El temps suspés: els camps de persones refugiades palestines al Líban un projecte de comunicació social per a apropar a la població general, tan joves com gent gran i sense distinció de sexe o procedència la realitat de la població, majoritariament palestina, que hi viu als camps de refugiats per a persones refugiades palestines al Líban.
La proposta té com a eix principal una exposició fotogràfica del fotoperiodista Germán Caballero al voltant de la qual gira la resta del projecte: projeccions de pel·lícules o documentals i taules rodones.
El poble palestí viu en una situació de diàspora continuada des de fa més de setanta anys. El 1948 va ser l’any de creació de l’Estat d’Israel, però també va ser l’any de la Nakba (“catàstrofe” o “desastre” en àrab) palestina. Unes 750.000 persones palestines van ser expulsades de les seues cases i terres mitjançant un procés que ara anomenem de neteja ètnica. Segons els últims estudis, 615 localitats palestines van ser esborrades del mapa i/o van ser buidades de la seua població nativa palestina. Aquest fenomen no va ser casual; el moviment sionista, que no representava ni representa el judaisme ni les persones jueves, portava colonitzant Palestina des de finals del segle XIX. En eixe moment Palestina pertanyia al Sultanat Otomà, però amb la derrota d’aquest en la Primera Guerra Mundial, el Regne Unit va incoporar Palestina al seu imperi i va donar suport al sionisme. Després de la Segona Guerra Mundial, el Regne Unit va decidir abandonar Palestina, l’ONU va intervindre i aquest va ser el context adient que el moviment sionista portava dècades esperant per crear un Estat colonial exclusivament o majoritàriament jueu en el màxim territori possible de Palestina. Aquest va ser el motiu principal de la Nakba.
Així, la major part de les persones palestines -musulmanes, cristianes o de cap religió- es van convertir en refugiades. Van quedar dispersades en uns 40 camps instal·lats provisionalment als països àrabs propers de Líban, Transjordània -després Jordània- i Síria, així com a Cisjordània -incloent Jerusalem Est- i a la Franja de Gaza, els dos únics territoris de Palestina que no van ser ocupats per les forces sionistes-israelianes l’any 1948 i que van quedar fins el 1967 en mans transjordanes i egípcies, respectivament. D’aquesta manera, des del 1967, Cisjordània, la Franja de Gaza i els seus camps de refugiades i refugiats estan sota ocupació militar i sota colonització de l’Estat d’Israel, el qual continua buscant el màxim de territori amb el mínim de població palestina i va aconseguint que -com va escriure el poeta palestí Mahmoud Darwish- “la terra es faça més estreta” per al poble palestí. En definitiva, aquesta és la situació d'una població en situació de refugi més duradora en la història contemporània.
Actualment l’UNRWA (l'agència de l’ONU creada el 1949 per atendre les necessitats de les i els refugiats palestins i que hui esdevé fonamental per proveir d'educació i alimentació a aquesta població) ofereix assistència a més de 5.000.000 de persones palestines. La diàspora palestina en tots aquests anys les i els ha dispersat per tot el món, més enllà del països del Llevant Mediterrani.
Es considera refugiat o refugiada palestí a les "persones que vivien de forma habitual a Palestina entre l'1 de juny de 1946 i el 15 de maig de 1948 i que van perdre la seua casa així com el seus mitjans per viure com a resultat del conflicte del 1948". Actualment també es considera refugiat o refugiada palestina les i els descendents d'aquestes persones que no han pogut retornar al seu lloc d’origen. Tot i que l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar a través de la seua Resolució 194 de l’11/12/1948 que les persones refugiades tenien i tenen dret al retorn a les seues cases, des del mateix 1948 l’Estat d’Israel s’ha negat a complir amb aquest dret.
Una de les primeres manifestacions de resistència simbòlica a la Nakba dutes a terme per les i els refugiats palestins va ser la designació de noms dels nous barris, carrers o seccions dels camps de persones refugiades. Per exemple, aquest va ser el cas, entre d'altres, del camp de Xatila, al Líban, on diversos noms relatius a la seua ordenació interna remetien a les localitats palestines d'on provenien les persones palestines desplaçades. Igualment, a partir del 1948 es va estendre el costum d’anomenar moltes xiquetes palestines amb el nom de municipis palestins com Baysan, Haifa, Safad, Jafa, Jenín o com la mateixa Palestina (en àrab Falastin o Filastin).
la va obligar a fugir a Líban junt al seu marit. Aquest la va abandonar quan a ella li van detectar un càncer de pit.
