Logo de la Universitat de València Logo del portal

  • IHMC

Manuela Solís i Claràs, la primera metgessa de la medicina valenciana

Manuela Solís i Claràs, la primera metgessa de la medicina valenciana

Han sigut moltes les dones que han deixat una forta empenta en nombroses activitats en la història –literatura, ciència, educació, art, cultura, artesanes, camperoles, obreres, intel·lectuals, etc.–, però han comptat amb una molt pobra visibilitat per a la resta dels humans. Ha sigut un món predominantment revelat des de la perspectiva dels homes. Durant tot el segle XIX es veuen de forma prou clara els diferents espais que ocupen tant homes com dones; pel que fa a aquells, la seua activitat fonamental estarà en el camí de les coses públiques: feina, ensenyament, universitat, política. Les dones tindran restringida la seua activitat fonamentalment a l’àmbit privat, l’alimentació i l’atenció dels fills, a l’educació domèstica, és a dir, a les tasques que marcaven el terreny de la maternitat com a l’assignat al gènere femení en la seua trajectòria vital. Serà des de la segona meitat del XIX i sobretot a partir de les darreres dècades d’aquest quan açò començarà a canviar, malgrat les freqüents i intenses controvèrsies, i veurem dones –encara que de forma molt discreta al principi– que progressivament aniran tenint cada vegada més presència en algunes industries i fàbriques.

En el trànsit del XIX al XX va començar a plantejar-se de forma seriosa com s’haurien d’atendre les exigències de les dones en tots els àmbits, ja foren domèstics, educatius, científics, culturals, polítics o laborals. S’assistia a una visió més en concordança amb el que marcava el nou temps, on la dona tenia un recorregut propi, fora del paper marcat pels homes, i on elles volien tindre ple domini en aspectes tan diversos com la maternitat, l’educació o la participació política. Al camp educatiu, tot i haver un intens debat entre model religiós/model laic, a partir dels anys setanta i vuitanta del segle XIX, a Europa i principalment a Anglaterra i França, s’inicia el camí que durà les estudiantes a poder obtindre el primer el batxillerat i posteriorment l’accés a la Universitat. Aquest procés no culminarà fins als primers anys del segle XX, quan s’establirà de forma progressiva als diferents països del nostre continent l’accés reglat i normatiu de la dona a l’ensenyament superior i on els estudis de medicina seran els que escolliran predominantment.

Què succeeix a Espanya i a València durant aquesta època d’entre segles? Tot i que hi va haver uns inicis en les primeres dècades del vuit-cents, en el sentit d’establir determinats estudis superiors, caldrà esperar a la llei Moyano (1857) per veure com s’instituïa la formació de mestres a les escoles normals i com va determinar l’establiment dels estudis superiors de ciències com a trajectòria pròpia. Aquest serà un avanç significatiu però no suficient en el camí de la incorporació general de la dona a la universitat, que encara haurà de patir entrebancs com el fet de demanar autorització oficial en els anys vuitanta del XIX per poder accedir als estudis, requisit del qual no es deslliurarà fins al 1910, any en què ja queda establerta la llibertat d’inscripció a la universitat.

Pel que fa a València i en una línia semblant a altres universitats espanyoles cap al final del Sexenni Democràtic i coincidint amb la Primera República, comencen a entrar les primeres dones universitàries, fet que va significar que a la Facultat de Medicina de primer i a la Facultat de Ciències després entraren a estudiar les primeres estudiantes de la nostra Universitat. Es té constància que entre els cursos que van del 1874 al 1889 van iniciar els estudis superiors 7 dones: 1 en la carrera de ciències i 6 en la de medicina.

En aquest context de canvis i encetament de la participació de les dones en la seua formació en els estudis superiors, hem d’entendre el significat que va tindre la presència de l’estudianta Manuela Solís i Claràs a la Facultat de Medicina de València durant el curs 1882-1883. És considerada com una de les tres primeres estudiantes de la nostra Universitat, junt amb Concepción Aleixandre Ballester i Trinidad Sánchez Fernández, i va integrar el grup precursor de les dones que estudiaren a la universitat espanyola. Les tres estudiantes esmentades cursaren formació en medicina, encara que l’última va marxar al poc d’iniciar els estudis cap a la universitat madrilenya.

Manuela Solís

 

Manuela Solís va nàixer el mes de juny del 1862 a València i, com queda constància a l’informe del rector de la parròquia de Sant Pere de València, era filla de Prudencio Solís i Manuela de Clarás. El pare fou professor de l’Escola Normal de la Província de València i va estar implicat de forma decidida en les reformes escolars a través de publicacions i traduccions diverses, així com en associacions professionals o en congressos pedagògics. També tenia un germà, León Solis Clarás, metge, que va desenvolupar tasca docent en la carrera de medicina. Hem d’entendre, doncs, l’ambient culte en què es va educar la futura doctora Solís i com, després de cursar els estudis respectius de batxillerat, va obtindre el grau corresponent el juny del 1882, requisit superat amb excel·lent i que li va permetre, després de l’obtenció del títol, poder iniciar els estudis universitaris.

