Dijous 20 de novembre de 2025 es va presentar el seminari «Diplomàcia, ciència i tecnologia: l’estratègia pública del desastre nuclear de Palomares (1966)», a càrrec de la doctora en Història de la Ciència Clara Florensa, investigadora Ramon y Cajal del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC-IMF, Barcelona). El seminari del Grup d’Estudis Interdisciplinaris del Franquisme (Interfranc) es va celebrar a la seu de la Universitat de València de l’Institut Interuniversitari López Piñero.

El seminari es va centrar en les relacions entre la ciència i la diplomàcia a través de l’anàlisi de la gestió de la crisi diplomàtica provocada per l’accident nuclear de Palomares en 1966. Aquest accident es va produir pel xoc de dos avions de les forces nord-americanes durant una maniobra aèria sobre el cel d’Almeria. Un dels avions transportava quatre bombes nuclears: tres van caure a terra i una al mar, on va romandre perduda durant tres mesos. El material radioactiu de les bombes que van caure a terra es va escampar sobre una vasta extensió de territori habitat i cultivat. Florensa va explicar que l’accident va significar una crisi política internacional, per la qual cosa els Estats Units, per a calmar l’opinió pública espanyola i evitar que la seua reputació quedara profundament danyada, van utilitzar tots els recursos disponibles per a minimitzar-ne l’impacte.

Clara Florensa va explicar que els arxius d’Angier Biddle Duke, ambaixador dels Estats Units a Espanya en el moment de l’accident, evidencien la preocupació de les autoritats pel seu impacte en el turisme, ja que els turistes no volien acostar-se a la zona afectada després de conéixer-se la tragèdia. Així, el turisme va començar a decaure malgrat les suposades garanties de seguretat informades per la Comissió d’Energia Atòmica dels Estats Units i d’Espanya. L’accident no només va afectar el turisme, un dels anomenats miracles econòmics dels anys seixanta, sinó també els acords de 1953 entre els Estats Units i Espanya, que permetien la instal·lació de bases militars nord-americanes en territori espanyol. Després de l’accident nuclear, ambdós governs van evitar que es qüestionara la presència de les bases militars, tot i que es van celebrar manifestacions exigint l’expulsió de bases nuclears estrangeres. D’altra banda, la investigadora va argumentar que la situació suposava un problema per a Espanya, ja que la població sentia por davant el risc radiològic per a la salut i el medi ambient. Aquest sentiment antinuclear, combinat amb l’antiamericanisme, representava un perill per als acords nuclears entre ambdós països. Per tal de calmar aquesta reacció, la ciència, els instruments científics i la tecnologia van ser fonamentals en l’estratègia diplomàtica que es va dur a terme.

Segons Clara Florensa, en la història de la diplomàcia pública alguns estudiosos han assenyalat que les accions diplomàtiques visuals i performatives intenten captar la imaginació dels mitjans i del públic; tanmateix, l’interés acadèmic per la diplomàcia científica visual ha sigut escàs. Els estudis sobre la història de la diplomàcia científica se centren principalment en les relacions entre les elits socials. Un exemple de diplomàcia científica seria la història de la diplomàcia nuclear, ja que cal establir processos que impliquen negociacions internacionals, com ara les normes de protecció radiològica, que requereixen la col·laboració de científics i diplomàtics.

La investigadora va explicar que la solució a la crisi pública desencadenada per l’accident nuclear de Palomares es va basar en allò que es podria denominar diplomàcia pública i visual de caràcter científic i tecnològic. Pocs dies després de l’accident, existia una forta pressió mediàtica, tant nacional com internacional, sobre les conseqüències de l’accident, fet que podia donar lloc a especulacions a causa de la política de no fer comentaris oficials i dels nombrosos problemes encara no resolts. Una de les bombes continuava perduda en el mar; es desconeixien les conseqüències de la contaminació a les aigües del Mediterrani i l’estat dels cultius i dels camps on les altres bombes havien escampat plutoni. El consens entre les autoritats va ser que calia una acció positiva prou contundent per a frenar les notícies perjudicials. Així es va dur a terme una de les accions diplomàtiques més conegudes d’aquesta campanya contra les especulacions mediàtiques: el famós bany de l’ambaixador dels Estats Units a Espanya i del ministre d’Informació i Turisme en una platja a uns quilòmetres de Palomares, el 8 de març de 1966. Aquest acte de diplomàcia científica va ser curosament orquestrat, ja que els protagonistes havien de seguir un guió específic, mostrant-se alegres i despreocupats, com si estigueren de vacances.

