El passat dimecres 4 i dijous 5 de febrer es van celebrar les jornades que tancaven el cicle Arxius, investigació i patrimoni científic: una mirada des de la història de les ciències, organitzat per Francesca Antonelli, Ximo Guillem-Llobat i Luz Narbona. La trobada va reunir historiadors, arxivers i professionals de museus i del patrimoni, i es va celebrar a l’Institut Interuniversitari López Piñero-UV.

El seminari inaugural del dimecres va anar a càrrec de Jaume Sastre, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, que va presentar “Catalunya, la fàbrica d’Espanya”. El doctor Sastre va analitzar els usos polítics del passat industrial centrant-se en aquesta exposició, entesa com un laboratori cultural on es construïren narratives històriques amb efectes polítics. L’exposició no sols difonia coneixement, sinó que també pretenia produir una realitat històrica, amb la idea central que Catalunya fou el motor de la industrialització d’Espanya.

En l’exposició no només es seleccionaren objectes i documents, sinó que es va desenvolupar una investigació pròpia, s’elaboraren estadístiques, mapes i textos divulgatius que sintetitzaven una interpretació del procés d’industrialització des d’una òptica nacionalista. Sastre explicà que la mostra defensava que la revolució industrial havia fracassat a Espanya, però havia triomfat a Catalunya gràcies a l’esperit emprenedor de la burgesia catalana. Els efectes de l’exposició transcendiren l’espai museístic, ja que el relat es difongué mitjançant catàlegs, materials educatius, mitjans de comunicació i discursos polítics, contribuint a fixar un marc interpretatiu consensuat sobre la industrialització catalana. Per això, l’exposició és un exemple de com la història pública institucional no sols analitza el passat, sinó que el configura activament i estableix els límits del debat històric i polític sobre industrialització, identitat nacional i modernitat.

El dijous 5, les jornades es dividiren en dues seccions temàtiques al matí: la primera dedicada a història pública i museus, i la segona a història pública i arxius.

La primera ponent fou María Ángeles Calabuch, que presentà el funcionament i els objectius del Museu de la Paraula de Banyeres de Mariola, situat en un municipi de l’interior de la província d’Alacant. Explicà com la memòria oral esdevé patrimoni històric per tal que cap història es perda. El museu té quatre objectius estratègics, entre els quals destaca evitar la pèrdua del patrimoni intangible i crear un arxiu audiovisual públic. Els projectes solen adreçar-se principalment a persones majors, al voltant dels 70 anys, però recentment s’ha impulsat una iniciativa per incloure també els joves. La seua missió és conservar i difondre la memòria col·lectiva, recordant que cada història forma part del relat compartit. Per al museu, preservar aquests testimonis mitjançant la història oral és sembrar futur.

A continuació, José María Candela presentà algunes exposicions de L’ETNO, Museu Valencià d’Etnologia, fundat l’any 1982 i dedicat a la divulgació i conservació de la cultura valenciana. El museu aposta per un model de museu social, que supera el concepte tradicional per esdevenir un espai de reflexió crítica i de diàleg entre passat i present. Una de les exposicions amb més èxit mostrava la introducció del franquisme en la vida quotidiana a través d’objectes comuns. Una altra exposició destacada fou “228 Paterna”, que abordava com els familiars dels 2.282 afusellats entre 1939 i 1956 a Paterna preservaren el record dels seus éssers estimats mitjançant objectes personals. També es mostrava com la recuperació de les fosses ha permés exhumar no sols els cossos, sinó també la roba i altres objectes que aporten informació sobre les seues vides. L’exposició parlava tant dels morts com dels vius, i convertia el cementeri de Paterna en un espai de memòria activa.

