A dia d'avui l'esclerosi múltiple continua sense tenir cura, no obstant açò, acudir a un logopèdia pot ajudar a recuperar les funcions comunicatives i millorar la qualitat de vida dels pacients afectats.

L'Esclerosi Múltiple (EM) és una malaltia crònica desmielinitzant que afecta al Sistema Nerviós Central (SNC), concretament, al cervell i a la medul·la espinal, originant retards i interrupcions en la comunicació nerviosa i, en ocasions, danys en la fibra nerviosa. La seua presència és més freqüent en persones joves, dones i de raça blanca. Actualment no té guareix però un tractament farmacològic recolzat per un tractament integral pot millorar la qualitat de vida de les persones que la pateixen.

Els afectats per l'esclerosi múltiple poden presentar dificultats per a fer-se entendre o per a articular paraules com a conseqüència de la seua malaltia, la qual cosa els repercuteix a nivell personal i social. Molts no són conscients que pateixen algun tipus de trastorn del llenguatge, no obstant açò, aquestes dificultats es pot tractar acudint a professionals. En aquest sentit, el paper del logopeda és fonamental per a millorar les habilitats comunicatives dels afectats per l'EM mentre que:

• Informa, assessora i entrena a les persones que cuiden dels pacients.
• Detecta primerencament el problema.
• Examina i valora els dèficits.
• Estableix un programa de tractament adequat i frena l'aparició de nous trastorns. Les principals àrees a tractar són: anatomia i funcionalitat dels òrgans orofacials, fonació i respiració, articulació, deglució i llenguatge.
• Planteja un Sistema Alternatiu o Aumentatiu de Comunicació (SAAC). Açò és, formes d'expressió diferents al llenguatge parlat que augmenten o compensen les dificultats de comunicació.

Molts afectats per l'esclerosi múltiple no són conscients que pateixen algun tipus de trastorn del llenguatge

Trastorns comunicatius

Els trastorns comunicatius més freqüents presents en les persones que pateixen l'esclerosi múltiple són els següents:

• Alteracions respiratòries: disminució de la capacitat respiratòria, fatiga en parlar, necessitat de realitzar pauses i no seguiment d'un patró respiratori correcte.
• Alteracions sensitives: boca unflada, coïssor en la cara i presència de formigueig.
• Alteracions dels moviments grafomotrices i lectoescriptura: els pacients sovint presenten dificultats per a escriure a una velocitat normal a causa de la lentitud amb la qual processen la informació motórica. Progressivament, els afectats s'adonen que la seua lletra ha canviat i que ja no escriuen a la velocitat amb la qual ho feien en els primers mesos de malaltia.

• Cognició: alteracions en la memòria i desorientació espai-temporal.
• Disàrtria i disprosodia: distorsió en la parla i dificultat per a ser entesos.
• Disfàgia: problemes per a alimentar-se amb normalitat (ennuegar-se, tos, etc.).
• Llenguatge: dificultat per a comunicar-se verbalment com a conseqüència de la lentitud amb la qual processen la informació. Freqüentment, els pacients es queden en blanc o no troben la manera d'expressar-se correctament.
• Paràlisi o paresias facials: l'afectació de la musculatura oral (llengua, llavis, vel del paladar, etc.) origina problemes en la parla, la deglució i l'expressió facial.
• Problemes de veu: veu diferent a l'habitual, canvis en la intensitat, to i timbre, produïts per les alteracions respiratòries.