ACTIVITATS COMPLEMENTÀRIES
1: INSCRIPCIÓ VISITES GUIADES
2: TAULES REDONES. Cicle "Manuel Sanchis Guarner: València 1972. 50 anys després"
El 1972, Manuel Sanchis Guarner va editar el seu llibre La ciutat de València. Síntesi d’Història i Geografia urbana (Cercle de Belles Arts, València). Aquest llibre va canviar la percepció que fins al moment es tenia de l’evolució urbana i del patrimoni de la capital valenciana. La publicació va obrir una etapa fructífera d’estudis moderns i avançats sobre arquitectura, arqueologia, geografia urbana, història, literatura i, fins i tot, festes i tradicions, que va tenir el llibre de Sanchis Guarner com a revulsiu immediat. A més, l’obra va obrir un corrent d’estima envers una ciutat que calia conservar i protegir de la destrucció.
En fer cinquanta anys d’aquella publicació, mereix la pena donar a conèixer a les noves generacions no només la figura del mestre Sanchis Guarner i la seua obra, sinó també la ciutat de 1972 on va escriure aquest llibre fonamental. Com era la ciutat de 1972 i com ha canviat? Quins eren els temes urbans i socials més rellevants en aquells moments? Per què Sanchis Guarner va escriure un llibre com aquest?
Per tal d’entendre l’aportació bàsica de La ciutat de València. Síntesi d’Història i Geografia urbana ens cal saber com era aquella ciutat i quins eren el seus problemes destacats. L’exposició intenta transmetre un paisatge i una vivència que pot sorprendre a molts dels actuals habitants de València. Alhora, ofereix claus interpretatives per tal de descobrir la seua evolució fins a la situació actual i mostrar dinàmiques urbanes i constructives que en aquell moment s’estaven produint. El títol de “Cap a la ciutat monstre” recull una conferència que, justament el 1972, pronuncià l’arquitecte Salvador Pascual Gimeno i on advertia del destí que esperava a la ciutat en cas de no donar-li la volta a les dinàmiques urbanitzadores i destructores dels anys 60, dinàmiques a les quals el mateix Salvador Pascual havia contribuït.
Sanchis Guarner escriu el seu llibre en un moment en què la ciutat de València començava a intuir els efectes del “desarrollismo” i la urbanització desaforada emanada d’un pla general, el de 1966, molt discutible, adaptat al Plan Sur de desviament de la llera del Túria després de la riuada de 1957. En definitiva, els grans temes de debat del moment mostren els problemes que aquesta dinàmica ja estava comportant: la urbanització del Saler i l’afectació a la Devesa i l’Albufera, la possible conversió del llit del Túria en autopista ràpida de comunicació i la destrucció del centre històric. La construcció del nou llit del Túria (derivada del Plan Sur, inaugurat precisament el 1972) ja havia mostrat les conseqüències que qualsevol d’aquestos projectes podia reportar a la ciutat.
BLOC 1
La ciutat de València, al voltant dels anys 70, era una ciutat molt diferent de l’actual. Gràcies a nombrosos testimonis gràfics i audiovisuals d’aquells anys, podem endinsar-nos en una experiència sensorial per a reviure aquella capital de fa mig segle. Els automòbils com a nous protagonistes de l’espai urbà, la presència del general Franco i del seu règim, la celebració d’Iberflora, les obres associades al Plan Sur, les falles del moment, els inicis del desenvolupament turístic, les primeres preocupacions per les conseqüències sobre la naturalesa del desenvolupament econòmic i urbà, apareixen als reportatges oficials d’actualitat o en testimoniatges privats familiars.
BLOC 2
Com era aquella València del 1972? Algunes comparacions ens permetran apropar-nos a la realitat del moment. Les diferències entre el cost d’alguns productes han de ser posades en relació amb els salaris del moment i amb la carestia de la vida, però d’altres ens permeten fer-nos una idea de com era aquella ciutat respecte de l’urbs actual.
“Cap a la ciutat monstre” fou una frase pronunciada el 1972 per l’arquitecte Salvador Pascual Gimeno en una conferència sobre el futur de València. Per bé que Pascual havia contribuït a la situació que ara denunciava amb algunes de les seues creacions, la frase defineix perfectament la sensació que en aquells moments es tenia a València després de l’operació de construcció del Plan Sur i els projectes gegantins que la ciutat tenia a la vista.