Igual que altres dones universitàries del moment, tria medicina, que per aquells anys darrers del XIX era la carrera de preferència de les estudiantes que havien acabat el batxillerat a Espanya. En l’expedient d’obtenció de la llicenciatura en Medicina i Cirurgia, que va iniciar el curs 1882-1883 i va acabar el 1888-1889, és consignat el magnífic resultat de les seues qualificacions, que en la totalitat de les assignatures foren d’excel·lent. En acabar aquest estudis i per tal d’obtindre el grau de llicenciatura va passar per diversos exercicis, com el diagnòstic d’un malalt de tuberculosi o la dissecció d’un cadàver, que va ser l’últim i va superar amb excel·lent. Al tribunal d’aquestes proves podem observar la signatura, com a president, del professor Nicolás Ferrer y Julve, que era aleshores catedràtic de l’assignatura d’Anatomia Quirúrgica de la facultat mèdica valenciana. Una vegada obtingut el grau de llicenciatura, per tal d’ampliar estudis va marxar cap a la capital espanyola, on ingressa al Instituto Rubio del Hospital Universitario de la Princesa, institució que fou creada el 1852 i dins la qual, de forma independent, es crea el Instituto de Terapéutica Operatoria, que va ser creat i dirigit pel metge Federico Rubio y Galí. Aquest últim centre va ser el primer a l’àmbit espanyol que va practicar ovariotomia, histerectomia, entre altres intervencions, i ha estat considerat com el centre hospitalari iniciador en docència i assistència i en el qual es practicaven nous tipus de cirurgia. Podem comprendre que la Dra. Solís estava en contacte amb els últims avanços en cirurgia que tant l’ajudarien en la seua trajectòria com a ginecòloga.

Instituto Rubio/Hospital Universitari de la Princesa

 

Posteriorment a la seua estada a la capital espanyola, per tal d’ampliar coneixements en la seua formació específica, va marxar a París, on entrà a la Clínica de Parts de la Facultat de Medicina de París. Allí va estar amb els doctors Tarnier, Varnier, Pinard i Pozzi, el primer dels quals va donar nom a diversos instruments obstètrics com el fòrceps de Tarnier, el basiòtrib de Tarnier (que permetia la reducció del crani i l’extracció en els casos de fetus morts dins de l’úter) i altres, a més de concebre una incubadora de mides més reduïdes i més econòmica. El segon metge, Henri Vanier, va ser professor d’obstetrícia, alumne de Pinard i va fer, junt amb l’anatomista Farabeuf, el tractat força reconegut Introduction à l’étude clinique et à la pratique des accouchements, sobre l’atenció clínica en els parts. El tercer, el Dr. Pinard, fou un altre obstetra que va donar molta importància a l’exploració abdominal de l’embarassada i sobretot és conegut per haver inventat un estetoscopi monoaural en forma de copa estreta perforada per ambdós costats. I ja per últim, el Dr. Pozzi, considerat per molts el pare de la ginecologia francesa, va introduir l’antisèpsia de Lister; va aconseguir la primera càtedra de Ginecologia de la Facultat de Medicina de París, a més de dissenyar instruments quirúrgics. Açò explica la base sòlida en la formació de la doctora valenciana que temps després aplicaria en la seua pràctica diària. 

Facultat de Medicina de París. Autor: Wellcome Images

 

En tornar de la capital francesa i després del seu pas temporal per València, on treballa de ginecòloga amb reconeixement social, s’instal·la a Madrid, on fa compatible assistència privada i atenció clínica en diverses institucions beneficosocials. Així consta a la portada del seu llibre Higiene del embarazo y de la primera infancia, publicat a Madrid, on es mostra la diversa activitat que va fer. A més de la seua formació a Madrid i París, esmentada anteriorment, va desenvolupar una tasca professional en centres com els asils Cuna de Jesús, Real Hermandad de la Esperanza i Real Policlínica de Socorro. En la segona d’aquestes institucions, el nom complet del qual era Santa y Real Hermandad de María Santísima de la Esperanza y Santo Celo de la Salvación de las Almas, que va tindre un paper significatiu en l’atenció a dones fadrines que, sense practicar la prostitució, es quedaven embarassades, la doctora Solís va actuar com a tocòloga. Així veiem, doncs, la seua clara trajectòria en favor de les dones amb menys recursos i que presentaven problemes d’índole social en la societat madrilenya en el trànsit del XIX al XX.

