Un estudi internacional recent revela noves troballes sobre el comportament del microquàsar SS 433, un dels sistemes estel·lars més exòtics coneguts a la galàxia. La investigació, publicada en la prestigiosa revista Nature Astronomy i liderada per Jose López Miralles, antic membre del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i actualment, científic d’operacions espacials en l’Agència Espacial Europea, compta amb la participació de Manel Perucho Pla i José María Martí, professors i investigadors del Departament d'Astronomia i Astrofísica i de l’Observatori Astronòmic de la UV, i de David Vallés Pérez, membre del mateix departament durant l’estudi.
Els microquàsars són sistemes estel·lars binaris (dues estreles que orbiten juntes), en què una d'aquestes és un objecte compacte (un forat negre o una estrela de neutrons) que captura matèria de l’altra companya. Aquest procés forma un disc d’acreció al voltant de l’objecte compacte que emet un parell de potents dolls de plasma a l'espai, també coneguts com a jets, que actuen com a acceleradors còsmics de partícules. L'ejecció d’aquests fluxos de partícules és la conseqüència més espectacular de la transferència de matèria entre els dos cossos, provocada per la interacció entre la gravetat, les partícules i els camps magnètics.
El cos celeste objecte d'estudi presenta dos dolls potents. El treball té l'objectiu d'establir una possible connexió entre la topologia del camp magnètic i la naturalesa (contínua o discreta) dels dolls. D'aquesta manera, “ofereix una solució factible a un comportament complex que encara no s'havia pogut explicar”, apunta Manel Perucho. “La formació d’aquests jets és un dels fenòmens més energètics de l’univers”, destaca Jose López Miralles. Tanmateix, encara hi ha interrogants sobre quin origen i evolució tenen. “El microquàsar SS 433 és un laboratori natural excepcional per a respondre aquest tipus de preguntes”, indica.
“Al centre del microquàsar hi ha un sistema binari format per una estrela activa i un forat negre”, assenyala Manel Perucho. “El forat negre”, afig, “atrau les capes externes de l’estel que arriben a la seua zona d'influència gravitatòria. En aquest procés es forma un doll de plasma que es propaga fins a escales de desenes d'anys llum, interacciona amb la resta de la supernova que va originar el forat negre i genera una estructura coneguda com a nebulosa del Manatí”, que es troba a uns 18.000 anys llum de la Terra, en la constel·lació de l'Àguila.
Revelen nous detalls sobre els dolls relativistes en SS 433
Mitjançant simulacions numèriques d'última generació que modelen l'evolució dels camps magnètics del doll, realitzades en potents superordinadors dins de la Xarxa Espanyola de Supercomputació, el treball evidencia que la topologia del camp magnètic observada pot sorgir de manera natural a partir de col·lisions entre ejeccions de matèria expulsades amb velocitats lleugerament diferents. Les interaccions es donen en escales inferiors al parsec, una unitat sovint utilitzada en astronomia que és equivalent a 3,26 anys llum. Aquestes interaccions també originen la formació de nòduls de plasma més massius, dinàmicament més estables i, per tant, amb més probabilitat de propagar-se a majors distàncies sense desintegrar-se. “Per a dur a terme aquestes simulacions, s'han utilitzat 4 milions d'hores de CPU”, destaca Jose López Miralles.
La investigació “demostra, una vegada més, que les simulacions numèriques representen el laboratori en el qual poder acostar-se a entendre fenòmens i esdeveniments que sense aquestes serien intractables”, infereix José María Martí. Així mateix, l'anàlisi “aporta una explicació possible al comportament de l'objecte SS 433 en una regió en què es produeixen canvis significatius, tant en l'orientació del camp magnètic que podem observar com en la dinàmica del sistema”, agrega.
El marc per a entendre nous enigmes
L'equip d'investigació conclou que els resultats brinden una explicació plausible i coherent a un conjunt d’observacions del microquàsar estudiat. A més, la recerca “obri la porta a aplicar aquestes idees a l’anàlisi d’altres sistemes i pot ajudar a entendre alguns dels fenòmens més extrems de l’univers”, apunta Jose López Miralles. Continuar treballant en el marc iniciat, afig l’equip, “serà fonamental per a comprendre com es propaguen els dolls d'aquesta enigmàtica font galàctica”.
Manel Perucho és el director del Grup d’Investigació Astrofísica Relativista i d’Altes Energies de la Universitat de València i José María Martí és també membre de l’equip. La recerca s’ha dut a terme dintre de la tesi doctoral de Jose López Miralles, que actualment treballa al SSC Space Netherlands com a científic d'operacions espacials per a l'Agència Espacial Europea.
Referència del article: López-Miralles, J., Perucho, M., Vallés-Pérez, D., Martí, J. M., Bosch-Ramon, V., Miller-Jones, J. C. A., Motta, S. E., Migliari, S., Marshall, H. L. (2026). “Magnetic field topology and colliding discrete ejecta in the precessing jets of SS 433”. Nature Astronomy. https://doi.org/10.1038/s41550-026-02922-6
