L'art del còmic ha sabut traure sempre joc del contrast de blanc i negre que la línia de tinta dibuixava sobre el paper. Des que les històries van començar a contar-se amb dibuixos, aqueix negre intens es va convertir en el llenguatge que interpretava la nostra realitat, erigint-se en protagonista absolut fins a trobar un discurs propi, una manera de narrar des de la taca de negre, des de la foscor que amagava un abisme insondable sense color que portava a ignots llocs. Possiblement, un dels grans precursors del còmic va a esser Goya, precisament amb les imatges que va dibuixar en rabiós blanc i negre sobre els desastres de la guerra, obrint un camí d'exploració de temàtiques més inquietants que, des del color, van explorar el més fosc de l'ànima humana, les Pintures Negres. Manuel Gutiérrez i Manuel Romero van imaginar en el seu còmic Goya. Saturnalia com el pintor aragonés es va enfrontar amb les seues pors en la Quinta del Sordo per a crear els seus famosos retaules, precisament simbolitzant en el traç de línia negra tota la força del simbolisme.

Un camí d'exploració simbòlica que té en l'artista Laura Pérez a un dels seus màxims exponents. Si obres com a Ocultos o Tótem deixaven patent el seu interés pels racons de la estranyessa, Espanto aconsegueix sintetitzar l'essència absoluta de la força de la línia negra que amaga infinites històries. Imatges que connecten amb Goya en la seua capacitat pertorbadora, en aqueixa bellesa que transita la frontera indefinida entre el bell i l'espantós, que ens atrau sabent que caurem en l'abisme.

Dues obres que dialoguen entre si sobre l'atractiu de la línia de tinta i les seues possibilitats per a evocar el més amagat de la humanitat, des del passat fins al present, aprofitant el còmic com a connexió narrativa.

Goya. Saturnalia, de Manuel Gutiérrez i Manuel Romero. Cascaborra Ediciones, 2022

Espanto, de Laura Pérez. Astiberri, 2022