Portada del llibre Higiene del embarazo y de la primera infancia

 

Els anys que viu i treballa a Madrid, junt amb la seua estada anterior a París, l’ajuden a documentar-se a més d’adquirir experiència i, de resultes d’aquest fet, presenta la seua tesi, El cordón umbilical, el 1905. Abans de la presentació va cursar les corresponents assignatures del doctorat integrades per Historia crítica de la medicina, Análisis químico y en particular de los venenos, Antropología y Ampliación de la higiene pública. Superat tot aquest procés acadèmic, va obtindre el grau de doctor el 18 d’octubre de 1905 amb excel·lent. En llegir detingudament la seua tesi, que es troba al Archivo Histórico Nacional, ja en les primeres línies la doctora valenciana destaca la importància de conèixer el cordó, tant des del vessant anatomofisiològic com les seues alteracions, per la implicació d’aquest tema en la pràctica diària dels tocòlegs. Tot seguit fa una divisòria del treball en dues parts: d’una banda, els aspectes relacionats amb la situació normal d’aquest element anatòmic i, de l’altra, parla dels aspectes anormals i patològics.

A través de les pàgines de la primera part, que ocupen una major extensió, va descrivint amb un cert detall aspectes de l’anatomia i la fisiologia com ara: definició, origen i desenvolupament, descripció de la seua relació anatòmica i fisiològica amb el seu entorn, com la placenta materna o el cos en formació del futur xiquet, i la diferent inserció del cordó en la placenta segons diferents autors. En aquesta part també descriu la diferent longitud que pot tindre (de 0,02 m als 2 mesos a 0,50 m en el moment del naixement) i esmenta Alexandre Lacassagne (metge i criminòleg francès que va ser el fundador de l’Escola de Criminologia a Lió), atesa la importància de la llargària per poder oferir informació útil en medicina legal. Altres aspectes tractats tenen relació amb l’estructura, la consistència i les característiques físiques. Per últim, dins del mateix primer apartat, mostra una casuística de diferents autors amb diverses observacions sobre la relació entre trencament del cordó i postura de la mare. En la segona part de la tesi parla en primer lloc de les anomalies: d’inserció, de longitud, de calibre, de direcció, de forma. Tot seguit fa un relat dels estat patològics com ara adherències o l’obstrucció de la circulació umbilical. Per últim, les seues conclusions tanquen el treball doctoral.

Per raó de la seua trajectòria, tant científica com social, va ser reconeguda no solament per societats professionals –fou elegida per a ser integrant de la Sociedad Española de Ginecología el 1906–, sinó que va ser destacada la seua tasca en diaris com ara ABC o El Pueblo. Concretament en aquest últim, amb data de juliol del 1908, se li va dedicar una columna central de la primera pàgina a fer un recorregut de la seua trajectòria, on es destaca l’activitat que va fer a París per rebre formació:

“...En la capital de Francia, la distinguida dama fue objeto de las más grandes atenciones y de un extraordinario interés por parte de sus maestros y compañeros, no por ser ella la primera mujer española que se dedicava en París a los estudios científicos, sino por su inteligencia grandísima y por la sólida instrucción que poseía...”

Com a fruit de la tasca desenvolupada en les diverses actuacions clíniques, tan públiques com privades, i amb l’objectiu principal d’instruir les mares, va escriure el llibre Higiene del embarazo y de la primera infancia, que va aparèixer el 1908 a Madrid i fou prologat per Santiago Ramón y Cajal, qui havia sigut professor seu i on destaca la seua trajectòria professional i científica posant-la com a model a seguir. En una època de consolidació del moviment higienista i també del paper significatiu que estava tenint l’educació en grans capes de població a l’estat espanyol, la incorporació progressiva de la dona a la feina i als estudis universitaris marcaren un començament de segle vint encoratjador. El llibre de la doctora Solís tracta tant d’aspectes específicament ocorreguts durant els mesos d’embaràs com dels que feien referència als fills, recalcant –i així ho expressa a les primers pàgines– que el seu interès es difondre coneixements bàsics i fàcils de comprendre per tal que la dona sàpiga com atendre la seua pròpia salut i la del xiquet que va a nàixer.

