Dijous 15 de gener de 2026 es va presentar el seminari L’analogia màquina-organisme, a càrrec del doctor en Ciències Cognitives i del Llenguatge Lorenzo Baravalle, professor del Departament de Filosofia de la Universitat de València. El seminari es va dur a terme a la seu de la Universitat de València de l’Institut Interuniversitari López Piñero.

El seminari va permetre analitzar les relacions i comparacions entre màquines i organismes, atés que, durant els últims sis segles, les màquines han sigut preses com a referència conceptual per a entendre el funcionament dels organismes. Per exemple, es troba la imatge de Giovanni Alfonso Borelli a De motu animallum, on es mostra la fisiologia humana com un conjunt de politges, o el treball de D’Arcy Thompson, que compara la distribució de les forces del pont Forth Bridge amb l’esquelet d’un bisó.

El professor Baravalle va presentar els resultats obtinguts a partir de la pregunta següent: en quina mesura els organismes s’assemblen a les màquines? Va comentar que existeix un debat en què alguns estan d’acord amb la semblança entre ambdós, mentre que altres la rebutgen. Va argumentar que, en primer lloc, convé definir què és una màquina, una definició que, tanmateix, depén de cada època històrica. Per exemple, en temps d’Aristòtil es considerava que la natura actua sobre la nostra voluntat i que, per això, calien mitjans per a superar certes dificultats i exercir la voluntat humana sobre la natura. Aquests mitjans serien dispositius mecanitzats, definits com a sistemes complexos compostos per moltes parts. Una altra referència clàssica sobre les màquines prové de Vitruvi, qui afirmava que una màquina és un conjunt de peces de fusta lligades entre si, eficaces per a moure grans pesos.

D’altra banda, al segle XVII la màquina va esdevindre un element fonamental del pensament científic i filosòfic, en tant que l’univers era concebut com un rellotge, ja que es comportava de manera seqüencial i determinista. Aquesta idea va ser essencial per a  Descartes, qui sostenia que tant els animals com els humans es comporten com a màquines. A partir del segle XVIII, els enginyers de l’època intentaren precisar amb més detall què era una màquina, ja que no tot l’univers podia ser considerat com a tal. Segons Reuleaux, el fet d’estar composta per cadenes cinemàtiques defineix la màquina, és a dir, que siga un sistema format per diversos elements que interactuen entre si.

El professor Lorenzo Baravalle va explicar que, amb la Revolució Industrial, la imatge de la màquina es va simplificar i es va fer evident que les màquines presenten característiques diferenciades. En el llibre Réflexions sur la Science des machines, de Jacques Lafitte, es construeix una ciència sobre els diferents tipus de màquines i s’hi defineixen màquines passives (els edificis), actives (els invertebrats) i reflexives (els vertebrats). Les màquines reflexives serien aquelles capaces d’exercir control, i es van convertir en la idea dominant de màquina al segle XX.

Baravalle va argumentar que, quan s’afirma que una màquina és similar a un organisme, cal indicar sempre a quin tipus de màquina es fa referència, encara que en els debats contemporanis aquesta distinció no se sol tenir en compte. Weiss sostenia que, en el cas de les màquines, se’n coneixen tots els detalls: com estan fabricades i quins patrons segueixen; en canvi, en el cas biològic ocorre justament el contrari, ja que el nostre coneixement dels organismes és limitat. El professor Daniel Nicholson va realitzar un estudi en què va concloure que els organismes i les màquines es diferencien pel seu propòsit, la seua evolució, la seua organització i la seua seqüencialitat. No obstant això, altres científics han defensat que les màquines actuals ja són capaces de realitzar certes funcions i que les característiques que els falten podrien assolir-se en el futur. Aquests desacords no permeten arribar a un consens definitiu sobre la relació entre màquina i organisme, ja que només reforcen les posicions prèvies de cadascun dels interlocutors.

El professor Baravalle va comentar que alguns pensadors entenen la relació entre màquina i organisme mitjançant una analogia basada en la similitud. Els defensors d’aquesta posició consideren que les mateixes propietats rellevants d’una màquina es poden trobar en un organisme, mentre que els escèptics es concentren en les propietats absents. Tanmateix, aquest enfocament no sempre és el més adequat, ja que redueix l’analogia a una simple inducció, dependent del context històric, de la mateixa manera que la definició de màquina ha variat al llarg del temps. Per aquest motiu, l’analogia ha de ser concebuda d’una altra manera, derivada de la geometria euclidiana. Cal entendre l’analogia com una proporció: encara que existisquen diferències, la presència de certes invariants permet preservar determinades propietats. Així, va argumentar, allò realment rellevant en l’estudi de la relació entre màquines i organismes és identificar quines propietats invariants comparteixen.

Lorenzo Baravalle va desenvolupar un exemple procedent de la biologia, relacionat amb la selecció natural i la selecció artificial de races. D’una banda, hi ha espècies que s’assemblen a races seleccionades, i de l’altra, hi ha els criadors d’animals, l’acció dels quals s’assembla a la de la selecció natural. En el cas de l’evolució de les espècies, cal aportar raons per a defensar que les accions pròpies de la selecció artificial poden ser traslladades a la selecció natural. Aquest plantejament, d’arrel darwiniana, busca identificar propietats d’invariància entre allò natural i allò artificial i aportar arguments per a afirmar que, fins i tot sense la intervenció humana, els processos naturals podrien produir resultats semblants als dels processos artificials. Aquesta perspectiva és la que pot aplicar-se a la relació entre màquina i organisme.

Finalment, el professor Baravalle va explicar que, en el cas de les màquines, l’analogia parteix del coneixement de la relació entre els components mecànics i intenta traslladar-la al cas orgànic. L’important, va remarcar, és reconéixer que hi ha aspectes en què màquines i organismes són semblants i altres en què difereixen, però el repte consisteix a identificar propietats invariants de l’estudi de les màquines que puguen ser transferides a l’estudi dels organismes. Un exemple paradigmàtic és el de l’esquelet del bisó i el Forth Bridge, on la distribució del pes és l’element determinant de l’estabilitat tant del pont com de l’estructura òssia del bisó. Per aquest motiu, cal analitzar quines propietats de les màquines poden ser transferides a altres àmbits conceptuals, és a dir, valorar si determinades propietats definides a partir de les màquines actuals són transferibles als organismes. A tall de conclusió, va afirmar que la pregunta sobre si els organismes són màquines no és pròpiament adequada, sinó que cal preguntar-se de quin tipus de màquina es parla i quines propietats invariants comparteixen màquines i organismes.

Video seminari Codi d'accés: n%EWI0us

Ivania Maturana, estudiant de práctiques extracurriculars del Màster interuniversitari en Història de la Ciència i Comunicació Científica