La ciutat de València durant els anys 70 i avui. Les diferències entre les imatges aèries mostren l’evolució de l’espai urbanitzat i algunes de les zones on els canvis han estat més evidents: l’antiga llera del riu Túria, el centre històric, l’horta, els nous carrers i avingudes... La transformació de l’espai urbà és evident.
En la frase de Salvador Pascual Gimeno sobre el perill que València esdevingués una ciutat monstre pesaria sens dubte l’experiència de l’obra del Plan Sur de València durant els anys seixanta, amb la construcció del nou llit del Túria. Aquesta obra, que canvià per a sempre el paisatge de l’horta meridional de València, es desenvolupà amb unes grans afeccions territorials, procediments constructius i destructius expeditius, un gran control social dels afectats i un llenguatge tecnocràtic que justificava l’operació.
Com havia de ser la València de 1985: una ciutat monstre? Entre el mes de maig de 1968 i setembre de 1970, la revista Gaceta Ilustrada, editada a Barcelona, publicà una sèrie de reportatges sobre com serien determinades ciutats espanyoles vers 1985. Mario Gaviria, Françoise Sabbah i Juan Manuel García Morales es feren càrrec dels textos i de la coordinació, mentre Antonio H. Palacios realitzà els dibuixos que il·lustraven els reportatges amb fotografies de Calderón. En concret, el corresponent a la ciutat de València aparegué en setembre de 1968. El dossier reflectia pràcticament tots els projectes urbans en marxa, els integrava en un discurs modernitzador i plenament coherent amb l’esperit “desarrollista” d’aquells anys i els representava amb il·lustracions futuristes que ens permetien fer-nos una idea de com seria la ciutat si aquests projectes eren duts a terme. El títol de l’apartat que presentava el projecte d’una autopista que discorria pel llit del Túria l’elogiava sense embuts: “el camí de l’aigua fet camí de gasolina”.
Un clar antecedent de la ciutat monstre. Un avis que alguns van saber llegir.
BLOC 3
La València de 1972 mostrava dues cares ben distintes. Per una part, la propaganda del règim franquista no deixava d’insistir en una imatge social tradicional, nacional-catòlica, evolucionada en matèria econòmica però ancorada als mecanismes de control de la dictadura. Per altra banda, creixia una expressió artística insurgent i de llenguatge formal trencador, que pretenia expressar el seu rebuig a la política del moment i a la falta de llibertats a Espanya, testimoni del qual són algunes de les peces que ací es presenten. Rememorem amb aquesta secció la celebració a València, del 8 al 17 d’abril de 1972, de la VII Fira Espanyola d’Art en metall, on es donaren cita algunes de les obres més innovadores del panorama escultòric del moment. Tan sols un mes després, del 22 al 28 de maig, tingué lloc a València el VIII Congrés Eucarístic Nacional, presidit pel general Franco i els aleshores prínceps d’Espanya. Dues maneres de viure Espanya.
BLOC 4
El Pla General de 1966. València disposà d’un primer pla general d’ordenació urbana el 1946. Vint anys més tard, el 1966, s’aprova un nou pla general que integrava la Solució Sud del nou llit del Túria arran de les inundacions de 1957. Aquest pla tingué un gran impacte territorial, augmentà notablement el sòl qualificat com urbà i urbanitzable i projectà una gran infraestructura viaria. La seua herència, en forma de densificació i expansió urbana, congestió i dèficit d’equipaments, perviurà fins als ajuntaments democràtics de 1979 i el nou pla general de 1988. I fins i tot sobreviu en l’actualitat alguna de les seues indicacions.
Tres foren els grans debats del moment: la urbanització del Saler, la conversió de l’antic caixer del Túria en una autopista i la progressiva destrucció del centre històric de la ciutat.
El Pla Especial d’Ordenació de la Devesa del Saler. Encara que el Pla Especial és del 1965, no serà fins al 1967 que s’adjudicaran els primers treballs. El pla consistia en la construcció d’un passeig marítim de 2.600 metres de longitud, la divisió de més d’un milió de metres quadrats d’espai natural en 1.076 parcel·les per a construccions privades, la planificació de 32 hotels de luxe i altres 160 de menor categoria, 3.000 apartaments i 6.000 vivendes en nuclis costaners, un port, heliport, pavelló de congressos, instal·lacions esportives, escoles, capelles, estacions de servei i zones comercials i recreatives. Per tal de crear-hi un accés, es construí l’autopista del Saler, encara en ús, de 7,6 km de longitud i uns 35 metres d’amplària, així com un Parador Nacional i un camp de golf.