El seu fill ha superat un tumor en la gola però ara no pot parlar i ella a soles trau endavant a la seua família fregint peix
en una tenda del camp de refugiats de Burj El-Barajneh, Beirut, 2020 © Germán Caballero
En aquest context, les i els refugiats vivien "esperant" la tornada. Aquest període, aquesta espera, es considerava un "temps suspés", però conforme passava el temps va començar a esdevenir una provisionalitat inacabable, un "present etern". La Nakba no només hi era present, sinó que era "el present".
En concret, el Líban va ser el lloc d'arribada de moltes i molts refugiats palestins el mateix any de la Nakba. Cal destacar que el Líban era i és el país amb més diversitat religiosa del Llevant mediterrani. Durant l’etapa de la Nakba i a dies d’ara existeixen entre 15 i 20 grups religiosos rellevants diferents, la majoria islàmics i cristians. Els més nombrosos eren i són l'islam sunnita, l'islam xiïta i el cristianisme catòlic maronita. L'equilibri de poders entre ells era fràgil i problemàtic, ja que el colonialisme francès del Mandat (1923-1946) va desenvolupar diferents estratègies per aprofundir en les seues divisions i va afavorir els sectors cristians. Siga com siga, en aquest país, les i els refugiats palestins han jugat un rol decisiu en la seua construcció política i social des de la Nakba. Els camps de refugiats i refugiades provisionals prompte van passar a ser permanents. De les tendes de campanya al ciment per a una situació que se'ls va plantejar com a provisional i que encara hui perdura sense perspectiva de millora.
i la ona expansiva de l’explosió d’agost al port de Beirut va fer que s’afonara, camp de refugiats de
Burj El-Barajneh, Beirut, 2020 © Germán Caballero
Els palestins i les palestines del Líban no han arribat mai a ser considerats ciutadans i ciutadanes de primera com la resta de persones libaneses. Han desenvolupat un paper fonamental en el país -moltes vegades com a mà d'obra barata- i van tindre un paper destacat en la Guerra Civil Libanesa (1975-1990). Tanmateix, van pagar molt car veure’s involucrats i involucrades en aquest conflicte bèl·lic. Milers de persones palestines refugiades van ser assassinades durant la guerra, i van patir atrocitats i massacres com les de Karantina, Tel al-Zaatar i la més coneguda, la de Sabra i Xatila del 1982. Es calcula que, durant tres dies, milers de civils palestins van estar assassinats a Sabra i Xatila a mans de paramilitars d’extrema dreta de la Falange Libanesa amb la connivència de l'exèrcit d'Israel.
A més a més, les i els refugiats palestins al Líban necessiten un permís de treball per a poder accedir al mercat laboral (i moltes persones no poden pagar-lo) i tenen vetades 70 professions reservades per als libanesos i les libaneses. Tampoc tenen accés a un passaport o a la nacionalitat libanesa, i únicament tenen un document de viatge amb el títol en àrab i anglès de "travel document for palestinian refugees in Lebanon". Amb tot això, l'accés a l'educació i a la sanitat públiques està imitada a la proporcionada per l’UNRWA i la precarització generalitzada que pateixen els i les impedeix en molts casos poder accedir a estudis superiors.
Els camps per a persones refugiades són hui en dia barris precaris dins de les ciutats libaneses, una mena de guetos on s'amunteguen milers de persones en condicions infrahumanes sense accés a aigua potable. Els camps, originalment pensats per a les palestines i palestins de manera temporal, són hui poblats també per persones refugiades sirianes que es refugien de la guerra al seu país i d'altres nacionalitats vulnerables al Líban com persones arribades de Bangladesh que no poden pagar un lloguer fora dels camps.
Els espais dels camps són els mateixos que quan van construir-se, ja que les delimitacions originals no s'han modificat. Tanmateix, la població hi habita s'ha multiplicat. Per exemple, el camp de Xatila a Beirut va ser dissenyat el 1949 per a 500 unitats familiars i el 2018 l'habitaven, segons l’UNRWA, més de 10.000 persones. El camp de Burj al Barajneh va ser creat el 1949 per a 3.500 persones i actualment l'UNRWA calcula que hi viuen quasi 20.000 persones. Tot açò ha generat un creixement vertical sense cap planificació urbanística, sense espais verds o zones d'esplai per xiquets i xiquetes o per fer esport, a més de la manca d'infraestructures bàsiques no només d’aigua potable, sinó també de gestió d'aigües residuals o d’una xarxa d’enllumenat.
