposar les noves polítiques d'intervenció comunitària del nostre temps.

 

A partir d’aleshores va desapareixent la lògica de l'exclusió basada en el sanatori per a integrar-se els serveis de salut mental dins del sistema sanitari general i l’organigrama protector de benestar social, amb una major participació ciutadana en la rehabilitació psíquica integral. Des de llavors, passa al carrer el debat sobre la malaltia mental i les seues circumstàncies condicionants i es reivindiquen recursos de prevenció i reinserció comunitària, amb una creixent participació ciutadana. També sorgeix un major protagonisme dels pacients a través d'associacions i col·lectius que troben en l'activisme cultural i la creativitat artística la millor ressonància mediàtica i recepció solidària.

 

 

 

 

El mundo bajo la caperuza del loco. Anònim alemà. 357x481.  Aprox. 1600. Germanisches Museum. Nuremberg. 

 

 

 

 

SALA ACADÈMIA: Una llarga i accidentada travessia.

Del mite primigeni a l'exclusió social (1409-1878)

 

1. “Folls, orats e ignoscents”: la fundació d'asil (1409-1512)

Interessa ressaltar en aquesta primera etapa el radical canvi ideològic que es va produir a València: de la demonització tradicional de la bogeria a la posterior santificació. Això va fer possible un canvi d'actituds socials vers el subjecte estigmatitzat, que passaria a ser considerat com a malalt, ja que fins aleshores en cap hospital de la ciutat se l’admetia; aquest rebuig era compartit àmpliament en aquella època, excepte en la cultura i tradicions de l'islam, en què el tracte a l'alienat era més comprensiu i respectuós, concorde a la religió musulmana. D'aquesta manera anirien desapareixent els maltractaments i les expulsions, producte de prejudicis ancestrals i temors magicosupersticiosos sobre possessos i energúmens, per a acollir aquests marginats en institucions d’asil inspirades per la caritat i els valors cristians sota responsabilitat i assistència mèdica. Aquest és, certament, el mèrit més rellevant de la fundació d’asil –més allà d'estèrils discussions sobre la primícia cronològica o exaltacions autocomplaents–, sense oblidar la funció d'ordre públic i protecció social que la naixent burgesia reclamava; perquè d'aleshores en avant la iniciativa pionera de la València baixmedieval seria secundada per molt diverses ciutats entre els regnes hispànics, fins a prendre's com a model d'assistència als malalts mentals en el món occidental i l'Amèrica colonial. Per fer visible la transcendència de la fita fundacional haurem d'intercalar nombroses citacions textuals de diferents fonts, seleccionades per a acompanyar els materials que ens permeten il·lustrar els canvis experimentats en aquest procés, des d'un diàleg entre les dues cultures, ciències i arts.

 

2. “Los locos de Valencia”. Esplendor i declivi a l'Hospital General  (1512-1878)

La segona escala d'aquesta navegació va donar el màxim protagonisme a l'hospital com a escenari burgès d'acolliment de la bogeria, que va arribar a merèixer elogis fonamentats en l'exemplaritat de l'assistència a mesura que avançava la medicina en el trànsit des de l'asil monàstic al modern hospital civil del Renaixement. Amb tot, després d'un primer període de concelebració fundacional, els bojos serien novament marginats i exclosos fins a passar-la negra segles després. Existeix constància documental del procés de canvi i dels avanços en el tracte als pacients, com ho proven testimonis de fonts molt diverses, on també es posa en relleu una visió teatral de la bogeria com a tragicomèdia, una ambivalència que pot rastrejar-se amb gran popularitat entre la gent.

 

Tot i això, no és menys cert que aquesta representació externa, festiva i carnavalesca ocultava una complicitat institucional amb la maquinària repressiva de la Inquisició, que imposava la normalitat dictada pels poders públics en temps en què no era possible ni la menor dissidència religiosa, i les minories haurien de patir la intolerància i la segregació social fins a l’expulsió definitiva o l’extermini: jueus i moriscos, inicialment. També en serien les víctimes propícies bruixes, possessos i fetillers, que anticiparien una vasta nòmina d'heretges, sota la denominació dels quals podia incloure's qualsevol comportament blasfem o heterodox, des de les desviacions en la conducta sexual fins a les creences que pogueren apartar-se del dogma catòlic. Així, s'estendria la persecució inquisitorial sobre humanistes i protestants en els segles posteriors, sense deixar de reprimir altres desvaris espirituals més que sospitosos d'origen psicopatològic, com la proliferació de beates, beguines i il·luminats, que en el clima espiritual de la València del Patriarca, sant Joan de Ribera, va ser causa de reiterats escàndols. Ja durant la Il·lustració, després de la deterioració produïda per la pèrdua dels furs i l'absolutisme borbònic, s’hi van sumar nous dissidents d'un estrat social més culte, sovint entre l'estament universitari, que el Sant Ofici va perseguir amb ferotgia fins ben entrat el segle XIX. Precisament a la nostra ciutat tingué lloc l'últim ajusticiament públic en 1826, quan va ser executat per les Juntes de la Fe el mestre de Russafa Gaietà Ripoll, acusat de deisme. Més de 34.000 persones serien executades al llarg de l’existència del Sant Ofici, especialment entre els segles XV-XVI, que va ser el període més sanguinari, i el tribunal valencià va destacar entre els de major crueltat. Calgué esperar fins a la darreria del segle XIX perquè Freud denunciara que allò que els inquisidors obligaven a confessar amb els seus expeditius mètodes, la psicoanàlisi aconseguia extraure-ho mitjançant el divan i una escolta pacient: els fenòmens de bruixeria i possessió diabòlica guardaven total similitud clínica amb la histèria. 