Aquest projecte suscità l’oposició, ja el 1970, de la Facultat de Ciències de la Universitat de València, d’organitzacions com l’Associació per a la Defensa de la Naturalesa (ADENA), del naturalista Félix Rodríguez de la Fuente, de col·lectius ciutadans i d’alguns mitjans de comunicació. Malgrat tot, la urbanització tirà endavant, bé que no al ritme volgut, fins que va poder ser paralitzada ja amb els ajuntaments democràtics.
L’autopista pel riu. Des de 1958, ja s’havia proposat la conversió del vell llit del Túria en una artèria de comunicació relacionada amb la construcció d’una altra nova llera, gràcies al conegut com Plan Sur. Es tractava d’ocupar l’antic caixer amb una autopista de cota inferior a la de la resta de la ciutat, que havia d’unir Madrid i Alacant amb Barcelona i amb l’aeroport, el port i el Saler. El pla preveia un vial de quasi 30 metres d’amplària amb fins a sis carrils i enllaços a diferent nivell per a connectar amb els carrers de la ciutat. La forta oposició ciutadana (“El llit del Túria és nostre i el volem verd”) i, en especial, del diari Las Provincias, va fer que ja en 1973 es reconsiderara aquest destí des de les més altes instàncies governamentals. El 1976, per fi, es produïa la cessió de l’antic llit del Túria a la ciutat.
La destrucció de la ciutat històrica. L’escassa protecció que els diferents plans urbanístics de València atorgaren al centre històric, junt a la falta de sensibilitat social i el predomini d’un urbanisme depredador, feren que després de la Guerra Civil espanyola començara un procés de destrucció patrimonial del paisatge històric urbà heretat. Només entre 1950 i 1980 desapareixeran al centre de la ciutat mig centenar d’edificis d’alt valor. Palaus, convents, esglésies, casernes, hospitals, capelles, col·legis, casalots..., però també places i carrers medievals i, fins i tot, teatres, magatzems i edificis de finals del xix i principis del xx, cediren el seu espai a construccions modernes despersonalitzades i en ocasions desproporcionades per al seu entorn urbà, així com a carrers adaptats als automòbils.
BLOC 5
Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981) fou l’autor d’un llibre, La ciutat de València. Síntesi d’Història i Geografia urbana (1972, Cercle de Belles Arts), que pot ser contemplat com una reacció davant dels perills que amenaçaven la València de finals dels anys seixanta i principis dels setanta del segle xx. La seua obra, publicada en valencià, despertà la consciència urbana en amplis sectors socials i especialment en homes i dones professionals de la geografia i de l’arquitectura. Aquest llibre no sols permeté donar a conèixer a molts habitants la història de la seua pròpia ciutat, sinó que alertà dels greus perills que corria el seu patrimoni cultural i va fer visibles matèries vinculades a la història de València com ara l’arquitectura, l’arqueologia, l’etnologia, les tradicions, la literatura, el folklore i l’evolució dels corrents artístics.
Manuel Sanchis Guarner fou un destacat filòleg i escriptor, format en l’entorn docent de Menéndez Pidal. Exiliat i represaliat per la seua condició de militar de l’exèrcit republicà, no pogué accedir a la universitat fins als anys seixanta i com a professor no numerari, aconseguint la plaça de catedràtic en 1979. Els seus treballs sobre la llengua dels valencians ajudaren a la seua dignificació social, però també va ser un enamorat de la ciutat de València, on havia nascut un 9 de setembre de 1911 al carrer de l’Almoina. L’any 1971, la seua candidatura al càrrec de cronista de la capital valenciana fou rebutjada per 10 vots a favor i 15 en contra per part dels regidors de l’Ajuntament franquista. Al desembre de 1978, aquest home de bé, de cultura i diàleg a qui la ciutat de València deu tant, rebé a casa seua un paquet bomba per part de grups de la ultradreta i anticatalanistes que, per fortuna, no va arribar a esclatar. La seua obra sobre València perviu com una peça essencial en el coneixement del passat i de la geografia urbana de la capital valenciana.
