Que té a veure el grup de rock AC/DC amb un equip de recerca australià? A primera vista gens, però l'equip del professor Nico Voelker ha aconseguit aplicar la música de la formació d'origen escocés als seus experiments.

La ciència ha tingut sempre (algunes matèries més que unes altres) el prejudici damunt de ser poc entretinguda. Almenys per a aquells que no estan iniciats en el camp. Els nombres, els laboratoris, les proves; poden no ser plat de bon gust per a tots. No obstant açò, açò no significa que tot el procés científic no puga resultar fascinant, si s'és enginyós.

Nico Voelcker és un professor d'Enginyeria de Biomaterials i Nanomedicina en la University of South Austràlia. En els últims mesos, tot aquell que passa prop del seu laboratori pot percebre un inconfusible so: la discografia sencera d'AC/DC a tot volum.

Què té a veure un grup de hard rock amb la ciència? Aparentment molt. Voelcker i el seu equip han estat treballant en la creació d'un agent quimioterapèutic i la música d'AC/DC els està ajudant. L'equip portava temps treballant en la formulació de micropartícules de silicona poroses biodegradables carregades amb un fàrmac quimioterapèutic; però les micropartícules es dissolien massa ràpid com per a poder treballar amb elles.

Els detalls de com van arribar a la conclusió que el rock podria ajudar al seu experiment inclouen una nit molt llarga, cervesa i vi. Procés digne d'un rockstar. Després de molt discutir-ho, l'equip de Voelker es va adonar que acostar un altaveu amb música a tot volum facilitaria el procés.

Tenim un reactor de plasma que pot aplicar recobriments hidròfobs al voltant de micropartícules per a millorar la seua estabilitat, però només la capa del costat que està exposat. Per açò pensem a usar un altaveu, perquè les micropartícules pogueren rebotar i totes les parts estigueren exposades de manera homogènia’ – explica Voelker.

L'equip va descobrir que el revestiment hidròfob millorava l'estabilitat i la cinètica d'alliberament del fàrmac in vitro utilitzant un model de cèl·lules de neuroblastoma humà en comparació de les micropartícules no revestides.

Com més ‘dura’ és la música que ix pels altaveus, més reboten les microparticules, per la qual cosa l'equip no va tardar a decantar-se per AC/DC. Si bé, segons expliquen ells mateixos, hi ha altres gèneres de música que també funcionen, no resulta estrany que, una universitat australiana (país en el qual AC/DC va llançar la seua carrera i es va fer popular), acabara per retre homenatge a un d'aqueixos grans grups que senten com a propis.

Si bé pot ser que la ciència i l'enginyeria no siguen els camps més interessants per a tots, és innegable que poden arribar a fascinants per dret propi.

For those about to cience, we salute you.