D’altra banda, Florensa va analitzar el procés de circulació de les imatges tecnològiques com a part d’un pla de comunicació estratègic per a gestionar la crisi pública. Calia eliminar els elements controvertits que pogueren provocar por i percepció de perill, com ara la roba de protecció o els detectors de radiació. Per això, les imatges de la recerca de la bomba, com les dels submergibles d’aigües profundes Deep Jeep, Alvin i Aluminaut, van ser protagonistes d’aquesta campanya. Una vegada autoritzades les imatges, la premsa espanyola va mostrar els dispositius navals en reportatges de gran format, amb explicacions detallades. A més, la investigadora va explicar com es va utilitzar l’estrena de la pel·lícula de James Bond Thunderball, que tractava la pèrdua de bombes en el mar, com a element de comparació en una campanya mediàtica. Finalment, la imatge de la bomba nuclear recuperada del mar el 7 d’abril de 1966, quasi tres mesos després de l’accident, va posar fi a l’estratègia d’aquesta campanya pública i va ser considerada l’acte final de l’accident de Palomares.

Tota aquesta campanya, juntament amb la cobertura mediàtica, va difondre una imatge propagandística dels Estats Units com a salvadors i com a potència tecnològicament superior, gràcies a la seua capacitat de disposar de tecnologia per a la recerca i la vigilància submarina en aigües profundes, malgrat que els informes tècnics militars revelaven que els submarins utilitzats eren poc eficaços i presentaven greus limitacions tècniques. Al mateix temps, la campanya mediàtica va desviar l’atenció de la contaminació nuclear en terra ferma, com ara als cultius, i dels riscos radiològics per a la població, oblidant les bombes que van caure a terra, es van trencar i van contaminar amb plutoni. Per a tranquil·litzar l’opinió pública, un element tecnològic clau va ser el comptador de cos sencer, un aparell molt avançat per a l’època, però ineficaç per a detectar plutoni en humans. El comptador de cos sencer va ser enviat com un regal diplomàtic a Espanya per part del govern dels Estats Units, com a part de l’acord Otero-Hall.

La investigadora va explicar com el comptador de cos sencer va actuar i va interpretar el paper d’un diplomàtic, millorant la imatge dels Estats Units, especialment en l’esfera pública espanyola, reforçant les relacions entre ambdós països i contribuint a l’intercanvi científic i comercial. Els habitants de Palomares van viure les contradiccions entre el que succeïa a les seues terres i el que es transmetia a l’opinió pública, intentant expressar el que els passava mitjançant cartes a la premsa i manifestacions en temps de dictadura. Així, l’arribada del comptador de cos sencer va ser anunciada com el dispositiu que finalment demostraria que la població de Palomares no presentava contaminació radioactiva. La premsa el va descriure com un aparell altament perfeccionat; tanmateix, va ometre que els informes de comitès especialitzats concloïen que aquesta tecnologia no era útil per a la monitorització del públic general. Clara Florensa va comentar que, fins avui, els habitants de Palomares continuen sent mesurats amb el comptador de cos sencer, i que tot això va establir jerarquies científiques entre Espanya i els Estats Units, situant els científics nord-americans com a experts de referència per a abordar aquests problemes.

Com a conclusió del seminari, Clara Florensa va convidar a reflexionar sobre la política dels instruments científics i de la tecnologia, i sobre la seua capacitat per a exercir funcions diplomàtiques. El comptador de cos sencer va ser un regal diplomàtic perfecte en compensació per la contaminació radiològica que encara existeix a la zona. Les imatges i els imaginaris científics i tecnològics van exercir un paper protagonista en la gestió pública i mediàtica de la crisi generada per l’accident de Palomares. Tot aquest maneig de la crisi va servir per a reforçar relacions polítiques i científiques desiguals i projectar un relat optimista que va ocultar la presència de contaminació radiològica, mostrant el poder de la diplomàcia visual i científica en la gestió pública de desastres com el de Palomares.

Ivania Maturana, estudiant de pràctiques extracurriculars del Màster Interuniversitari d’Història i Comunicació de la Ciència.