La sessió continuà amb Anyely Marín, de la Universitat Autònoma de Barcelona, que presentà la comunicació Falsos amics entorn del Museu Etnològic i de Cultures del Món. Analitzà les dues seus del museu: la de Montjuïc, dedicada a la cultura catalana des d’una perspectiva etnològica, i la de Montcada, centrada en les cultures del món, distribuïdes en quatre àrees (Oceania, Àfrica, Amèrica i Àsia). Tanmateix, Europa no hi apareix representada, fet que pot respondre a una visió eurocèntrica implícita. Segons la Dra. Marín, el museu presenta problemes museològics i didàctics, especialment pel que fa a la manca de contextualització dels objectes. Les seues investigacions assenyalen la necessitat de descolonitzar el relat, historitzar les col·leccions i explicar l’origen dels objectes per tal de recuperar-ne la qualitat científica.

La segona temàtica s’inicià amb la intervenció d’Elena Musiani, investigadora de la Universitat de Bolonya, que presentà l’Arxiu de la Història de les Dones de Bolonya, inaugurat el juny de 2007 després d’un procés de reorganització del fons documental del Centre de Documentació de les Dones de Bolonya i l’associació Orlando. L’arxiu conserva documentació en paper, així com materials audiovisuals, i els seus inventaris es poden consultar en línia a través de les plataformes Archivi ER i Città degli Archivi. La documentació reflecteix la història del moviment polític de les dones, amb la voluntat de situar la intel·lectualitat femenina al centre de la producció de coneixement.

Tot seguit, Sara Di Giovanni, del Centro di Documentazione Flavia Madaschi de Bolonya, presentà Activisme en arxiu: noves narratives i estratègies digitals per a posar en valor la història LGBTQ+. Recordà que el 1982 s’obtingué una seu al “Cassero di Porta Saragozza”, un espai que naixia per evitar la discriminació de la comunitat gai, inicialment majoritàriament masculina. El col·lectiu optà per treballar des de la cultura, documentant el patrimoni i la producció cultural del moviment LGBT+. Per a ells, la memòria implica preservar i protegir històries marginades. Di Giovanni destacà que posar en valor el passat permet construir noves postures polítiques de futur. L’arxiu conserva milers de documents, fotografies, obres d’art, pel·lícules, diaris i correspondència.

A continuació, Pablo Hernández, exdirector de l’Armari de la Memòria de València, compartí la seua experiència en la creació i gestió de l’arxiu LGTBIQ+ de memòria democràtica de la Comunitat Valenciana, un projecte públic iniciat a finals de 2021 i gestionat mitjançant un conveni amb una entitat social. Aquest model mixt, que combinava legitimitat institucional i participació comunitària, fou innovador i positiu, tot i generar tensions internes. El 2025 la Generalitat Valenciana decidí no renovar el conveni i assumir directament el servei. L’arxiu continua actiu, però possiblement s’ha vist debilitat. El projecte evidencia la importància que les institucions incorporen aquestes memòries com a part de la història col·lectiva, encara que la seua continuïtat depenga de la voluntat política.

El seminari de cloenda fou a càrrec de la doctora María Montenegro, professora de la University of California, amb la ponència Quan els arxius no són suficients: afecte, evidència i temporalitats anticolonials en polítiques de reconeixement i territori. Montenegro analitzà com els arxius estatals i les lleis colonials xilenes i nord-americanes han funcionat com a eines de despossessió territorial i cultural per als pobles indígenes. Mostrà els obstacles que afronten aquestes comunitats quan són obligades a demostrar la seua identitat mitjançant documents concebuts originalment per a esborrar-les. Davant aquesta violència institucional, proposà un canvi de paradigma que permeta a les comunitats gestionar els seus propis relats, coneixements tradicionals i protocols d’accés. Conclogué que una veritable descolonització exigeix validar les epistemologies indígenes i retornar el territori a les nacions originàries.

Gravació del seminari de María Montenegro: Enllaç a la gravació

Ivania Maturana, estudiant de pràctiques extracurriculars del Màster Interuniversitari d’Història i Comunicació de la Ciència.