En aquestes condicions de vida, els problemes són molts i molt diversos. La manca d'infraestructures bàsiques i l'amuntegament provoca problemes de salut físics i mentals per a la població. D’altra banda, la falta de formació superior de molta d'aquesta població així com la prohibició de moltes professions per a les i els palestins o directament de totes (excepte treballs de neteja o relacionats amb treballs agrícoles per persones sirianes) genera precarietat i pobresa. També és molt notòria la desesperació de la gent jove davant d'aquestes realitats, situació que els i les aboca a l'emigració o a problemes cada vegada més presents als camps com els relatius a la drogaddicció.
Igualment, les desigualtats de gènere també estan presents. Generalment, les dones s’ocupen dels treballs reproductius i domèstics i els homes del treball remunerat. També existeixen grans desigualtats entre dones i homes als espais públics o als càrrecs polítics i socials dels camps, majoritariament ocupats pels homes.
Un dels punts més perillosos als camps és la xarxa d'enllumenat, precària i caòtica. Els cables de tota mena pengen per totes bandes i molt a sovint provoquen explosions, incendis i electrocutaments mortals a la població dels camps. Un altre és la precarietat dels habitatges, construïts molts d'ells no per professionals de la construcció, sinó per les mateixes persones que busquen refugi i no tenen alternativa. Açò genera accidents per afonaments parcials o totals dels habitatges.
Totes les franges d'edat pateixen precarietat als camps: la gent gran no té pensions o subsidis públics i ha de treballar o viure de familiars més joves.
Les tensions polítiques internes als camps també generen situacions de perill entre la mateixa població que l'habita. Actualment, la seguretat dels camps està en mans de milícies palestines, excepte al camp de Mieh Mieh. La majoria de camps tenen accés obert, però al sud del Líban els camps propers a Saida i Tir estan tancats amb controls de l'exèrcit libanès. Ocorre el mateix al nord al camp de Nahr el-Bared a Tripoli.
En l’actualitat, la situació econòmica i social als camps de refugiats per a persones palestines al Líban és extremadament difícil, com en alguns sentits ho és també a la resta del Líban. Són moltes les causes recents.
En primer lloc, la inestabilitat política és constant des que el govern triat a les urnes -amb el primer ministre Rafiq Hariri al capdavant- va dimitir en bloc el 29 d'octubre de 2019 després de setmanes de protestes als carrers amb un massiu seguiment. Un govern provisional de tecnòcrates va agafar el poder amb la figura de Michel Aoun com a president per a tornar a alçar-ho, però després de l’explosió al port de Beirut de 2020 i amb una precària situació econòmica va dimitir. Finalment l’octubre de 2020 novament Rafiq Hariri va tornar al poder tot i haver-hi fortes protestes als carrers.
En segon lloc, la crisi econòmica és dramàtica. La lliura libanesa ha perdut gran part del seu valor respecte al dòlar nord-americà, moneda en la qual es paguen les importacions, el que ha generat un encariment dels productes bàsics i hiperinflació, deixant al 50% de la població en situació de pobresa i amb un 35% de taxa d’atur.
En tercer lloc, existeixen problemes socials derivats de la gran acollida de centenars de milers de persones refugiades sirianes -algunes fonts parlen de més d’un milió-.
I per últim, més recentment, l'epidèmia de COVID-19 i les seues conseqüències socioeconòmiques sobre la població més feble, així com l'explosió del port de Beirut d'agost del 2020 han apuntalat aquesta situació d’inestabilitat, inquietud i tensió. Si la situació del Líban en general és molt complicada, la dels camps és dramàtica.
Jorge Ramos Tolosa, professor i doctor d'Història Contemporània de Universitat de València (la seua tesi doctoral va tindre Menció Internacional i va rebre el Premi Extraordinari de Doctorat) i autor de “Los años clave de Palestina-Israel” (Marcial Pons, 2019), “Palestina. Una història essencial” (Sembra Llibres, 2020) i “Una Historia contemporánea de Palestina-Israel” (Los Libros de la Catarata,2020)