 

També els malalts mentals van ser víctimes d'aquesta opressió autoritària i excloent, sovint amb la complicitat de la institució hospitalària que assumia la ineficàcia terapèutica amb els interns i en delegaria la custòdia en les expeditives mans del pare de bojos i els seus cruels procediments. Així, fins a suportar la degradació i l'amuntegament inhumà en un tancament que –només al cap de quatre segles al mateix emplaçament primitiu– faria urgent una solució passatgera que resultava inajornable per als cinc-cents pacients que allí malvivien. Les fonts per a visualitzar aquest període procedeixen de camps molt diferents, mèdics, culturals i artístics.

 

 

 

 

Fragment cartell anunciador de la representació "Los locos de Valencia" de Lope de Vega.
Programació Sagunt a Escena, 2011. Direcció: Antonio Tordera

 

 

 

 

SALA ESTUDI GENERAL: Salpar sense rumb: un naufragi anunciat

 

1. El manicomi de Jesús: caritat, beneficència i reclusió durant un trasllat “provisional” (1878-1991)

Es tracta d'un espai que abraça poc més d'un segle, determinat per les urgents circumstàncies que en van condicionar tant l’obertura com el tancament. Va ser concebut per a un trasllat provisional mentre es construïa el manicomi model previst per a cada província, però les successives dificultats van anar generant una inèrcia que el perpetuava a pesar de la progressiva degradació de les instal·lacions, des del principi inadequades i obsoletes. La seua dinàmica de funcionament no va aconseguir tampoc adaptar-se al progrés científic ni a la renovació assistencial dels nous temps, malgrat algunes personalitats de relleu que van formar part de la seua plantilla en els anys joves, per la qual cosa no va aconseguir mai desprendre's d'una aurèola maleïda pel seu caràcter custodi d'asil inhòspit i desgavellat. Sens dubte, constitueix un reflex aproximat de l'endarreriment general del país, molt llastrat per les convulsions polítiques i bèl·liques del segle XIX, que en el seu breu període assistencial coincidiria amb la Restauració monàrquica i l'Espanya del Desastre, el blasquisme, la Segona República i la Guerra Civil, per a acabar mimetitzant-se amb el franquisme; de fet, va aconseguir mantenir-se intacte durant tota la dictadura, fidel a la psiquiatria nacionalcatòlica que l’inspirava i estrany a qualsevol transició democràtica, fins que es va clausurar per enderrocament imminent, ja en els anys noranta. Tot i això, no van deixar de succeir-s’hi lamentables episodis de denúncia pública i escàndols d'abast nacional en revistes de gran tirada, que van reforçar la imatge negativa que sempre ha tingut entre els valencians: un vetust convent medieval on era molt més fàcil entrar que eixir i on els interns sobrevivien en condicions inhumanes, exclosos del mapa ciutadà i amuntegats fins a arribar a la xifra de mil cinc-cents.

 

Si admetem la facilitat de la bogeria per a caricaturitzar les normes i les convencions de qualsevol comunitat, i la utilitat del manicomi com a microcosmos capaç de reproduir les contradiccions en la convivència social del seu temps, no hi ha dubte que aquest període tan transcendental de la nostra història contemporània pot trobar una adequada representació des de la perspectiva de l'univers marginal que proposem. Disposem en aquest sentit d’una diversitat de materials i de fonts que ens permetran fer visible l'artificial frontera de la desraó delimitada per la tàpia que tracta de separar tots dos espais.

 

2. Contracorrent: l'empresa més ambiciosa.

Deliris institucionals: l'hospital psiquiàtric de Bétera (1973). Reforma y contrareforma: canvi de ruta cap a la comunitat

Malgrat el llarg espai de temps que València va haver d'esperar per a disposar d'un establiment psiquiàtric digne, des que un segle arrere s’havia iniciat la política del manicomi model, no va poder ser més desafortunada la iniciativa, perquè en tot just quatre dècades ha quedat en evidència el seu error de plantejament. Certament, aquest hospital de planta moderna que va disposar de tota mena de recursos i instal·lacions per a una previsió de 1.290 places va obrir les portes el 1973, quan l'OMS ja es decantava per centres comarcals preventius i integradors en el si de la comunitat. Així ocorria en els sistemes sanitaris avançats europeus, en què fins i tot es lliurava un tens debat ideològic de qüestionament de la pràctica psiquiàtrica, que culminaria amb la negació del manicomi i l'aprovació de lleis protectores dels drets dels pacients.

 

De tot això, n’hi ha àmplia constància entre els mitjans de comunicació, molt determinada per les revoltes socioculturals de la dècada dels seixanta, amb un impacte ideològic que també va arribar a l'Espanya del franquisme tardà i la Transició, amb particular repercussió en l'univers marginal dels manicomis. En el cas de la psiquiatria valenciana, aquest conflicte va assolir una important ressonància social, sempre condicionada per les particulars circumstàncies històriques, com tractarem d'evidenciar en el següent bloc, fàcil de reconstruir per la proximitat del moment.

 

 

 

 

No copyright, The European Library, Malleus maleficarum, maleficas et earum haeresim framea conterens, ex variis
auctoribus compilatus & in quatuor tomos inste distributus ... Tomus Primus Indices Auctorum, capitum, rerumque non desunt ;
Editio novissima, infinitis pene mendis expurgata, cuique accessit Fuga Daemonum et Complementum artis exorcisticae (etc.),
1669