Pàgina 144 del llibre: postura de lactància

 

La publicació queda estructurada en dues parts: la primera, destinada fonamentalment a parlar sobre la higiene de la embarassada, inicialment dóna unes idees generals com ara duració de l’embaràs, canvis observables i fins i tot embarassos que no ho són. Recomana l’observació específica d’un professional, a més de comentar els diversos elements que poden intervindre en el cos matern com ara aliments, roba, exercici o viatges. En l’apartat d’alimentació, ja opinava sobre com era d’injustificat recomanar a les dones embarassades menjar per dos i remarcava els riscos de seguir aquest consell tan estès entre la població. Més avant parla de les lleugeres alteracions que poden aparèixer durant aquests mesos i dels consells que dóna per resoldre-ho. A poques setmanes del part, parla sobre la conveniència de realitzar irrigacions intravaginals per tal de mantindre net el canal per on passarà el nounat. Per últim, fa esment de com ha d’estar preparada la futura mare en els moments pròxims al part i acaba abordant el tema de la lactància, on la recomanació en aquells anys i durant molt de temps era que el nounat fora posat al pit de la mare a les 4-6 hores del part. Respecte d’altres recomanacions sobre l’alletament matern en una gran majoria d’aspectes han perviscut en el temps i concretament quant a la durada de la lactància materna, semblantment a com es fa ara, exposa la Dra. Solis que el lactant no necessita cap altre aliment durant els primers 6 o 7 mesos de vida.

Pàgina 154 del llibre: tirallet de Budin

 

La segona part està dedicada a la primera etapa de la infància des d’un punt de vista higiènic. Aborda aspectes com ara els primer auxilis en les primeres hores, què cal fer en els primers dies, tot incidint en els elements de puericultura més elementals per tindre cura d’un lactant en la primera etapa. Per últim tracta sobre les vacunes. En aquest capítol parla de la vacuna contra la pigota (viruela), que era l’única que s’administrava de forma sistemàtica des de la centúria anterior. En les primeres pàgines fa referència als beneficis i avantatges de rebre-la, tot i esmentant que també hi havia una part de població que no tenia clara la seua administració i li imputava molts problemes i complicacions que en molts casos no estaven demostrats. Parla també dels diferents tipus de vacuna: d’una banda, la humana o jenneriana, que és la que s’aplicava de braç a braç i usada durant molts anys (és la que va utilitzar el metge alacantí Balmis en la seua gran expedició filantròpica als països americans al principi del XIX); d’altra banda, es va traure la vacuna animal, limfa de vedella, més actual i més disponible gràcies a l’existència en molts països dels instituts de vacunació. La metgessa valenciana continua explicant altres aspectes del mateix capítol com ara que l’inici de la vacunació ha de ser cap als 3-4 mesos i que les inoculacions han de ser tres a cada braç, basant-se en el fet que en aquest moment es pensava que, com major nombre de pústules, es generava més immunitat. I pel que fa als remeis enfront de les molèsties o prurit a la zona al voltant de la pústula, parla d’aplicar-hi pols d’arròs (que des de ben antic ha sigut utilitzat en molts problemes de pell) i, fins i tot, en inflamacions més importants, posar-hi cataplasmes de fècula de creïlla o de farina d’arròs.

Final del llibre: publicitat de la faixa embaràs, vestit RN

 

Manuela Solís i Claràs va morir el 1910, després d’una intensa i fructífera tasca personal i professional, any que va marcar un fet significatiu, ja que a partir d’aquesta data s’establia legislativament a l’estat espanyol el dret i la igualtat entre dones i homes per a l’accés a tots els nivells educatius. Passats més de cent anys de la presència de la doctora Manuela Solís entre nosaltres, a més de quedar reflectida la seua tasca en múltiples publicacions, continua estan ben present. Així es va realitzar un projecte didàctic Manuela Solis Clarás. Una mujer luchadora ante las adversidades, realitzat a la Universidad Cardenal Herrera-CEU, el 2013. En aquest projecte es fan diverses sessions a l’aula on es tracta fonamentalment de l’educació entre el segle XIX i el XXI, el paper de la dona i els accés als estudis i una visió de l’Espanya contemporània. A través de la figura de Manuela Solís es va fent discussió dels fets més rellevants de la seua vida i com han anant canviants aspectes educatius i d’igualtat entre homes i dones durant l’ultima centúria. També hem de dir com a reconeixement recent, i necessari per ser la primera metgessa valenciana, que la corporació municipal actual de València ha acordat posar el seu nom a un carrer de València.

 

Joan Lloret
Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència, Universitat de València
www.uv.es/ihmc
 


Lectures recomanades:

- Álvarez Ricart, M. Del Carmen. La mujer como profesional de la medicina en la España del siglo XIX. Barcelona, Ed. Anthropos, 1988

- Flecha, C. Las primeras universitarias en España, 1872-1910. Madrid, Narcea de Ediciones, 1996

 

Personatges i espais de ciència és un projecte de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València, que compta amb la col·laboració de l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència 'López Piñero' i amb el suport de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia i del Ministeri d'Economia, Indústria i Competitivitat

Publicat per:
 
Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies