4 de de març de 2016

El pròxim 6 de març el Dia Europeu de la Logopèdia centrarà la seua atenció en la dispràxia de la parla o dispràxia verbal. S'estima que fins a un 0,2% de tots els xiquets poden patir dispràxia i el 4,3% dels casos pot derivar en trastorns de la parla. Afecta més a xiquets que a xiquetes.

Aquest esdeveniment anual té un objectiu clar: informar. Informar als pacients sobre quin tipus d'ajuda poden rebre i on. El Dia Europeu de la Logopèdia també pretén conscienciar a la societat sobre els possibles desordres comunicatius i de la parla, així com posar en valor el treball realitzat pels logopedes. Entre els principals destinataris d'aquesta campanya comunicativa figuren els següents:

Pacients i clients. El Dia Europeu de la Logopèdia els ofereix informació sobre els desordres comunicatius i de la parla, així com possibles tractaments.

Doctors, docents i professionals. Suposa un punt de trobada per als experts en Logopèdia de la UE.

Representants polítics. Visibilitza la problemàtica d'un col·lectiu que no pot expressar les seues necessitats amb la mateixa facilitat que els altres.

Periodistes i públic en general. Les activitats del dia de la UE compleixen amb una labor divulgativa en oferir una àmplia gamma d'informació interessant sobre la parla i del llenguatge, trastorns de la comunicació i les possibilitats de tractament.

Terapeutes de la parla i del llenguatge. Mostra l'aportació d'aquests professionals a l'assistència sanitària i l'educació.

Dispràxia de la parla

La dispràxia verbal, també coneguda com a apràxia de la parla o dispràxia articulatòria, és un trastorn neurològic que afecta a l'àrea del cervell que controla la parla, interrompent la transmissió de certs missatges entre el cervell i els músculs de la cara, i obstaculitzant tant la producció de sons com la secuencialización dels mateixos. Les persones que pateixen dispràxia de la parla són incapaces d'emetre els sons que volen, la qual cosa pot generar frustració.

Els xiquets amb dispràxia verbal tenen un parla molt poc intel·ligible però els gestos de la qual i expressió facial indiquen que volen comunicar-se. Les recerques sobre aquest tema indiquen que no s'observen problemes estructurals ni neurològics en els mecanismes orals que justifiquen l'absència d'intel·ligibilitat. En els casos greus, aquests símptomes es perllonguen fins a l'edat avançada. Per a ajudar en el seu tractament, es poden realitzar exercicis relacionats amb l'aparell fonador i la llengua.

La dispràxia s'associa comunament amb altres discapacitats o trastorns del desenvolupament, com els dèficits cognitius, els trastorns del desenvolupament de la coordinació i les síndromes genètiques.

En Dispraxia verbal: características clínicas y tratamientos logopédicos (Revista de Neurologia, 2005), A. Ygual-Fernández i J.F. Cervera-Mérida assenyalen que en el quadre clínic del dèficit pràxic es poden identificar els següents símptomes, entre uns altres:

• Períodes d'apreciable inintegibilitat;
• Errors en els sons del parla (emissió distorsionada de gran nombre de sons);
• Errors en l'articulació de vocals;
• Fallades en l'execució, a aïllar i seqüenciar moviments orals, no de parla, de nivell automàtic;
• Patrons desviants durant el desenvolupament del parla.

Els mateixos autors assenyalen a més que en el diagnòstic de dispràxia verbal s'ha de trobar evidència del problema motor (o fallada pràxica)   -accés i execució dels programes motors que permeten pronunciar fonemes i seqüències de fonemes de forma automàtica- i del problema fonològic -incorporació, accés i recuperació de les representacions mentals de les formes fonològiques de les paraules que es construeixen sobre la base del codi fonològic i les regles fonotácticas de l'idioma-.

El 6 de març també servirà per a visibilitzar el paper dels professionals de la logopèdia en la millora de la qualitat de vida de les persones i col·lectius que pateixen algun trastorn del parla. Habitualment aquesta disciplina es confon amb altres com la pedagogia, la psicologia i la neurologia, no obstant açò, la logopèdia té un camp d'especialització molt concret: els problemes de llenguatge que poden patir les persones al llarg de la vida, com els derivats de processos neurodegeneratius, accidents, malalties psiquiàtriques, etc.